Sol a Lleó

Plovia a mars a l’avinguda, el cel semblava condemnat a un tancament perimetral de núvols i llampecs, però quan vaig entrar al bar, l’Héctor em va donar una canya i el sol va sortir just quan es va sentir el clinc del primer brindis. No exagero. Així va ser la meva arribada a Lleó, més pròpia d’una cançó o d’una novel·la poc versemblant: cel color Tupperware i, de sobte, esclat solar. Per un moment vaig pensar que allò era el primer acte d’una opereta en què les accions se succeirien amb una facilitat musical: algú llançaria rams de pensaments i espernallacs des dels balcons, altres músics utilitzarien potes de mamífer com a violins i amb el seu arc de ganivet deixarien una alfombra de tires de cecina, la banda municipal tocaria algunes de les meves cançons favorites. De fet, l’Héctor, editor elèctric i organitzador amb Magali de la Fira d’Editors Emergents a la qual m’havien convidat en aquesta mil·lenària ciutat, va ser guitarrista de Los Flechazos, grup admirat des de l’adolescència, així que potser seria ell mateix qui s’hi arrenqués. Fa un any que estem en confinament, així que quan surts de la teva ciutat, en el meu cas, per presentar la meva última novel·la, et sents com a Júpiter. Després de mesos vivint a Barri Sèsam, trepitjant els mateixos carrers, saludant la mateixa gent, la sensació d’irrealitat de trobar-te noves cares en un altre lloc és similar a la de la hipotètica opereta. Va escriure LP Hartley que «el passat és un país estranger. Allà les coses es fan d’una altra forma». I realment això és el que sentim quan pensem en qualsevol escena quotidiana prèvia a març de l’any passat, però també quan sortim més enllà del nostre entorn pandèmic. Les set diferències A Lleó, per exemple, es fa tot igual però lleument diferent, amb aquests desajustos gairebé imperceptibles dels somnis. A Barcelona, les restriccions són més dures, però si la norma és que es pot entrar al bar 10 minuts, tots es trauran el morrió. Allà, en canvi, se surt de vins de bar en bar, però la mascareta es manté a la boca. La salutació habitual és puny o, sobretot, colze, una mica oblidat aquí. L’hostaleria es manté oberta fins a les deu, cosa que per a un barceloní, acostumat a tenir només fins a les cinc, és com unes vacances d’un mateix. Per primera vegada vaig sentir el mateix que aquests anglesos que apareixien abraçats a fanals i borratxos a partir de mitjanit perquè estaven acostumats que els tanquessin l’aixeta (de cervesa) a les onze. Al marge dels gestos, de buscar les set diferències a un dibuix pandèmic similar, en dos dies vaig saludar i fins i tot vaig conèixer més gent (¡i talentosíssima i amb brillantor!) que en mesos. La promoció d’una novel·la sol comportar una gira on a cada ciutat coneixes un parell d’escriptors locals, un artista entusiasta que és el motor cultural ocult de la ciutat, els llibreters més amables, els periodistes més cultes i menys presumptuosos i els lectors més estimulants. Aquests mesos, aquesta excursió, que inclou menjar el millor de cada lloc i alimentar-te de les millors idees que allà es couen, es reduïa a un Zoom a les vuit del vespre. Un maleït Zoom a l’hora dels banys de les criatures. És increïble com podem arribar a normalitzar com de trist és això en comparació a com d’oxigenant pot ser una breu excursió així. I com trobàvem a faltar, en definitiva, brindar amb algú nou i que, pum, sortís el sol.

Sol a Lleó

Quan surts de la teva ciutat, et sents com a Júpiter després de mesos vivint a Barri Sèsam, trepitjant els mateixos carrers, saludant la mateixa gent

El més llegit