‘Underground’ de mitja tarda

Entre capses de cassets de Patxi Andion, Nostálgicos Carrozas i Percy Sledge, al costat de cubetes de vinils de set polzades de Los Amaya, Al Green i les Baccara, hi ha un petit DIN A4 maquetat amb Word i enganxat amb cinta adhesiva on hi diu: «¿Quants concerts a la part del darrere?». El paper és a l’entrada de les Galerías Olimpia, a la ronda de Sant Pau amb Aldana, però la majoria de les millors coses tenen lloc a la part del darrere. Potser per això tenen tant encant les galeries comercials. O el que en queda. O el que fem amb el que en queda. Posem per cas la de més enlluernadora: l’Avenida de la Luz, amb els seus 2.000 metres quadrats comercials fistonats de neons que van obrir a la Barcelona més apagada de la postguerra, entre Pelai, Bergara i la plaça de Catalunya, per caure definitivament amb la Barcelona olímpica. El que es va concebre gairebé com un reclam propagandístic del règim va viure dècades després un declivi molt eloqüent. El seu cine, que es va inaugurar amb una marató infantil de Disney, va acabar com a Cine X, projectant ‘El placer entre las nalgas’. De protagonitzar aquelles notícies en el NODO acabarien servint d’escenari per al primer cine underground de Bigas Luna o dels versos de Loquillo: «‘Avenida de la Luz / Es un buen lugar / para acabar borracheras / El Heartbreak Hotel de mi ciudad / El mito de la ciudad sumergida / A esta hora se vuelve real’». Jo, per edat, no la vaig viure així. L’alcohol, allà, només el vaig conèixer en flascons de perfum. Les enormes columnes inspirades en el Palazzo Caprini de Roma les vaig descobrir, pintades de negre i blanc, quan feia inventaris nocturns del Sephora contractat per una ETT (en sortia fent olor de mil perfums diferents, i l’olor persistia en tot el que em fumava durant setmanes). Un meravellós mercat cultural Però som en any olímpic i he vingut a parlar d’altres galeries, les del meu barri, les Galerías Olimpia, les que tenen aquest paper dels concerts. Això va ser un teatre circ colossal, el Liceu Popular del Paral·lel, obert en el fragor de les exposicions universals amb capacitat per a 6.000 persones. Després la cosa va decaure i es van convertir en les típiques galeries una mica vingudes a menys. Els rètols en donaven pistes: Advocats i tapissers, un maridatge més estrany que els Rápido on arreglen sabates i copien claus. I un missatge que sembla un acudit pel paradís ocult, un meravellós mercat cultural, que ara acull. Perquè a les Galerías Olimpia, al costat de Flores Olimpia o de la botiga del futbol modern de les samarretes a cent euros, hi trobes un verger de discos a un euro. Hi ha, a més del llegendari bar, diverses botigues de vinil de segona mà. A més de joies d’Italo o de house, s’hi colen joies disperses d’altres gèneres, com un àlbum de Chipén (connectadíssim amb el barri) o aquesta joia de Corazón de Tiza, de Radio Futura, amb portada de Max. Diuen que hi ha estudis de gravació, segells discogràfics i fins i tot un senyor que t’arregla la roba. Ideal no para aquest ‘Underground de migdia’, del conte de Tom Wolfe, però sí de mitja tarda (només obre en horari vespertí). Els amos de les botigues semblen una tribu ben avinguda. Aquests miracles col·laboratius no són comuns a Barcelona. Allà els deixo, intentant arreglar una mena de preciosa caixa enregistradora vintage i de joguina. Si aconsegueixen encendre-la, tant de bo ajudeu que cobri i guardi moltes monedes que alimentin aquest tresor.

‘Underground’ de mitja tarda

A les Galeries Olímpia, trobes un verger de discos a un euro i diverses botigues de vinil de segona mà

El més llegit