Si vostè ha vist algun dels llargmetratges experimentals previs que Jean-Luc Godard ha completat en les últimes dues dècades –'Nuestra música' (2004), 'Film socialisme' (2010) i 'Adiós al lenguaje' (2014)– ja sabrà què esperar de la seva nova pel·lícula. En ‘El libro de imágenes’, això sí, el mestre francès porta el seu gust pel 'collage' a l’extrem; és la seva primera pel·lícula que prescindeix per complet de la figura de l’actor, i la primera que sembla formada únicament de material preexistent.

Com en la seva minisèrie de videoassajos 'Histoire(s) du Cinéma', aquí Godard orquestra una successió amb prou feines assimilable de textos parlats i impresos, fragments televisius i de pel·lícules –també d’algunes de les dirigides per ell— i de vídeos de Youtube, fotografies i reproduccions d’obres d’art i altres fonts visuals i sonores.

Els moments es trepitgen els uns als altres i les idees se superposen, i ni els moments ni les idees arriben a completar-se. Les imatges es difuminen, es distorsionen, se saturen, s’alenteixen, es degraden i es congelen; el so ve i va, i per sobre sentim la rovellada veu en off del mateix Godard, que parla i recita i, en un moment donat, fins i tot tus.

El declivi de la paraula

Seria una ingenuïtat preguntar-se pel significat de tot això. Només algú realment familiaritzat amb totes les pel·lícules i tots els pensaments filosòfics o polítics i tots els poetes o novel·listes citats a ‘El libro de imágenes’ seria capaç d’aventurar com connecten totes aquestes referències entre si, i fins i tot és possible que ni el mateix Godard fos capaç de donar aquest tipus de respostes –explicar-se és una cosa que mai li ha interessat el més mínim–. La pel·lícula sembla reflexionar sobre el poder icònic de les imatges i sobre el declivi de la paraula; també parla de la mecanització del genocidi que va tenir lloc durant l’Holocaust i de la incapacitat d’Occident per entendre el món àrab; parla de trens, de flors, de Johnny Guitar, del fracàs d’Europa i de la mortalitat del seu propi autor, i mentre ho fa, en cap moment deixa de ser una obra agressivament opaca.

Per als qui s’entossudeixin a resoldre l’embolic, veure-la pot ser una cosa semblant a un malson. És molt més assenyat prendre-se-la com una experiència visual, sonora i fins i tot física, capaç de regirar-nos els sentits de la mateixa manera que un viatge en muntanya russa ens regira les tripes, i de la qual un torna amb la sensació d’haver sigut testimoni de com la història sencera de la civilització era feta miques a la pantalla i reduïda a cendres.