Des que Marilyn Monroe va aparèixer a ‘Els senyors prefereixen les rosses’ sobre uns ‘stilettos’ de Ferragamo d’11 centímetres sobre el nivell del mar, el taló de vertigen ha sigut el rei absolutista del ‘dress code’ femení a Hollywood i a la catifa vermella. De tal manera que, fins i tot la seva absència, cada vegada més recurrent, és presa encara gairebé en termes de dissidència.
No obstant, els talons –fetitxe dels qui no hi aguantarien a sobre ni 10 minuts i parallamps del feminisme clàssic– no sempre han sigut símbol d’aquesta idea de feminitat constreta a la seducció. De fet, els primers es remunten a l’antic Egipte, quan els carnissers van trobar-hi una solució per evitar les vísceres i la sang dels rituals del bestiar.
Element versallesc
També durant segles els van utilitzar tant els genets asiàtics com la noblesa medieval, que gràcies a ells podia sortir al carrer sense, literalment, emmerdar-se. Més tard, el Rei Sol, de curta estatura, els va convertir en un element tan versallesc com el luxe i la fetidesa ambiental. I quan la il·lustració els va arrasar, van trobar una vida furtiva en l’abillament de les prostitutes venecianes del segle XVIII, que així eren vistes entre la multitud, i a les postals eròtiques de finals del segle XIX.
I així arribem fins avui, amb el fetitxisme de l’‘stiletto’curtcircuitat per les ‘drag queens’ i els homes que, com Billy Porter, els han convertit en un bàsic, i per una generació de dones que esmenen el seu ús obligatori, un mandat que Chanel, amb idees per a tot, resumia així: «Mantingues els talons, el cap i el criteri sempre elevats».