Aquí està la vacuna

Et dirigeixes jovial i trempat a la cita. Enfiles el carrer de Montalegre escoltant als cascos ‘La inyección’, de Los Amaya. Just quan taral·leja a plens pulmons «que te la pongo, que te la pongo», veus la cua. La llorigada. Uns 300 recordatoris, en fila, del pas del temps. Primer ser citat i després acudir a la vacunació és el més semblant a assistir a un sopar d’exalumnes de l’escola. Hi ha certa il·lusió, no exempta de mandra però dominada per la curiositat, tot i que el que realment s’espera és un xoc violent amb la mortalitat de la carn. És a dir, amb la teva edat. Una vegada abandonada l’escola, poques vegades anem a un lloc on tots els presents tenen els nostres anys. I si al pati escolar veiem si som alts o baixos en funció dels nostres companys de pupitre, aquí podem taxar el nostre deteriorament físic en funció dels companys de cua. El regne de les ‘tote bags’ La meva llorigada (la generació entre el 76 i el 81) és el regne de les ‘tote bags’, els pantalons pirata, les ulleres de panda. El fet que alguns centres massius de vacunació, com el de Fira o com el meu (al costat del CCCB), coincideixin amb l’escenari de festivals de música remarca la ironia. Hi ha, sens dubte, certa renúncia a l’uniforme. També la perplexitat una mica mentidera del jubilat que per primera vegada va a un viatge de l’Imserso i torna dient que no s’ho va passar gaire bé «perquè la resta eren tots uns vells». La cua, i després els boxes de vacunació, són com l’atracció dels miralls còncaus i convexos, deformadors, del Tibidabo. Aquí tothom vesteix jove sense ser-ho. Sí, tots hem tingut argolla de plàstic amb forma de fruita regalada per Danone, tots hem vist durant anys la cistelleta de confits de la primera comunió al costat de la tele, tots hem intentat netejar una ‘mà boja’, enganxosa com la calor que fa avui, tots hem ajustat els ulls davant el Canal + codificat. Davant els nostres dobles Així que ara som aquí, davant els nostres dobles. Mirant a l’abisme perquè l’abisme ens torni la mirada. Ordenats com ea n la cua de gimnàstica o a la de l’excursió al zoo per veure l’orca Ulisses. Encara sabríem dir alguns bars d’aquest barri que tanquen tard, tot i que és probable que, en realitat, hagin tancat per sempre fa temps. Conservem números als quals mai truquem i bevem la meitat per tenir el doble de ressaca. Avui, no obstant, gràcies a tot això ens vacunen. Així que, per una vegada, adorem tenir aquesta edat. Mira’ls a ells, els reconec: bíceps treballadíssims (de carregar nens de tres anys amb un braç i bicis sense pedals amb l’altre) i panxes bombades (el riu de la cervesa). Alguns vau perdre la feina el 2008, alguns cobreu menys ara que quan vau acabar la universitat, llogueu cotxes si algun dia sortiu de la ciutat i us va fotre una mica que la T-10 es tornés unipersonal malgrat que no la compartíeu amb ningú. Potser fins i tot us ha començat a agradar el jazz, o la clàssica, i odieu la maleïda nostàlgia, però el cas és que l’altre dia li vau posar ‘Dartacán’ al vostre fill (va badallar). Llegeixo, mentre espero, un llibret breu, ‘Sobre la vida feliz’, de Ciceró: «És preferible un sol instant ben viscut que una immortalitat perduda en l’equivocació». I quan penso en aquesta frase, sento: «tranquil, no et farà mal» i, sense venir a compte, gairebé amb orgull Pfizer de vacuna a finals de juny, començo a taral·lejar, amb la infermera present, la cançó del primer estiu adolescent, quan tenia 13 anys: ‘El tiburón’, de Proyecto Uno. Sento la punxada i canto: «Ahí está, ahí está».

El més llegit