Angry Young Men. Aquesta etiqueta va definir una generació de joves dramaturgs britànics de mitjans dels 50. Van airejar la seva indignació davant una societat que no havia respost a les seves il·lusions. Eren la veu d’unes classes baixes del Regne Unit que no van trobar recompensa a l’enorme sacrifici que va suposar per a elles la segona guerra mundial. Textos tan plens de ràbia com de poesia.

Un d’ells s’ha estrenat a la nau gòtica de la Biblioteca: 'Sopa de pollastre amb ordi', una altra brillant producció de La Perla. Porta la firma d’Arnold Wesker i l’ha dirigit Ferran Utzet amb el seu habitual detallisme i dedicació artesanals. Una peça que ens parla del final d’un somni, i no precisament americà.

Emmarcada dins d’una família jueva d’un barri obrer londinenc, l’obra navega entre dues dècades, del 1936 al 1956. Entre el combat contra una manifestació feixista a Londres i l’amarg despertar que va suposar per als ideals socialistes la invasió soviètica d’Hongria. Wesker dissecciona a la vegada un fresc ideològic i familiar per l’alt voltatge dels debats que se succeeixen, directament polítics o bé existencials. Convida a una degustació pausada sobre la pèrdua d’ideals, el pragmatisme o la resistència irreductible com a forma de vida, encarnada per la mare dels Kahn, Sarah.

Tot aquest periple arriba a través d’una galeria de personatges convertit en un atractiu fris, que va des d’una militant insubornable com Sarah a un marit, Harry, a qui la força se li’n va per la boca i que viu al seu món. O a un fill, Ronnie, que volia ser un poeta socialista però acaba convertit en un jove desencantat. Fins i tot li tirarà en cara a Sarah la seva decepció vital, com abans ho va fer la seva germana, Ada. «Volem viure, mare, no parlar de com viure», li arriba a dir ella quan li comunica que se’n va a viure al camp.

Al llarg de set escenes contemplem el recorregut d’aquestes dues intenses dècades a partir de la mesura posada d’Utzet en un territori nou per a ell. No es tracta d’una obra naturalista com la meravellosa 'Dansa d’agost', perquè juga amb fórmules imaginatives i eficaces en la construcció i la desconstrucció de l’espai escènic. És un quadrat, més aviat un quadrilàter pel combat ideològic, que dibuixa la sala de la modesta casa dels Khan. Per allà es mou, entra i surt un magnífic repartiment. Màrcia Cisteró, impecable com sempre, és Sarah. Lluís Villanueva és el marit que s’apaga a poc a poc. Míriam Alamany és la germana d’ell, la tia Cissie, una militant que també acabarà perdent el seu foc combatiu.

De revolucionari a botiguer 

Els fills són Pol López i María Rodríguez. ¡Quina parella! Ell és un número u, torna a meravellar amb el seu enorme registre, i ella desprèn un magnetisme i una intensitat que li prenen el focus a qualsevol. Josep Sobrevals és Dave, el marit d’Ada, que va lluitar a la guerra civil espanyola i a la segona guerra mundial, en les quals es va deixar totes les seves il·lusions. Com l’amic Monty (Ricard Farré), que va ser revolucionari i va derivar en botiguer.

En aquest gran caldo ideològic tampoc hi falten evidents ressonàncies que ens traslladen a l’aquí i ara de Catalunya. És el cas de les seves reflexions sobre els extremismes del blanc o negre, sobre divisions internes o sobre il·lusions frustrades.