El pare va ser Spencer Tracy i la núvia, Elizabeth Taylor, en un film de Vincente Minnelli de 1950. El pare va ser Steve Martin, i la núvia, Kimberly Williams-Paisley, en un ‘remake’ de 1991 dirigit per Charles Shyer. Ara, al teatre Borràs i en una versió molt particular i nostrada, el pare és Joan Pera i la núvia, Anna Carreño. I els ‘pares’ de l’obra són Joel Joan i Hèctor Claramunt, un tàndem de sobrada trajectòria en el gènere de la comèdia. I si, a més, compten amb un monstre en aquest terreny com el veterà actor de Mataró les possibilitats d’èxit estan ben assentades.

Pera és Francesc Ramon Pujols-Pinyol, un empresari molt catalanet, que s’ha convertit, passet a passet, en l’emperador de les galetes amb una marca global. Viu dies de felicitat immensa perquè prepara el casament de la Meritxell, la seva única filla. Ella és una mica ‘punky’, li agraden les Harleys, però es casarà amb el Bernat (Oriol Casals), un apocat comercial de l’empresa familiar que és el gendre ideal. Si ella vol un enllaç discret, el pare prepara un casori amb centenars de convidats en el qual no faltarà ni la Simfònica del Vallès ni l’empresa del Piromusical de la Mercè. De traca, vaja.

Del somni al malson

Del somni al malsonPerò de sobte tot fa un tomb a poques hores del casori. El Francesc descobreix una revelació del seu passat –un idil·li a Formentera– que fa impossible el matrimoni. El que era un dia de somni es converteix en un malson a què s’ha de buscar una sortida. Ho intenta l’empresari amb el seu fidel secretari González (Pep Sais) i sembla trobar-la amb l’aparició d’un antic nòvio de la Meritxell (Marc Rius). És el contrari que el Bernat: un rocker vividor, un penques que no fa ni brot. Tot es desenvolupa a l’esquena de la dona de l’empresari (Maife Gil), una senyora amant del ioga i de tota mena de teràpies d’autoajuda. O sigui, amb poca terra en el seu camí.

Entrar en més detalls seria avançar massa coses, però resulta obvi que aquesta trama dona joc per a gags i situacions còmiques a dojo. Així passa, tot i que queda la impressió que són massa, perquè les gairebé dues hores i mitja de durada –entreacte (innecessari) inclòs– és molt temps. Pera i Claramunt han estirat les situacions més del compte, quan ‘El pare de la núvia’ es podia haver resolt en aquell temps tan estàndard d’una comèdia: horeta i mitja o poc més.

El hàndicap queda compensat perquè Pera torna a demostrar que és capaç de provocar el riure de l’espectador fins i tot quan badalla. Manté als 71 anys l’inesgotable registre còmic que l’ha convertit en l’inquilí predilecte del Condal. Al seu costat, Pep Sais també brilla en un altre paper que és un vestit a mida per a ell. Maife Gil, una altra veterana, té un rol més secundari amb un personatge extravagant en excés. Entre la facció jove,Oriol Casals destaca perquè no fa un pas enrere en les seves escenes amb Pera i perfila bé l’aire pusil·lànime i graciosament beneit que té el Bernat. Anna Carreño, per la seva part, és una accelerada núvia, mentre que a Marc Rius li passa com a Maife Gil: ha de tirar endavant un personatge que és una caricatura. Sergi Vallès, finalment, és el modista de la núvia i després el begut jutge del casament. L’últim gag.