El pollastre de diumenge

Baixar en xandall a recollir el pollastre a l’ast de diumenge és com més a prop em sentiré del cavernícola atlètic que sortia a caçar per alimentar la seva cova. Ho penso cada vegada que estic a la cua decidint si un de sencer o mig, si patates fregides o gurmet, si croquetes de bacallà o de rostit o de bolets o de formatge de cabra i espinacs. Els ianquis donen les gràcies rostint un gall dindi un dia a l’any, però els barcelonins ho fem cada diumenge. El pollastre a l’ast serveix per a la celebració i també per a la postcelebració. És a dir, per als dinars familiars dominicals i també per resoldre les ressacoses poques ganes de cuinar en els dies posteriors als excessos de dissabte. La pandèmia no ha fet sinó enfortir aquesta tradició. En mesos en què no es podia, o era complicat, o fins i tot desaconsellable, menjar fora, el pollastre a l’ast amb safata d’alumini recollit per obrir a casa era la millor alternativa. De fet, durant el primer confinament es deia que d’aquesta en sortiríem junts i millors. No ha sigut el cas, però almenys jo, que no menjava massa pollastre, sortiré d’aquesta crisi sanitària fent-ho. Per què no menjava pollastre és una cosa difícil d’entendre, perquè en realitat sempre m’ha agradat. Sobretot si tenim en compte que vaig créixer a només uns metres de la Rostisseria Urgell, amb el seu logotip de flama i obert des del 1965, un dels llocs de pollastre per emportar més clàssics i recomanables de la ciutat (potser per la seva proximitat amb el Dominical de llibres de segona mà, sempre va ser un lloc molt freqüentat). Tot i així, el meu trauma, veritablement infantil però sostingut al llarg del temps, té a veure amb el final de l’estiu. Matinàvem per tornar amb el Ford Orion des de Galícia a Barcelona i, a aquelles hores absurdes i amb l’estómac regirat, sempre era el moment de plomar i ficar en maletes els pollastres que ens emportàvem a la ciutat des del llogarret. Els nervis, la son, la tristesa, les traces de sang i aquests pollastres despullats com dibuixos de Tex Avery van provocar que temps després encara declinés la idea del pollastre a l’ast i que davant la pregunta «cuixa o pit» contestés com Bartleby l’escrivent: «Preferiria no fer-ho». Pollastres hípsters No obstant, la pandèmia m’ha animat a anar a caçar pollastres a l’ast des de les primeres setmanes de tancament i m’ha passat com a aquella gent a qui li posen una escaiola i ja només veu pel carrer gent amb el braç en cabestrell. Això és, veig pollastre a l’ast per tots els costats, especialment els diumenges. Al marge de clàssics com el d’Urgell, on aquestes enormes broquetes donen voltes i giren banyades en el seu propi suc des de fa més de mig segle, n’han obert mil versions modernitzades (fins i tot hipsteritzades) amb noms com The Creative Chicken. El pollastre a l’ast, ritual i democratitzador, barat des que van predominar les granges, amb arrels al Pakistan i a l’antiga Grècia, girant sempre, potser condimentat amb oli d’oliva i amb una mica de conyac, està més fort que mai. I jo em poso la cançó ‘For your love’, dels Yardbirds (escoltin-la, tot i que ells no ho sàpiguen diuen ‘pollastre a l’ast’ a la tornada), o ’Comiendo pollo’, de Sisa, per anar a buscar-lo, on em trobo a altres caçadors, com un dels timoners d’aquest diari, cor de rocker de vegades amb pixapins dessuadora negra i sempre amb serrell. I crec que continuaré sortint a capturar pollastres a l’ast, en honor a tots nosaltres: la pandèmia ens va voler tallar el cap però d’alguna manera seguim corrent i vivint.

El pollastre de diumenge

És el més a prop que un se sent del cavernícola atlètic que sortia a caçar per alimentar a la seva cova

El més llegit