Un dilluns qualsevol

Sovint penso que un dilluns a Madrid equival a una Nit de Cap d’Any a Barcelona. Aquesta setmana aquestes línies no podran anar sobre la nostra ciutat, perquè feliços motius de feina m’han portat a passar diversos dies, i sobretot una nit, a l’altra. El dia, després de passar per l’exquisida llibreria Grant, havia d’arrencar amb una canya. Una canya, allà, sempre fa honor al clixé de ben tirada, així que no és una canya, sinó una copa de nèctar dels déus, d’ambrosia daurada, amb enorme tupè canós d’escuma. La plaça bullia amb un ambient enlluernador, tot i que es podia deure al Dia de l’Orgull. A la terrassa, el millor no era ni tan sols la canya, sinó com es negociava a la taula contigua: «Vull una canya freda com el cor d’un anglès», demanava el client. I, després de dos minuts, li era entregada amb la rèplica del cambrer pensada al vol i en la millor tradició del teatre de Jardiel Poncela: «Aquí la té: fresca com el cul d’un pingüí». Després vam menjar mitjana de tomàquet (quina nomenclatura més bonica) al restaurant favorit, on et serveixen menges mentre sona ‘Camarera de mi amor’. A Celso y Manolo tot és antic i és nou, que és com haurien de ser totes les novel·les i tots els bars. Vam sortir d’allà a correcuita (arribàvem tard) i xiulant, vestint les nostres mascaretes: és curiós com, malgrat la seva abolició en espais oberts, la gran majoria la seguim portant, tot i que sigui a tall d’arracada, polsera d’avantbraç o tapapapades. Com si fos un recordatori de la pandèmia. O un complement d’una moda recent. Profecies autocomplertes La cosa, no obstant, era la nit. Semblava de calaix que una nit de dilluns podria ser plàcida. Que hi hauria lloc a les terrasses i potser només algun bar tancat. El cas és que estaven totes plenes. No estem parlant de convertir dijous en ‘dijendrees’, sinó d’un neologisme que només es dona en determinades regions i que podria arribar a batejar-se com a ‘dillundres’. Un amic, barceloní establert allà des de fa ja molts anys, diu que és «la síndrome de no tenir dinar de diumenge». Això és, com que no hi ha llaços familiars de la gent que va allà a estudiar o treballar, com que no hi ha l’obligació del dinar familiar o de la visita de rigor, surt més; es relaxa i es perd una mica el protocol de la setmana. Hi ha alguna cosa de profecia autocomplerta a les ciutats. Sempre imagino que a Nova York, la ciutat que mai dorm, la gent potser se’n vol anar a dormir, però que no ho fa perquè és, precisament, a la ciutat que mai adorm. Així, vius Nova York a través de les pel·lícules que has vist, com vius Barcelona a través de les seves novel·les, de manera que amb el teu comportament consolides el caràcter de la ciutat, que va néixer, en realitat, de les ficcions. A Madrid, per exemple, la gent barreja a la mateixa taula amics de grups diferents perquè diu la ciutat que això està ben vist, així que es fa. I surt dilluns, perquè a Madrid es diu que se surt dilluns. Pots, de fet, viure un dilluns amb la certesa que és un divendres. Acabar comprant cigarrets solts en un basar xinès, remuntant carrers armat amb un farcell de cerveses Mahou temperades, dir que l’última és la penúltima. Hi ha algun ensenyament allà que ara mateix se m’escapa. Podria ser la ressaca. Però segur que acabo traient aquesta conclusió. Potser, que les ciutats són, en realitat, més enllà de la seva història, el que vulguin que siguin els que les trepitgen i que passa el mateix amb el nostre temps.

Un dilluns qualsevol

Hi ha un neologisme que només es dona en determinades regions: ’dillundres’

El més llegit