Les samarretes de Pintor Fortuny

Pots no recordar el teu primer concert, però sí la teva primera Samarreta dels Concerts. És igual que la utilitzessis per baixar al parc, per a l’examen final o per netejar pol·lucions. Era la Samarreta dels Concerts perquè: a) Era la teva favorita, b) Parlava de tu sense necessitat que obrissis la boca, c) Te l’havies inventat tu. Això sol passar en aquella època en què ets espavilat, perquè a llest no hi arribes. Quan necessites assenyalar a la roba i les carpetes tot el que t’agrada, perquè et fa vergonya o mandra parlar. A Barcelona, el ritu de pas adolescent era comprar la primera samarreta guitarrera a la pionera botiga JBP del número 116 de la Rambla. Allà, entre molta samarreta heavy metal, i molta llengua dels Stones, hi trobaves amb sort alguna peça dels grups que et començaven a agradar abans que el teu nas amb textura d’acné t’ombregés el primer pèl. En aquella primera època Clearasil, aquestes samarretes eren suficients per diferenciar-te de la resta de classe. Però aviat, quan sorties al món, al carrer i al concert, es quedaven curtes. És aquí quan, si eres de Barcelona, entrava en joc una altra botiga una mica més amagada. Al carrer de Pintor Fortuny es mostrava orgullosa la Catedral de les Samarretes Somiades. Rere la seva façana de caoba i vitralls (així com) modernistes, et saludaven Roy Orbison i Joe Strummer. Era entrar a aquesta botiga i podies sentir, de fons, Samuel L. Jackson recitant-te: «I us asseguro que vindré a castigar amb gran venjança i furiosa còlera aquells que pretenguin enverinar i destruir els meus germans. I tu sabràs que el meu nom és Jahvè quan caigui la meva venjança sobre tu». Grans èxits de tela El que queia no era una venjança, sinó un encàrrec. El que anaves a demanar (una foto o una portada de disc sota el braç) a aquesta botiga. Tota catedral té els seus predicadors, o fins i tot bisbes, i aquesta en tenia els millors. Un, el més venerable, tenia sempre un aire bohemi, gairebé com a ex-‘hippy’: era el patriarca, Vicente Amposta. Després descobries que era pintor i que durant un temps va vendre a Pintor (Fortuny) els seus paisatges i retrats. Després hi havia l’Iván, a qui et creuaves passejant els seus gossos, el dissenyador responsable que aquesta botiga fos casa. I deixo per al final el Vicente fill. Jo allà me n’hi vaig anar a fer samarretes de Nico, de The Boys, de Neu! o de Peret, però en realitat la sola presència del Vicente, espigat com Lucky Luke, patilles de destral, ocasional gorra camionera, veu que baritonejava que aquest estampat no era, com la vida, fàcil, et feia pensar que aquest tio segur que tenia un grup. Un grup que et voldries estampar a la samarreta. És a dir, entrar-hi per fer-te la samarreta d’un grup semifamós i voler fer-te-la amb el seu, una cosa així com demanar el vi de la casa i que estigui encara millor. Després coneixeria el Vicente com a Vincent Leone, el xèrif d’aquest barri i El Cantant de molts escenaris, abans amb Joder Around, després amb Tarántula o amb els Hijos del Trueno. Ara que tanca la seva botiga, que no pari la seva música. La botiga de la Rambla, informa Ricard Martín a ‘Time Out’, és ara una botiga de pollofres (gofres en forma d’escamarlà). Hi ha aquí una metàfora d’una cosa que prefereixo no explorar, mentre miro el grans èxits de les samarretes històriques que em vaig fer a Pintor Fortuny i, aquí ve una altra metàfora, comprovo que no em caben, però sé que no les tiraré mai.

Les samarretes de Pintor Fortuny

Ha tancat la Catedral de les Samarretes Somiades

El més llegit