'Have a nice day' és una cosa mai vista abans: una pel·lícula xinesa que funciona al mateix temps com un neonoir ple d’enginy i borbolls de sang; una crítica, fosca i corrosiva i de loquacitat especialment destacable considerant els rigors del sistema censor de Pequín, a l’avarícia institucionalitzada i al capitalisme; i una peça d’animació postmoderna d’enlluernador minimalisme.

El seu protagonista és una bossa que conté un milió de iuans, propietat d’un mafiós despietat i donat a les digressions. Al principi del relat el xòfer del gàngster roba els diners amb la intenció d’usar-los per pagar-li una operació de cirurgia plàstica a la seva nòvia. No triga a haver-hi un munt de gent seguint la pista del botí i, a mesura que els diners van canviant de mans, una successió de malentesos, traïcions, coincidències i cops de mala sort converteixen la persecució en un demencial ziga-zaga narratiu. 

DECADÈNCIA I MATERIALISME

Més enllà dels tòpics del cine policial que recicla amb un to buf que evoca comèdies dels Coen com 'Cremeu-ho després de llegir-ho', i dels diàlegs plens de referències tant a Steve Jobs i Donald Trump com al budisme i la pintura fauvista que l’emparenten amb les de Tarantino, el punt fort de la pel·lícula és la seva afilada mirada a un món decadent, infestat de brutícia i runa i embogit per culpa del materialisme, en què la ideologia comunista només és una vaga memòria i la cobdícia es considera una virtut. 

Aquí tots es defineixen per la seva relació amb els diners; tots apunyalen el del costat, o li peguen, o simplement l’atropellen. I tot per una bossa plena de bitllets, símbol de la fantasia d’una vida millor de la que, queda clar des del principi, és evident que ningú serà capaç de disfrutar. I el que converteix aquest fatalisme en una cosa còmica és la naturalesa inconfusiblement ridícula dels seus personatges, que principalment són capos que no aconsegueixen intimidar o lladres que no saben robar o assassins que no poden matar. En suma, uns titelles.

A aquest humor, que oscil·la entre el punt vitriòlic i el surreal, hi contribueix sens dubte una animació que estimula el nostre distanciament irònic apostant per una gamma cromàtica somorta, uns contorns simples i una aposta general per la contenció i l’estatisme —en ocasions una simple voluta de fum o un neó que parpelleja són l’única font de moviment al pla— que, a més, emfatitza la idea general de la pel·lícula: que en aquest món, físicament i moralment ruïnós, no canviarà res. Excepte, és clar, el nombre de cadàvers escampats per l’asfalt.