Santiago Niño Becerra: «Sánchez i Feijóo no pinten res al món»

Quan li retreuen la seva volença pels presagis negres, Santiago Niño Becerra (Barcelona, 1951) sol respondre parafrasejant Serrat: «‘No es triste la verdad, lo que no tiene es remedio’», diu taral·lejant la lletra de ‘Sinceramente tuyo’. Ja voldria ell poder analitzar temps més pròspers, confessa, però va començar a explicar les coses dels calers als mitjans de comunicació quan va esclatar la crisi del 2008 i des d’aleshores el panorama no s’ha deslliurat de les nuvolades. El futur no pinta millor. Al seu últim llibre, ‘Futuro, ¿qué futuro?’ (Ariel), l’economista dibuixa el món que emergirà després de la pandèmia i, com era d’esperar, el seu pronòstic no convida a la festa. Tenim 9,8 punts de pujada d’IPC. ¿Hem tornat als anys 80? Hi ha dos tipus d’inflació. La de demanda es produeix quan el consum creix salvatgement i s’arregla fàcilment apujant els tipus d’interès. Però n’hi ha una altra, provocada per la falta d’oferta, que és més difícil de corregir perquè és estructural. És la que patim ara. ¿Què l’ha causat? La guerra d’Ucraïna, no. La pandèmia va parar en sec les cadenes logístiques, que treballaven sense estoc, i quan les empreses van reprendre l’activitat es van trobar sense xips, ni alumini, ni manera de transportar-los. Afegim-hi l’especulació que s’ha desencadenat en el mercat de les matèries primeres i l’energia. Quan hi ha demanda i no hi ha oferta, els preus es disparen, però això no es corregeix en dos mesos. ¿De quant temps parlem? El Banc Central Europeu preveu que els preus continuaran alts fins a finals del 2023. No m’estranyaria acabar l’any amb l’IPC en el 12%. Ens esperen mesos difícils perquè el poder adquisitiu dels consumidors minvarà i això tindrà un efecte psicològic en la població que incrementarà el seu impacte. Aquesta inflació no es corregirà sense dolor. ¿Com es farà? Només hi ha dues maneres d’abaixar una inflació desbocada: o apujant els tipus d’interès al 20%, com van fer els EUA als 70, que és una cosa que no tornarà; o reduint el consum a força d’impostos i baixades de despesa pública perquè gastem menys i els preus es frenin. Al camí, tots serem més pobres. Ja ho som. Una inflació del 10% equival a tenir un 10% menys de diners a la butxaca. ¿Quin efecte tindria apujar els salaris per compensar aquesta pèrdua de poder adquisitiu? Elevaria encara més la inflació. Els salaris han d’estar vinculats a la productivitat. Només poden apujar-los les empreses que guanyen diners, com va fer Mercadona l’any passat. Tampoc té sentit topar els preus en una economia de lliure mercat ni limitar la venda de determinats productes. ¿Què és això que jo només puc comprar un enciam al súper? ¿Què li sembla la subvenció de 20 cèntims que aplicarà el Govern al combustible? No servirà per a res perquè aquests 20 cèntims els pagarem entre tots i ben aviat tornaran a afegir-se al preu de la gasolina. Reduir els impostos sí que hauria tingut un efecte immediat, però el Govern no pot abaixar-los perquè necessita recaptar per pagar totes les ajudes que està posant sobre la taula. Només hi ha un camí: estrènyer-nos el cinturó i reduir el consum fins que els preus baixin. Sumem uns anys terribles. ¿Com s’explicaran als llibres d’història? Com els d’una crisi sistèmica que va esclatar el 2007 i va acabar el 2025 posant fi al model que es va implantar després de la Segona Guerra Mundial i va donar pas a un altre molt diferent. La pandèmia ha accelerat un procés que ja estava en marxa. ¿Com és aquest nou model que vindrà? Els països pintaran poc i el poder l’ostentaran uns quants oligopolis. Hi continuarà havent estats, però només serviran per posar cara a les decisions que prenguin les grans corporacions. I oblidi’s d’allò del treball fix i la seguretat. Anem cap a models de contractació a la carta i sota demanda. Treballarem en funció de les necessitats dels projectes empresarials. Sona inquietant. Això ho diu vostè, que ha conegut el model anterior i té aquesta referència, però a la generació T, amb t de ‘touch’, formada pels nascuts entre 2008 i 2025, li semblarà el més normal del món perquè creixerà amb un patró mental molt diferent. Per ells, conceptes com ara seguretat, privacitat o propietat no tindran sentit. Ells pagaran per utilitzar, no per tenir, i seran menys consumistes, més flexibles i més col·laboradors que vostè i que jo. I per als que no s’hi adaptin, al seu llibre proposa el que anomena el trinomi social: renda bàsica, oci gratis i marihuana legal. ¿L’alternativa és fumar-se un porro veient sèries i viure d’una paga? Hem de ser conscients que cada vegada hi haurà més població innecessària per generar PIB. Es tracta que tinguin el seu temps ocupat en alguna cosa. No parlo d’un futur llunyà. N’hi poso un exemple: els camioners. El seu veritable problema no és el preu de la gasolina pel qual s’han mobilitzat, sinó que avui ja funciona una línia regular de camions sense conductor a Arizona. És qüestió de temps que això s’estengui pel món i en altres sectors passarà el mateix. El seu presagi deu sonar a música celestial a les orelles d’un liberal. La política no existeix, tot és economia. BlackRock té avui 25.000 milions de deute públic espanyol. ¿Qui mana de veritat, Pedro Sánchez o el fons d’inversió? Quan Nissan va tancar, el Govern central i la Generalitat van mirar de mediar-hi, però els japonesos van dir adeu i se’n van anar, igual que Delphi se n’havia anat abans de Cadis. Davant les grans corporacions, els governs poden fer poc, i en el futur podran menys. Diu que la política no compta i que tot és economia. A veure si és que l’economia és de dretes i no ho volem veure. L’economia no té ideologia, ni cara, ni bandera, és per sobre de la política. En el passat va ser la ciència que administrava l’abundància; a partir d’ara administrarà l’escassetat. Allò d’«és català el que viu i treballa a Catalunya» s’ha quedat desfasat. Vostè és ciutadà del món perquè viu al món. El nacionalisme va complir el seu paper en la història, però el seu temps ja ha passat. Si pogués passar una tarda amb Sánchez i Feijóo, ¿quina mesura els suggeriria per millorar el futur d’Espanya? Sisplau, convidi’m a passar aquella tarda amb Warren Buffet, George Soros o Ray Dalio, i que vingui també Mario Draghi, però no per ser primer ministre d’Itàlia, sinó per haver presidit el BCE i haver sigut un alt càrrec de Goldman Sachs. Ells sí que prenen decisions importants, però Pedro Sánchez i Feijóo no pinten res al món. Tinc un fill de 12 anys, pura generació T. ¿Què li dic? Que estudiï, llegeixi, vegi Youtube i es formi pel seu compte més enllà dels títols. Fixi-s’hi: per desenvolupar Tesla, Elon Musk va contractar un equip de programadors, però no els va exigir cap títol, només els va plantejar un problema i els va demanar un programa per solucionar-lo. Sobretot, digui-li que es dediqui al que li agradi. A un pintor de parets enamorat de la seva feina li anirà millor que a un advocat amargat amb el seu ofici. Però això sí: haurà de ser un bon pintor de parets.

Santiago Niño Becerra: «Sánchez i Feijóo no pinten res al món»

L’economista pronostica quan acabarà la crisi i qui manarà en el futur

El més llegit