Com que els escriptors solen ser humans amb molta set, sembla lògic pensar que una bona manera de descobrir una ciutat és passejar-se pels bars on es van deixar els fetges i els drets d’autor.
«Soc un bevedor amb problemes d’escriptura», va dir Brendan Behan, una de les figures més controvertides i celebrades de les lletres irlandeses. Molts dels seus compatriotes literats tenien encara més set que els de la resta de països. I, de fet, a les primeres pàgines de l’Ulisses de Joyce, que va del deambular d’un parell de personatges (especialment un d’ells) durant un dia, ja s’incideix que és impossible creuar Dublín sense trobar un pub.
Tot i que la frase de la península Ibèrica és que durant un temps es podia travessar d’arbre en arbre, malament de bars tampoc anem i els nostres autors tampoc són precisament molt del te amb un núvol de llet com a beguda favorita. Pensava en això el cap de setmana passat durant un tour literaritour pels pubs de la capital irlandesa. Dos actors parlaven de la relació entre etilisme i lletres, mentre trepitjàvem les llambordes dels carrers (els del Trinity College, per exemple, d’on van expulsar Oscar Wilde per «mediocre») i ens recolzàvem en barres de fusta noble. Explicaven anècdotes literàries d’obres firmades per escriptors irlandesos. La idea de Tot esperant Godot, per exemple, li podria haver vingut a Beckett quan va anar a veure el Tour de França, el pilot ja havia passat i va veure uns paios que no es movien de cert revolt (li van dir que estaven esperant el que sempre arribava últim, un tal Godot). O aquesta altra, de quan Joyce es va prendre per una vegada seriosament allò de pagar el lloguer, perquè un company de vivenda afligit de malària havia confós la llar de la casa amb una pantera i l’havia emprès a trets a l’habitació de l’autor de Dublinesos.
Anàvem parant en pubs antics, confortables com castells, i rememorant anècdotes (¿quin beatle va col·laborar amb Beckett?), mentre jo pensava en la possibilitat d’una ruta turística similar a Barcelona. Estaria menys concentrada que aquesta, que discorria pels carrers de Temple bar, una mena de Barrio Sésamo etílic. Podria pujar al Delicias per parlar de la Teresa de Marsé i després en bus arribar a la Bodega monumental que apareix a La plaça del Diamant (en realitat tenia un nom similar, però era en un altre lloc), per acabar en un dels molts bars de Sant Antoni esmentats en novel·les dels últims 30 anys.
Comiats de solter literaris
Per un moment em vaig veure aconseguint que comiats de solter i soltera, d’aquests en què els nòvios es disfressen d’unicorn amb fal·lus inflables al cap, s’interessessin genuïnament per les lletres barcelonines a canvi de la promesa de quintos gelats. Seria difícil, a Barcelona, ja que cada vegada queden menys bars amb més edat que Ansu Fati. Les tapes dels gallecs, deia el nou Carvalho de Zanón, només sobreviuen en bars regentats per xinesos i els que no ho són solen pertànyer a noves cadenes de franquícies. Però la literatura és faula, així que podríem dir als guiris que Sagarra va inventar la seva Vida privada en aquest preciós 365 que fa cantonada i que Joan Perucho se solia inspirar amb els efluvis de la ratafia que serveixen en aquest Enrique Tomás. Qualsevol mentida seria justa al servei de descobrir-los les nostres novel·les. Tinc fins i tot el títol de la ruta: «Bar Celona».