Apuja la música

–I, llavors, em diu: ¿eh, on vas? I jo li contesto: a comprar discos. –D’olives no en compraràs allà. –I ell em diu que a les teles o als mòbils sí, però que als discos res. ¿Per què? –Això li vaig dir jo. Perquè no és essencial. ¿A mi? ¿M’estàs dient a mi que els discos no són essencials? Assenteixo amb les celles arrufades mentre forcem el pas rumb a Disco 100. És el primer dissabte en mesos que es pot anar a les botigues de discos a comprar, així que el meu col·lega i jo ens absentem de les nostres bombolles familiars per anar a una d’aquestes. De camí, m’explica quan va anar a un centre comercial i el deixaven passar a comprar altres coses, però no discos o llibres. ¿M’estàs dient a mi que els discos no són essencials? Qui ho diu, el meu col·lega, es diu Ciaran: fa ja molts anys que viu a Barcelona, però és d’Irlanda del Nord. Sens dubte, el seu ‘jo’ adolescent hauria rigut del comentari quan la música era bàsicament el seu aliment emocional. Quan va començar el primer confinament em va dir: «En realitat tota la vida que m’he estat entrenant per a una cosa així, des d’adolescent». Himnes confinats Un dia, per exemple, em parlava de la importància del punk al Belfast dels setanta. Allà sí que era perillós sortir de nit i sí que eren estrictes els tocs de queda, oficials o no. En una ciutat encesa per l’IRA i la policia unionista, per la rivalitat entre catòlics i protestants, els joves es tancaven a la seva habitació a posar tots aquests himnes rabiosos de dos minuts als seus cascos. Durant molt temps, els únics ídols pop nord-irlandesos eren el futbolista George Best i Van Morrison, així que bàsicament el missatge era que si eres d’allà era molt difícil brillar. Per això el xut d’autoestima era tremend quan John Peel posava dues vegades una cançó de The Undertones (oriünds de Derry, del mateix país) o quan The Clash, a diferència de molts altres grups, sí que es mullaven i tocaven a Belfast i passejaven pels seus carrers. La música era important llavors, però també quan Ciaran era ja adolescent, a principis dels 90. Indispensable per explicar-se a si mateix, vaja. I per a com em sol explicar ell la situació allà: com, per exemple, els pares catòlics escoltaven més grups americans que anglesos. O com en general s’odien les cançons d’U2 o Cramberries sobre el conflicte, perquè ells són de l’altra Irlanda i perquè «això és com si ve Sabina o Mecano a escriure’t la cançó definitiva sobre el conflicte al País Basc o a Catalunya». Ciaran, amb el qual continuem comentant tot això mentre ens dirigim a exercitar polze i dit mig a les cubetes de Disco 100 (la setmana vinent tornarem a Revolver, on sempre gastem massa i ens regalen la bossa de tela), parla a través de discos i músics. Aixeca la seva identitat amb ells. Gràcies a articles com el de Nando Cruz, s’ha reobert el debat sobre la música en la nostra societat. Durant setmanes, les llibreries podien obrir en cap de setmana i les botigues de discos no. Potser perquè continuem associant la música a la revetlla. I per això la paguem amb el 21% d’IVA, el mateix que grava l’alcohol, i no amb el 4%. D’essencial només ho és el pa, el sostre i la sanitat, però sens dubte la música és necessària per tolerar qualsevol realitat criticada i difícil. I per això, també, ens dirigim aquest primer dissabte a una botiga de discos.

Apuja la música

Durant setmanes, les llibreries podien obrir en cap de setmana i les botigues de discos no. Potser no és essencial, però sí necessària per tolerar qualsevol realitat criticada i difícil

El més llegit