James Murphy no es considera un gran músic; de vegades, de fet, ni tan sols músic. Sembla creure (potser amb raó) que la seva millor qualitat és el seu coneixement obsessiu de la música popular, en particular la de les últimes cinc dècades: krautrock, protoelectrònica, disco, punk, postpunk, new wave, house, etcètera, etcètera, etcètera.

En les cançons del seu projecte dance-rock LCD Soundsystem, clàssic modern nascut a començaments de segle, dissolt a començaments d’aquesta dècada i ressuscitat (amb polèmica) molt pocs anys després, s’adverteix aquest saber enciclopèdic. Els quatre àlbums de la banda són una mica com un resum personalitzat d’una col·lecció de vinils, pel que sembla, aclaparadora; i «organitzada en perfectament etiquetat ordre alfabètic», segons va escriure Ben Sisario a ‘The New York Times’.

D’aquesta gran reserva (i no d’un ‘pendrive’, sisplau) hauria de sortir la música que sonarà dissabte, dia 28, a la sala Razzmatazz (obren portes a les 20.00 h). Murphy oferirà una sessió de ¡cinc! hores a l’obertura de temporada de Journeys, aquesta festa amb sessions extrallargues de DJs especialment savis. 

Entre Bowie i O’Sullivan

Segons va explicar a Matt Everitt a l’emissora BBC Ràdio 6 Music, els dos primers discos que va comprar van ser els senzills de set polzades de ‘Fame’, de David Bowie, i ‘Alone again (naturally)’ de Gilbert O’Sullivan. El primer, perquè al seu germà gran li agradava Bowie, i tot el que deia el seu germà anava a missa. El segon, no explica per què. «Crec que la meva vida ha estat dictada per aquests dos conceptes tan diferents», va dir a Everitt. «El nou home autocompassiu que va arribar en els 70 [O’Sullivan] i un alienígena que cantava sobre la fama amb un alterador de tons [Bowie]».

Durant molt temps, Murphy es va ficar en projectes de què semblava avorrir-se aviat. Les seves tres primeres bandes (Falling Man, Pony i Speedking) van durar poc i pocs les recorden. Va estudiar filologia anglesa a la universitat de Nova York, però no va arribar a acabar la carrera.  

No obstant, quan estava a punt d’arribar a la trentena, les peces van començar a encaixar. En poc temps va cofundar l’influent segell DFA, a l’oficina del qual va començar a punxar. Segons va dir a ‘The Guardian’, la seva primera sessió va ser un èxit, sobretot, gràcies a ’Mother sky’, del grup de rock experimental dels 70 Can. Així eren i són les seves sessions: una lliçó d’història, un passeig pels clàssics ja ben considerats i els que haurien d’estar-ho més. Quan ha de punxar, no surt a comprar novetats, sinó que simplement repassa la seva col·lecció.

I poc després de començar a punxar, va muntar aquest ‘petit’ grup conegut com LCD Soundsystem. El seu ascens va ser imparable. Però quan ja estaven a punt de ser veritablement grans, Murphy va preferir dir adeu, per molts motius i cap en concret. La por de la fama va ser un dels més importants.

El mite de Despacio

Murphy mai va voler ser una estrella, o potser es va sentir gran per fer el paper amb convicció. Per això en les sessions del mític club itinerant Despacio, que va muntar amb els germans Stephen i David Dewaele (Soulwax, 2manydjs), els discjòqueis no són sobre un pedestal, sinó arran de terra. A Despacio l’estrella és el so emès per vuit piles d’altaveus i amplificadors analògics McIntosh: un magma càlid i orgànic t’embolica; et torna (si l’havies perdut) la fe en la música. 

Quan els 30.000 quilos d’equip de Despacio es van instal·lar al Sónar el 2018, vaig escriure aquesta línia sentida sobre l’experiència: «Segons el tema que soni, pots sentir com si fins a l’últim gram et caigués a sobre i et cruixís els ossos i el cor».  

Una vida nova

LCD Soundsystem van acabar tornant, però en una versió una mica diferent a la coneguda: més tardoral i taciturna, més basada en les cançons que en els ‘tracks’ de ball. Murphy no vol amagar els seus 49 anys, sinó fer música amb què pugui identificar-se. En el seu temps lliure, no només punxa, sinó que supervisa la vinoteca The Four Horsemen (cocreada amb la seva dona, Christina Topsoe) i, des de fa poc, també una cafeteria: Daymoves. 

Alguns ja estem estalviant per anar a Daymoves. No només per provar el cafè, sinó també per apuntar tot el que hi sona. Els discos que punxen els empleats durant el dia pertanyen a la col·lecció personal de Murphy. 

Mentre arriba aquell dia, tampoc està malament posar el Shazam a punt i identificar tot el que el líder de LCD posi dissabte a Razzmatazz. Serà fàcil, molt fàcil, acabar la nit amb un grapat de nous temes favorits.

Grups que haurien de sonar

Talking Heads. La banda de David Byrne és, senzillament, una de les més influents de la història. Van tocar sostre amb el funk i dub ‘Remain in light’ (1980). Per a Murphy, van acabar amb ’Speaking in tongues’ (1983) i tot el que va venir després no feia falta. 

Heaven 17. ’(We don’t need this) fascist groove thang’, un dels seus clàssics, va inspirar la impostada forma de cantar de Murphy en el tema titular de ‘Sound of silver’. A més, LCD versionen la cançó. 

The B-52’s. La new wave en la seva millor expressió i la més festiva. En conversa amb la Red Bull Academy, Murphy va descriure ‘Rock lobster’ com una cançó amb «algunes de les guitarres més crues del món»; molt influent en la seva carrera.