¿I si James Joyce hagués sigut una dona negra?

La galeta Oreo es va crear el març de 1912. Això vol dir que es podien haver servit suculents exemplars d'aquesta galeta al Titanic. Recordem que el Titanic va salpar i es va enfonsar l’abril d’aquell mateix any. El cas és que la galeta en qüestió va ser creada per la National Biscuit Company, una fàbrica de galetes, llavors gens totèmica, situada al barri de Chelsea, a Nova York. L’únic que pretenia la companyia era robar algun client a la Sunshine Company, que aleshores estava en la cresta de l’onada ‘biscuitera’ gràcies a un producte anomenat Hydrox. La galeta s’hi assemblava prou per aconseguir-ho. La primera persona a fer-ne una comanda va ser un botiguer de Hoboken, a Nova Jersey. La resta, com s’acostuma a dir, és història; milions de galetes venudes a tot el món i en aquest cas, a més, un brillant tresor literari injustament i cruelment ignorat fins que algú va decidir desenterrar-lo. Considerada l’‘Ulisses’ negre i publicada el 1974, en l’apogeu del Black Power dels 70, ‘Oreo’ (Pálido Fuego), la primera i única novel·la de Fran Ross –una narradora superdotada, a l’altura dels grans estilistes d’aquella dècada i, per què no, de totes les dècades, començant per James Joyce–, reescriu en clau feminista, multiracial i urbaníssima el mite de Teseu, és a dir, l’Odissea homèrica. Brutalment desdenyada al seu moment, només se’n va dir –en la classe de suplement literari que a ningú importa i ningú es llegeix– que era «experimental, intel·ligent i fins i tot divertida en alguns passatges» però que, «no obstant, els diàlegs» eren «una estranya barreja del Tío Remus i Lenny Bruce bastant inintel·ligible». L’autor de la ressenya pretenia titllar Ross de reactualització –una mica frívola– de postrelat de plantació. L’elecció d’Auster Rellançada primer l’any 2000 –sense gaire sort– i finalment el 2015 –amb tot l’èxit del món: en van ploure traduccions, la seva absència en el cànon es va titllar de crim literari, editorial i crític–, Paul Auster no va tardar a alçar la veu per considerar-la com un dels seus tres llibres preferits de tots els temps. Per què no ho havia fet abans és un misteri i potser té a veure amb la por de la genialitat no ratificada. O potser és simplement que, com la resta, per més que s’hagués publicat al seu país en un moment en què la literatura estava fent-ho explotar tot, no havia tingut ocasió de trobar-la fins llavors. El cas és que si tot això hagués passat quan havia de passar, avui no només existiria una única novel·la de Ross, sinó potser moltes més, i vet aquí el delicte que no s’hauria de cometre mai: el de negar el geni quan apareix. Ross, nena prodigi que servia còctels a les festes d’Arthur J. O’Neil, un magnat de Seagram’s, havia nascut el 1935 –va morir d’un fulminant càncer als 50– i havia llegit tant, tantíssim, i era tan maleïdament divertida –sense cap altra ajuda que el seu talent, es va obrir camí fins a la televisió, on va començar a escriure els acudits a Richard Pryor– que, quan va posar fil a l’agulla, va crear una obra poderosament única. Vegem. Vet aquí la història de Christine Clark, la noia de somriure d’orella a orella coneguda per tothom com a Oreo, filla i neta de dones que a estones envien cartes absurdes i a estones cuinen menjars que, si parlessin, serien ambaixadors d’un Nou Món –són d’un altre planeta–. A Clark no li interessa res excepte conèixer el seu pare, un paio anomenat Samuel Schwartz, i la seva delirant recerca comença amb una guia telefònica a la mà. En algun sentit escumosa i vibrant, la prosa de Ross –que si va servir còctels a les festes d’O’Neil va ser perquè la seva àvia era cuinera a la casa del magnat, i diguem que aquest va ser el primer dels molts llocs de treball que la van allunyar de l’escriptura durant massa temps– és tan ambiciosa com el més ambiciós dels postmoderns, i d’entre tots ells, l’única no blanca (i jueva), l’única dona, l’única que no només utilitzava l’estil per acabar amb tot. Si la postmodernitat ha sigut sempre una posició política –«A baix fins a l’últim límit», ens diu–, en el cas de Ross ho és a un nivell estratosfèric que ella, no obstant, amb un humor desactivador infinit, mira de no prendre’s seriosament. No en va, així comença la novel·la: «Definició d’‘Oreo’: persona negra per fora i blanca per dins». Viatge als baixos fons En el seu viatge pels baixos fons de Manhattan, Oreo, com Teseu a l’antiga Grècia, topa amb estafadors, bruixes i fins i tot bèsties mitològiques –el blanc cavaller de membre descomunal que camina de quatre grapes i ridículament intenta penetrar-la, però no ho fa perquè no hi ha res que Oreo no pugui impedir– i les derrota totes. En els casos més degustables amb el seu enginy, com passa amb el nen Scott Scott i els problemes de matemàtiques socials. Vet aquí un: «La Glòria es gasta una quantitat de diners en un vestit nou, unes sabates i un bolso. Si el cost conjunt de bolso i sabates és de 150 dòlars més que el vestit i el cost conjunt de vestit i bolso és de 127 dòlars menys que el doble del cost de les sabates, ¿quin és el nom de Glòria?». Sí, Fran, Frances Delores, Ross va ser un miracle.

El més llegit