Sandra Sabatés: «‘La Sireneta’ és una història de mutilació genital»

Els contes populars solen explicar molt més del que relaten; només cal fixar-s’hi bé i llegir entre línies per descobrir-ho. A la periodista Sandra Sabatés (Granollers, Barcelona, 1979), una relectura de clàssics com ‘La Caputxeta Vermella’, ‘Blancaneu’ i ‘La Sireneta’ li ha fet recordar històries reals de dones que han sigut agredides, violades o mutilades. Cap d’aquestes tragèdies contemporànies apareix en aquells relats, però de totes hi ha alguna cosa en les ficcions infantils, de vegades subtilment, d’altres no tant. A No me cuentes cuentos (Planeta), la periodista ha reescrit una desena de relats populars posant com a protagonistes dones que avui afronten les seqüeles de la violència de gènere. ¿‘La Ventafocs’ és la història d’una violació i ‘La bella dorment’, un cas d’abusos per submissió química, com planteja al seu llibre? Els contes clàssics reflecteixen com era la societat quan van ser escrits i sovint transmeten el masclisme, la cultura patriarcal i la violència de gènere que es respirava en aquell moment i que llavors es considerava normal. Podem fer una lectura literal d’aquests contes i quedar-nos en la superfície, però si mirem per sota trobem referents relacionats amb el nostre temps. -¿Què hi ha sota de ‘La Sireneta’? -Una història de mutilació genital. Fixi-s’hi: a l’Ariel, la protagonista, li treuen la veu perquè pugui accedir al món dels humans, on per fi podrà trobar el seu príncep somiat. ¿Potser la mutilació genital no consisteix a arrencar a les nenes una part del cos perquè puguin ser considerades adultes a les seves comunitats? ‘Blancaneu’ no és només un conte infantil, sinó la història de tantes i tantes dones a qui se’ls va dir que havien d’esperar pacientment l’arribada del príncep blau que les rescataria. ¿És partidària de censurar aquests contes? No, censurant no s’aconsegueix res. Crec que cal explicar-los, però acompanyant la lectura d’aclariments que posin en context el que diuen els relats i el que hi ha a sota. Sobretot a partir de certes edats en les quals es pot entendre que, tot i que el príncep faci un petó a la princesa adormida, no s’ha de fer un petó a ningú sense el seu consentiment. Però no s’han de rebutjar aquests contes. Ens ofereixen miralls en els quals podem mirar-nos per veure com vam ser i on no volem tornar. ¿No creu que aquestes referències ja estan superades? -Sens dubte. En els últims anys hem avançat molt en matèria d’igualtat i les dones d’avui ja no som les princeses dels contes, que l’únic que volien era que el príncep les portés al castell per tenir-hi fills i cuidar-se de tots, fins i tot del castell. Però continuem sent víctimes de la violència de gènere. Ens continuen matant pel simple fet de ser dones i hem d’acabar amb aquesta xacra d’una vegada. ¿Un conte pot ajudar a fer realitat aquest objectiu? Això només s’arregla amb educació, no hi ha cap altre camí. Però perquè funcioni, primer cal prendre consciència de la mentalitat patriarcal que hem heretat i de les actituds masclistes que avui dia perviuen en la nostra societat. I aquí els contes poden ser molt útils, perquè permeten traslladar valors als menors i mostrar-los el món al qual volem dirigir-nos. Els protagonistes dels casos de violència de gènere són cada vegada més joves. ¿Se’ls està educant malament? -Aquesta dada és descoratjadora. Posa els pèls de punta pensar que cada vegada hi ha més joves que consideren inevitable una certa dosi de violència en la parella i que la gelosia i el control del noi sobre el mòbil, la roba o la vida de la noia són senyals d’amor. Malgrat tots els avenços aconseguits, es continua perpetuant un model d’amor tòxic que resulta molt perillós. ¿Quina explicació dona a aquest fenomen? Està relacionat amb el protagonisme que han aconseguit en els últims temps certs discursos negacionistes que qüestionen l’existència de la violència de gènere. Malgrat els continus assassinats de dones i els milers de denúncies de maltractaments, l’extrema dreta fingeix que aquest problema no existeix. Aquest missatge està calant entre els més joves, que tenen menys recursos per distingir la veritat de l’engany i s’ho acaben creient. De fet, els baròmetres d’opinió reflecteixen que cada vegada hi ha més nois que creuen que la violència de gènere és un invent. -Vox fa bandera d’aquest negacionisme, però no només els voten els homes. ¿Què li diria a una dona que recolza aquestes tesis? L’escriptora i feminista María de la O Lejárraga deia que una dona que no sigui feminista és tan incongruent com un rei que no sigui monàrquic. Sincerament, em costa entendre que hi hagi dones que fan seu aquest discurs masclista que ens relega a una posició de subordinació davant els homes, però el cert és que n’hi ha. Igual que hi ha dones que diuen que les feministes volem sembrar odi en els homes quan en realitat el feminisme només aspira a la igualtat. Ho atribueixo al fet que han crescut envoltades per una ideologia política que les porta a perpetuar aquest sistema de valors. ¿És un qüestió d’ideologia? -No s’hauria de veure així. La violència de gènere és un problema transversal que va més enllà de les ideologies i afecta totes les dones per igual independentment de l’edat, la raça, la classe social o el partit que es voti. Totes som susceptibles d’acabar sent víctimes, també les que voten l’extrema dreta i les seves pròpies filles. Per desgràcia, hi ha qui només ho veu clar quan ho pateix a les seves carns o en coneix un cas proper. A Castella i Lleó es deixa de parlar de violència de gènere i a partir d’ara només es parlarà de violència intrafamiliar. ¿Què implica aquest canvi? Més del que sembla, perquè suposa negar la realitat. Tinguem-ho clar, per molt que ens vulguin confondre: aquests assassinats i maltractaments no són fets aïllats i privats en l’àmbit familiar, sinó que són expressions de violència estructural perpetrades per homes contra dones pel simple fet de ser dones. Per això s’anomena violència de gènere. Aquest any es compleixen 25 anys de l’assassinat d’Ana Orantes, la dona que va iniciar el comptador de casos d’agressions masclistes. ¿Quin balanç fa d’aquest quart de segle de lluita contra la violència de gènere? Aquell assassinat va servir per convertir un tema domèstic en un problema social i que el país prengués consciència del repte que afrontàvem. Hem avançat molt, sobretot en termes de feminisme, però hi continua havent agressions i assassinats a les dones. En els últims anys, a aquesta xacra s’ha afegit el negacionisme, que és molt perillós. -Vostè és periodista. ¿Com es combat la negació de la realitat que aporten les dades? -Posant les dades sobre la taula un dia, i l’endemà, i l’altre. I donant veu a qui corre el risc de perdre-la quan es nega la seva realitat, que en aquest cas són les víctimes de la violència de gènere. I quan algú menteixi, cal dir-ho clar: vostè menteix. És esgotador haver de repetir el que és obvi, però hem de lliurar aquesta batalla perquè correm riscos d’involució. Vox ja està plantejant obertament l’avortament zero. Molt de compte perquè hi ha drets que costen molt d’aconseguir i molt poc de perdre. LA PERIODISTA ACTIVISTA

Sandra Sabatés: «‘La Sireneta’ és una història de mutilació genital»

La periodista explica la violència de gènere que pateixen les dones a través de clàssics de la literatura infantil

El més llegit