Neva a la Barcelona augmentada

l dijous passat va nevar a Barcelona. Amb aquesta ciutat passa que és molt bonic quan neva, perquè no neva gairebé mai: és gairebé com quan algú molt seriós somriu. I dijous resulta que va nevar. Molt. Sobretot a les Rambles. El que passa és que només ens en vam assabentar els que vam anar a veure l’exposició Barcelona Memòria Fotogràfica al Centre D’Arts Digitals Ideal, al barri del Poblenou. L’exposició recopila imatges capturades per sis dels millors fotògrafs de la història de la ciutat, en especial durant els cinquanta i seixanta. Una mena de dream team format per Francesc Català-Roca, Maspons, Leopoldo Pomés, Oriol Maspons, Colita, Joana Biarnés i, el meu favorit malgrat que m’entusiasmen tots els anteriors, Xavier Miserachs. Respirar un altre aire Amb teatres, cines i sales de concerts amb la persiana abaixada, des de fa setmanes mirar fotografies és la manera de respirar un altre aire. Fer-ho en una exposició convencional ja funciona, però aquí som davant d’una mena d’experiència immersiva. En vista de determinades paraules, com realitat augmentada, el meu jo luddita acostuma a fer un pas enrere i pensar que la realitat a seques ja és prou gran. No és el cas. Així que aquí estic, un dijous de novembre a Barcelona, a punt de posar-me unes ulleres de realitat augmentada: enormes, com de bussejador a l’Atlàntic. Abans es pot aclarir que estem en temps complicats per als que porten ulleres. Les meves orelles, sumant els auriculars per escoltar música, les patilles de les ulleres i la goma de la mascareta, semblen una rotonda a Glòries. I tot i així, decideixo humiliar-me i posar-se-les. Viatge en el temps Quan comença el tema, et fiques en una espècie d’univers Tron. Porto al costat un nadó de quatre mesos al carro, per a qui la realitat augmentada és probablement quan jo m’acosto a fer-li un petó al nas, així que habitaré dos mons: li toco la mà a ella per quedar-me al 2020 i em preparo per al viatge en el temps. Assegut en una cadira que gira 360 graus, pots veure un fons en vídeo d’una Barcelona recent, on es van intercalant les imatges passades dels sis fotògrafs. El resultat és, per a mi, màgic. Ara que amb prou feines sortim de casa, de sobte em veig no només a Montjuïc, sinó en un Montjuïc on apareix La Chunga ballant sevillanes amb la seva família el 1953. I baixo a Laietana, on miro un cavall que vol creuar el pas zebra. Llavors aparec en una tertúlia de cadires a la fresca a Canaletes. Quan una bandada de coloms aixeca el vol i veig dues noies, amb vestits sixty geomètrics, entrar a la plaça Reial, se’m posen de punta tots els pèls del braç amb què sostinc la mà del nadó. Veig, també, una muntanya russa del Tibidabo i un grup de gitanos a cavall a la Barceloneta del principi dels 60. I entelo les ulleres de realitat augmentada, perquè augmenta l’emoció quan veig el capvespre al terrat d’una Pedrera on els veïns encara pengen la roba perquè s’eixugui. I, llavors, neva a les Rambles del 62. Fotos d’altres èpoques superposades en un vídeo de la ciutat, gravat, a més, quan més desèrtica i deprimida estava, el març i l’abril del primer confinament. Ara que no es pot disfrutar de Barcelona, viatjar en el temps per reprendre-la, encara que sigui amb les ulleres entelades, és una idea més que recomanable.

Neva a la Barcelona augmentada

Viatjar en el temps per reprendre Barcelona és una idea més que recomanable. Experiència immersiva al Centre D'Arts Digitals Ideal

El més llegit