Hi havia una vegada una dona ocell, per Laura Fernández

Hi havia una vegada una dona ocell. O això deia ella de si mateixa. Que havia nascut d’un ou. Es feia dir Fevvers. Es dedicava al trapezisme. Malgrat que era enorme. Fevvers media un metre vuitanta-set i pesava vuitanta-nou quilos. És complicat subjectar-se a un inestable trapezi i arribar al següent amb aquestes proporcions a menys que, com Fevvers, tinguis ales. Unes ales que aquesta monstruosament exòtica deessa de les altures es descoloreix perquè, oh, el color que tenien no la convencien. Fevvers viatja amb el Circ Imperial. N’és la principal atracció. I n’hi ha a qui no els importa que pugui ser un frau –¿de debò pot existir una dona ocell?–, però n’hi ha a qui sí. Jack Walser, un periodista obsessionat amb el fenomen, passa una nit sencera al seu camerino entrevistant-la i intentant descobrir si és o no una dona ocell. El punt de partida de ‘Noches en el circo’ (Sexto Piso), l’esmunyedissa, monumental, picantíssima i trontolladora –oh, sí, tot allà dins està en perpetu moviment, com ho està la vida sota la carpa de qualsevol vell i estrafolari circ– obra mestra d’Angela Carter(Eastbourne, Sussex, 1940 – Londres, 1992), té alguna cosa del punt de partida de la famosíssima ‘Entrevista amb el vampir’ d’Anne Rice. I es podria pensar que la de Rice té alguna cosa de la de Carter si no fos perquè la precedeix en més d’una dècada. ‘Entrevista amb el vampir’ es va publicar el 1973, mentre que ‘Noches en el circo’ va sortir el 1984. Com que Carter era lectora de Rice –el seu relat ‘La dama de la casa del amor’ està considerat el relat vampíric definitiu i ella mateixa va admetre que s’havia inspirat en l’obra de Rice–, potser no és tan forassenyat. Perquè, al capdavall, el que dispara l’acció de ‘Noches en el circo’, que en molts sentits és una novel·la mirall perquè reflecteix l’univers al complet de Carter i, sens dubte, la mateixa Carter –ella, no una altra, és la majestuosa i inadequada Fevvers, la dona que, com que no troba el seu lloc al món, decideix crear-lo, com el crea Midge Maisel en l’última temporada de ‘La maravillosa señora Maisel’, un lloc al marge del marge on poder ser ella mateixa sense haver d’encaixar en res imposat– és una entrevista. I una entrevista que transcorre durant una nit fantasmagòrica –¿quantes vegades toca la mitjanit el Big Ben?– en què el periodista, com en el cas de la novel·la de Rice, vol desemmascarar el suposat monstre i n’acaba meravellat. Salvatge i inclassificable El caràcter metamòrfic de la literatura de Carter, la Gran Dama del –podríem dir-ne– Gòtic Salvatge, la va allunyar al seu moment de la possibilitat d’una etiqueta, convertint-la en el que va ser la seva narrativa: un animal salvatge, indomesticable i inclassificable, i potser és això, la falta d’un relat, que expliqui el misteri de per què la seva literatura, no únicament poderosament feminista sinó torrencialment lliure –perquè no només es va proposar destruir, reconstruir, i fins i tot (fer) explotar, en un sentit gairebé impressionista, mitologies i contes de fades, sinó que la va emprendre amb fins i tot l’últim grilló del que explica– no figura encara avui en el centre de cap discurs, sinó en un marge semblant al que ocupava fins no fa gaire Shirley Jackson. Jackson va ser considerada al seu moment part del que ridículament s’anomenava «ficció del caos domèstic». L’etiqueta mirava de domesticar alhora el seu terror quotidià, existencial, únic, addictiu, i les neuròtiques i brillants sàtires de Penelope Mortimer i, al fer-ho, empetitia qualsevol pas en una altra direcció que una i altra estiguessin fent. Però el temps i Stephen King, el seu lector més apassionat, l’escriptor que molt probablement hagi creat més escriptors (i lectors), la va col·locar al lloc de culte, un culte exiquisitamente popular que es mereixia des del principi. Li va donar un relat, una història en la qual tenia sentit el que feia, el per què ho feia i el que havia aconseguit. Fins fa poc ni tan sols disposava de la placa blava que reben les cases d’artistes a Londres la casa a Clapham, on Carter va viure els últims 16 anys de la seva vida –i on va escriure ‘Noches en el circo’ i també ‘La cámara sangrienta’–; la casa on va prendre te moltes vegades amb Salman Rushdie –que la va considerar al seu moment una «exòtica flor d’hivernacle» i es va lamentar que hagués sigut «desdenyada en vida», com a molt una «figura marginal, de culte»–, J. G. Ballard i Ian McEwan; la casa on va fer classes, a la taula de la cuina, al futur Nobel Kazuo Ishiguro, que potser hauria d’alçar la veu, com Stephen King, per dir que hi havia una vegada una dona ocell sense la qual ni la seva literatura ni el món serien els mateixos, en un segle en què, com va dir Carter, amb una mica de sort, «totes les dones tindran ales».

Hi havia una vegada una dona ocell.

És un misteri per què el feminisme gòtic i salvatge d’Angela Carter, i les seves històries a la recerca d’una llibertat en perpètua expansió, continuen sense trobar el seu lloc en la narrativa contemporània.

El més llegit