Concerts a Ikea

Heus aquí dues solucions possibles perquè no mori el que queda de la cultura viva i en viu durant aquests temps d’incertesa: a) que es puguin comprar escumadores, edredons, tresillos, objectes de jardineria i mandonguilles sueques en els concerts de les ciutats i pobles, o b) que se celebrin concerts, i altres actes culturals, a Ikea. No és una solució seriosa, ho sé, però és que ni la situació ni algunes de les decisions preses ho són. Així que formular opcions absurdes podria ajudar a entendre fins a quin punt és absurd, a més de trist i perillós, el que vivim. Aquesta, per exemple, la vaig tenir deambulant pels passadissos de la multinacional de la llar. Se’m va trencar la cadira del despatx durant la segona setmana de la primera quarantena i vaig voler, a la fi, reemplaçar-la abans que arribés un eventual segon confinament. Tot i que Philip Roth afirmava que ell escrivia dret per mantenir la tensió, si bé Karl Marx va escriure ‘El Capital’ sense asseure’s (es diu que patia d’hemorroides), jo, pare de dos napbufs, associo el moment del tecleig al mínim descans físic. I, bé, no soc Philip Roth. Ni Karl Marx. Com en un festival Les masses de gent amb la mirada buida a Ikea eren absolutament idèntiques, en nombre i actitud, a les d’un festival de Benicàssim. «¿Que si en vull o que si en tinc?», vaig sentir a un venedor de polo groc quan un client, enmig del soroll, li demanava si quedaven plats blaus. Va ser en aquell instant quan ho vaig veure clar: concerts a la secció de parament de cuina, stand-ups sobre taules Lack de 9 euros amb dret a comprar la taula amb l’entrada, consumició gratuïta de garró congelat, projeccions de cine a la zona de sofàs i firmes de llibres de paper en la dels vàters. Al cap i a la fi, a Ikea, com als bingos o els hospitals o els festivals de música, un sap com entra, però no com surt, i pel camí es pot enfadar o perdre algú. Perquè se suspenen concerts a l’aire lliure i amb mesures de seguretat i les presentacions de llibres en molts casos ja tornen a celebrar-se de forma telemàtica, però hi ha llocs com els centres comercials fins a la bandera. D’aquí la idea: si quan es consumeix una altra cosa que no sigui cultura no passa res, per què no afegir-se a l’enemic. Un absurd La idea, repeteixo, no és una idea: és una reducció a l’absurd per remarcar un absurd. Jo m’he proposat prendre’m un ‘chupito’ d’aiguarràs cada vegada que em doni per opinar massa d’una cosa que desconec (una pandèmia), però no puc aturar aquests pensaments mentre em dirigeixo amb gest boví a la secció d’escombretes del bany. Un grup d’alumnes de l’ESCAC als quals vaig fer classe, mentre vaig poder, l’any passat em van plantejar una pel·li sobre un nen que es perdia a Ikea i, com que no es retrobava amb els seus pares, es quedava a viure allà i finalment passava tota la seva vida sense sortir-ne, cuinant a la secció de cuina i dormint en la de sofàs. Això seria el mateix, però amb música. Socialitzar aquest espai i cedir-lo a la cultura potser és una idea de bojos (que només té algú que porta dues hores deambulant pels seus passadissos atapeïts), però sí que tocaria, almenys, comparar la seva activitat amb les activitats culturals d’aquest any. O acabarem mirant l’erm i dient: «Tot això serà camp».

Concerts a Ikea

La idea: directes en la secció de parament de cuina i consumició gratis de garró congelat. Si quan es consumeix una altra cosa que no sigui cultura no passa res, per què no sumar-se a l'enemic

El més llegit