No surtis de casa

El cotxe ens ha deixat tirats al mirador d’una muntanya i jo menjo caramels Ricola amb gust de llimona melissa per matar la gana. És curiós com, en moments així, no maleeixo ningú conegut ni l’altíssim, sinó un matemàtic del segle XVII. Aquest que va dir una cosa que penso just ara i que serveix com a consell per a tot aquest any que s’acaba: «Tot el que és dolent ens passa per no saber-nos estar quietets a casa» (cito de memòria). La culpa, en realitat, és meva per no fixar-me en els senyals. Aquest matí m’he comportat com Juli Cèsar, que es va despertar aquell dia amb ressaca, a qui van avisar (els somnis, la dona, els idus, un cec pel carrer) que millor que no anés al Senat i no en va fer cas, el molt tossut, així que va acabar més foradat pels punyals que un formatge Emmental amb toga. A mi m’ha avisat el vent: quan he anat a recollir el cotxe a casa dels meus pares per fer «una escapada a fora» abans que s’acabi l’any, els arbres feien cops de cap, els senyals de circulació s’inclinaven com brodant el pas de ball de Michael Jackson a ’Smooth Criminal’ i una caixa d’Amazon voladora gairebé m’arrenca el cap. També ho ha fet la meva mare, és clar, però és que les mares són com els oracles: sempre avisen del que és dolent, així que de vegades l’encerten. El cas és que, aliè als símptomes del dia, agafo el cotxe automàtic (o híbrid) dels meus pares amb un pernil (regal del Pare Noel) al maleter i vaig cap a casa a recollir els meus. Mentre la meva senyora munta cadires i enrola els nens, jo pujo el pernil (un altre senyal: ho faig per les escales, l’ascensor està espatllat). No esborreu de la vostra memòria aquest pernil, perquè jo, més endavant, no ho faré. Em poso unes xiruques perquè hem decidit anar a fora, avui, després d’un any que hem passat gairebé íntegre a la ciutat. Un bon barceloní es posa les xiruques (en realitat, botes Quechua, que són més barates) fins i tot per trepitjar un parterre de la Ciutadella o per anar a la zona alta (a la Bonanova fins i tot em poso el forro polar). Així que soc aquí, trepitjant l’accelerador amb la meva xiruca que pretén trepitjar una serralada al costat de Premià (anar amb xiruques a Premià, tot i que sigui a Premià de Dalt, mereix o un premi o bé un clatellot) per veure cavalls i ponis. Més llest que un cotxe de Pixar Aparquem i tanco la porta i baixo nens amb satisfacció de pare de família solvent com un central veterà, fiable com una assegurança a tercers. Però just llavors tot es torça. El vent idiota bufa més fort i jo intento tancar el cotxe amb aquest comandament a distància que continuen insistint a anomenar clau de cotxe. No tanca. Torno a intentar-ho. Res. Me’n vaig rere uns pins (aprofito per fer aigües menors, soc de Barcelona) perquè el cotxe no noti el sensor de la clau. Res. Una estona després, donem per perduda la qüestió. Ens en anem a casa. Ja. El cotxe no arrenca. Hem portat un tàper de menjar per al nen i la nena de mesos encara és lactant. Els meus cognoms sans i estalvis: almenys dues persones no moriran de gana a Premià de Dalt. Intento tancar el cotxe amb la clau normal que he aconseguit desbloquejar del comandament a distància. El cotxe, més llest que un cotxe de Pixar, creu que estic intentant robar-lo («¡No robaria el meu propi pare, quatrerodes!», vull cridar-li), així que posa els ‘warnings’, bloqueja totes les portes menys la meva i comença a fer sonar el cláxon com si estigués en una revetlla. Allà sabem que haurà de venir la grua. Que passaran hores. Tenim gana. Penso (per aquest ordre) en el pernil del pare Noel i en el matemàtic francès. Mentre esperem el rescat, llepem caramels Ricola sabor llimona melissa que he comprat aquest matí: Déu escanya però no ofega. Ho fem com el Christopher i el Pauli en un capítol de ‘Los Soprano’: també es queden tirats a la muntanya i acaben barallant-se per un sobret de quètxup que troben en algun lloc de la tapisseria. ‘La cavalcada de les Valquíries’ amb dues grues «¡Mira, com a ‘La patrulla canina’!», intentem animar el nen, com si això fos ‘La vida és bella’. No sembla convençut. Si això és un episodi de ’La patrulla canina’ (també coneguda com a ‘bub-bubs’) l’ha dirigit un cineasta iranià: així de lent és el rescat. Arriben sota un cel malva i mandarina (al meu cap sona ’La cavalcada de les Valquíries’, la de Wagner, l’única que veurem aquest any) dues grues i un taxi, de xòfer encorbatat. Al final, tot ha sigut per culpa de la clau. És a dir, el cotxe s’ha bloquejat i ens ha negat la tornada a casa per una maleïda clau automàtica. És curiós com una petita cosa pot aturar el món i la vida. No sé a què em recorda, penso, aquest penúltim dia d’aquest any 2020.

No surtis de casa

El cotxe ens ha deixat tirats. És curiós com una petita cosa pot aturar el món i la vida. No sé a què em recorda

El més llegit