Terrasseja que no és poc

a la llarga llista de coses per a les quals la gent feia cua de forma resignada, de les xarcuteries al Dragon Khan, de Correus a l’Inem, dels vàters dels macrofestivals de música a l’administració de loteria de la Rambla per Nadal, se n’hi ha sumat una altra que no hauríem imaginat (tret de si érem habituals del barri de Gràcia): les terrasses de bar. Cap a tres quarts d’una, els potencials clients assetgen les poques taules i cadires metàl·liques com si fossin mamífers famolencs en aquesta clariana del bosc on sembla que hi ha possible menjar. La gent fa cua, de manera disciplinada, fins i tot somrient, per aconseguir asseure’s i beure o menjar o el que abans coneixíem com a fer el vermut en les dues hores permeses (una més a partir de dilluns). Ho fa amb paciència britànica: George Mikes, l’especialista més gran en el costumisme anglès, sempre diu que fer cues és un dels grans ‘hobbies’ del seu país. Com a ‘Amanece que no es poco’ L’escena s’assembla, segons va veure de manera brillant la cap d’aquestes pàgines, Ana Sánchez, a l’escena de la taverna d’Amanece que no es poco. Allà, la Guàrdia Civil organitza la cua a les portes de la taverna del poble. El caporal Gutiérrez, interpretat per José Sazatornil, acompanya el primer de la cua a la barra de l’establiment. Allà li posen unes quantes gerres, mentre li parlen de filosofia, fins que en té prou. «¿Estàs ja borratxo?», pregunta l’autoritat. «Així, així», respon el de la boina. N’hi posen una altra o un parell més, i després, el parroquià en surt i hi entra el següent de la cua: tingui el ‘chupito’, ¿què opina de l’imperatiu categòric? És probable que ben aviat creixin homes infeliços als parterres de l’avinguda Diagonal, com els homes del bancal a la pel·lícula, ja que la nostra realitat no és menys absurda, fins i tot còmica segons el dia, malgrat ser terrible, que la del poble (i el món) creat per José Luis Cuerda. Jo, gràcies a aquesta nova finestra de consumir als bars en temps rècord, he entès plenament aquesta imatge que em perseguia d’adolescent. ¿Quan et vas adonar de la raó que els guiris anglesos estiguessin rematadament borratxos cap a les deu de la nit i semicomatosos a mitjanit? Doncs que al seu país d’origen bevien molt de pressa perquè a les onze els tancaven el pub. Com que a Barcelona no se’ls expulsava de la barra a aquella hora, es passaven de frenada i vomitaven poca estona després i acabaven comprant barrets mexicans sota els quals cantaven versions ranxeres de Wonderwall d’Oasis. El ‘primer time’ de les cites La gent menja i beu ara en el temps permès. Fins i tot organitza el seu dia al voltant de la possibilitat de quedar a aquella hora. En poc més de dues hores, d’una a dos quarts de quatre (fins a dos quarts de cinc a partir de dilluns), es queda per fer el vermut, fer el cafè, fumar el puro i fotre’s la copa ja demanant perdó per l’hora, com reclamant temps de descompte o pròrroga a l’àrbitre. Una derivada de l’assumpte és comprovar a quina hora volen quedar amb tu els teus coneguts. Tret de per la possibilitat d’anar a una exposició o quedar per passejar (com en una cita vuitcentista, però amb un cafè en vas de cartró a la mà), el migdia és l’equivalent del prime time televisiu, i les 13.00 hores, el seu minut d’or. Si algú et cita a aquesta hora és perquè ets prou important per a ell com per dedicar-te l’únic moment del dia en què podreu brindar amb vas de vidre. Fer cua per a una taula en una terrassa pot ser, ara, la prova d’una relació o l’inici d’una bonica amistat.

Terrasseja que no és poc

A tres quarts d’una, els potencials clients ja assetgen les taules metàl·liques. Cal consumir en temps rècord. Això podria acabar com l’escena de la taverna d’‘Amanece que no es poco’

El més llegit