Perdut al supermercat

Des que, en el rigor estricte del primer confinament cap al mes d’abril, vaig celebrar el meu 40è aniversari sortint només per entrar en un supermercat, intento veure el potencial d’aquest escenari. Vull que em passi el mateix que va empènyer Andy Warhol a dir que el que necessitem és que «les petites coses que ens envolten i que habitualment ens semblen avorrides ens emocionin de sobte». A ell li va servir per forrar-se firmant quadros de sopes de tomàquet i de caixes de Brillo. Segons ell, l’esclat d’objectes de consum després de la Segona Guerra Mundial significava alguna cosa artísticament i, tot i que això no és una guerra ni jo espero forrar-me, intento passar l’estona ara que ja no vaig a concerts ni al cine. El lloc idoni per a una primera cita No soc el primer ni l’últim. Per exemple, a ‘Common people’, la cançó de Pulp, és el lloc idoni per a una primera cita entre un jove anglès de classe treballadora i una pija d’origen grec. Com que el primer no sap on portar la segona, decideix citar-la en un supermercat. Allà li diu que tanqui els ulls i intenti imaginar que no té diners, ¿què faria en aquest lloc? Ella li contesta que que mono i divertit, quina ocurrència, i ell li diu que no veu ningú més que somrigui en tot el supermercat. Com ara. The Clash, per exemple, utilitzen els supermercats per explicar les (poques) oportunitats que tenen alguns. Un personatge que viu en un barri perifèric i que escolta els crits dels veïns lluitant i que estalvia cupons. És Lost in the supermarket: «Vaig venir per una oferta especial»... i ara està perdut. També, esclar, pot ser el millor plató per a una pel·lícula de terror. És el que li passa a una tal Mari Pili a Madrid. Ella entra molt mona, amb la seva «faldita de goma», però de sobte desapareix. Entra la tornada: «Terror en el hipermercado, horror en el ultramarino». La cosa acaba més aviat malament a la secció de congelats, però abans Alaska, Carlos Berlanga, Ana Curra, Benavente i Canut han enarborat pots de laca i s’han passejat per aquest nou escenari. Alvocats de terror De moment, jo la màxima pel·li de terror que he viscut allà és mirar el preu d’un alvocat o veure gent sense ulls (és a dir, amb ulleres entelades per la mascareta). I poques coses romàntiques hi ha hagut, tot i que sí que he intentat taxar la bellesa i l’art d’un potet de salsa Espinaler de vermut (em sento identificat últimament amb el logotip de l’espina de sardina mig beguda). Però insisteixo a fer d’aquestes compres un oci cultural, a falta d’un altre. Els dilluns, la sobrietat de carcasses per a sopa i productes bàsics, al súper de nom compost que comença per B i acaba per A. Els dimarts, alguna llicència en el que comença per D i acaba per A (estranya parafília amb la seva cervesa de marca blanca). Dimecres, m’animo en el que comença per B i acaba per U (també de nom començat per E i acabat en T), on hi ha uns carros convertits en cotxes infantils que em fan sentir com als autos de xoc d’una festa major amb el meu fill (fins i tot li faig la botzina amb els llavis en sordina). Dijous, potser repeteixo. Divendres, la trampa consumista del súper car que comença per S i acaba per I, amb els seus mil hams de productes de joguines animades i la seva bona selecció de vins. ¿Dissabte? Un es posa les millors gales per anar al que comença per M i acaba per A, que és com l’equivalent d’una discoteca de tres pisos, enorme, on fins i tot proves colònies. Febre del dissabte nit.

Perdut al supermercat

Ja ho deia Warhol: el que necessitem és que «les petites coses que ens envolten ens emocionin de sobte». Així que fem d’anar a comprar al súper un oci cultural, a falta de l’altre

El més llegit