Dirigir una editorial petita és absorbent. Ho pateix –i ho disfruta– Valeria Bergalli, que fa més de 20 anys que està al capdavant de Minúscula. Més de dues dècades seleccionant i mimant textos literaris de ficció i no ficció, però també encarregant-se de tota mena de gestions perquè l’empresa tiri endavant, generen un estrès que li va provocar una “necessitat molt forta” de tornar a la dansa que havia practicat a la seva Argentina natal quan era una nena. Després es va traslladar a Itàlia i a Alemanya, abans d’instal·lar-se definitivament a la ciutat catalana a finals dels anys 80.

“A l’arribar, em vaig apuntar a La Fàbrica, una escola de dansa molt interessant de Gràcia que ja no existeix. Però em vaig lesionar el genoll i vaig deixar d’anar-hi”. Bastants anys més tard, a mitjans d’aquesta dècada, va trobar a prop de casa l’Escola de dansa Ramon Solé, fundada el 1974 pel ballarí i coreògraf que li dona nom i que també va crear el Ballet Contemporani de Barcelona i la seva pròpia companyia. “Vaig pensar que seria difícil trobar un lloc per a algú de la meva edat que volia fer ballet. Però no. Allà, a més de ballet, faig dansa contemporània en un ambient molt agradable, amb companys amb qui comparteixo històries semblants", comenta l’editora.

CANSAMENT I EUFÒRIA

Bergalli destaca les seves dues professores, la Laia i la Noemí ("¡són molt bones!") i l’oferta de classes per a adults de diferents nivells (clàssic, contemporani, jazz, modern jazz, claqué, repertori coreogràfic i 'on move'). S’hi troba tan bé (“acabo morta de cansament però amb una eufòria impressionant”) que queda amb els seus companys fora de les classes. "La dansa uneix molt", sospira. I conclou: “Aquestes escoles són importants perquè són espais on passen coses boniques”.