El Dia dels ‘papandemials’

Prens consciència de la teva paternitat quan t’ensalives el dit per esborrar una resta de menjar de la comissura dels llavis del nen, quan escoltes més cançons de Dàmaris Gelabert que de Marvin Gaye, quan mai obres un plàtan, però te’n menges les restes d’almenys tres cada dia, quan s’acosta el Dia del Pare i no penses a regalar una colònia, sinó a rebre-la o a muntar una escapada lluny de la gran ciutat. És a dir, aquesta setmana. En els últims dies els anuncis televisius i els algoritmes d’internet són el teu pitjor mirall. Se suposa que el Dia del Pare se t’ha de regalar alguna cosa i aquesta cosa no correspon a la imatge que tenies de tu mateix. Com et veu el capitalisme és: cedés d’èxits dels vuitanta o de balades de Queen, estoretes de ioga, fulards, Brummel, massatges per a la sobrecàrrega muscular, entrades per anar a veure un musical al teatre, etcètera. Potser mereixes aquest tipus de mercaderia. Potser és moment d’autoavaluar-te. Als nens que es porten malament, els Reis els porten carbó. El Dia del Pare, als pares que no donen la talla, ¿els porten notificacions d’Hisenda, entrades d’‘El rei lleó’ i tints de color caoba Just For Men? Dones de confinament Tens excusa. No ha sigut fàcil. Els nens de pocs mesos i anys que han viscut aquest últim any són, clarament, ‘pandemials’. Una mica més enganxats a les sèries de dibuixos animats, de vegades fotofòbics (tantes setmanes a casa) i obsessionats amb la idea de virus: és igual que el virus sigui un virus informàtic que posa en perill els circuits dels Super Wings o el Nova York de Spiderman, ells es posen nerviosíssims davant la paraula i demanen apagar la tele. Durant un temps, com a pares, vam descobrir un do que ens va sorprendre més a nosaltres mateixos que la capacitat de volar o d’invisibilitzar-se. Estem parlant d’aquells castells, guitarres, caixes de tele i teatrets que vam construir per als nostres fills amb caixes del Cal Fruitós durant el primer confinament (hi va haver un moment que em van arribar a demanar que acabés la Sagrada Família amb capses de cartró de l’estanc i els vaig dir: «Aguanta’m la Xibeca»). I, no obstant, fins i tot l’‘entertainer’ més entregat flaqueja i necessita ajuda. Capses regal per al 2022 Durant aquests mesos entre el Dia del Pare del 2020 i el del 2021 no hem disposat de coses tan bàsiques per lidiar amb els fills com les sessions infantils de cine, les piscines de boles, el teatre, les extraescolars, els concerts (recordo ara amb nostàlgia quan, gairebé sense saber que allò era com veure els Beatles en la franja de 0 a 4 anys, vam veure el Pot Petit a la Monumental), poder enviar-lo a casa d’uns amics de l’escola o rebre’ls a la nostra o deixar que es quedin a casa de familiars per procedir a cremar (metafòricament) una estoneta la ciutat. El Dia del Pare i de la Mare hauria de venir aquest any amb una d’aquelles capses regal amb mil opcions d’oci infantil per a l’any que ve, amb l’afegit adult de dos dies en una piscina termal i d’un concert amb barra lliure de tequila al Sidecar (no en aquest ordre). No sabem quines seqüeles els quedaran als nens ‘pandemials’ per tenir com a únic oci la pantalla i un adult de 40 anys en xandall que fa ‘titelles’ amb una mà i tecleja amb l’altra columnes com aquesta, però tampoc les dels ‘papandemials’ que aquesta setmana celebrem el nostre dia.

El Dia dels ‘papandemials’

Potser és moment d’autoavaluar-te. Als nens que es porten malament, els Reis els porten carbó. ¿Als pares que no donen la talla els porten tints de color caoba Just For Men?

El més llegit