La feina d’explicar guerres

Una de les diferències entre un periodista que viatja a guerres i la gent que les pateix és que el primer té un bitllet d’anada i tornada, i una tornada gairebé assegurada a una zona de confort on no sonen les bales ni les explosions, només la consciència, i no en tots els casos. Molts joves estudiants volen ser corresponsals de guerra, enlluernats per l’aura fantasiosa que emana d’algunes pel·lícules: individus busca-raons que beuen massa i capaços de trair un amic per una bona història. Vaig viure els últims anys de la etapa més gloriosa, la que va informar sobre les guerres mundials, Corea, Vietnam, el Líban, el Salvador, Nicaragua i Bòsnia i Hercegovina. No existien internet ni els telèfons mòbils. Era una feina de caçadors solitaris. Era el terreny perfecte per als Kapuscinski capaços de menysprear la història evident a la recerca d’una altra més petita capaç d’explicar el món o almenys aquesta guerra. Érem cercadors de contextos amb les despeses pagades i una nòmina segura. Els anglosaxons tenien la figura del col·laborador contractat per un treball concret. Es valorava la mirada personal i única. Internet i les noves tecnologies han arrasat els mitjans que no han sabut entendre el canvi. Segons Darwin, no sobreviuen els més forts ni els més intel·ligents, sobreviuen els que saben adaptar-se. Molts diaris van menysprear internet per llançar-se anys després als seus braços regalant a les seves pàgines web el producte que cobraven a l’endemà al quiosc. Van arribar les crisis econòmiques, els acomiadaments massius i l’abaratiment de costos. Els gerents van creure que es podia explicar el món asseguts darrere d’una pantalla. La inflexió de l’Iraq La invasió nord-americana de l’Iraq, el 2003, va suposar un canvi radical. Amb internet, la part dèbil podia col·locar el seu relat sense necessitat de periodistes estrangers. Vam passar a ser espies; i a Síria, botí de guerra. Les primaveres àrabs van restablir la confiança, per això milers de periodistes joves i veterans es van llançar a cobrir la caiguda de Ben Ali (Tunísia), Mubarak (Egipte) i Gaddafi (Líbia). Va ser una il·lusió democràtica i periodística. Les condicions eren altres. Amb prou feines hi havia enviats especials en plantilla amb les despeses pagades. Eren novells que volien obrir-se pas en una professió selectiva. Malgrat que sempre han existit els freelance, van començar a ser majoria i a quedar exposats, sense armilla antibala ni abonament de les despeses ni garantia de publicació. Hi va haver cròniques des de Síria que es van pagar a 50 euros. Ucraïna s’ha omplert de periodistes que creuen en l’ofici. Són els nostres ulls a la guerra, la garantia que ens protegeix de les propagandes. N’hi ha de veteraníssims, com el fotògraf James Nachtwey, de 72 anys, i joves que cobreixen la seva primera guerra. Algunes televisions els anomenen els «nostres corresponsals», malgrat que no els han enviat ni han assumit les seves despeses ni el pagament diari, hi hagi o no crònica. Internet i les xarxes permeten contactar amb ucraïnesos que parlen en castellà i ens expliquen gratuïtament la seva desgràcia. El periodista corre el risc de quedar com l’individu que fa directes sense gairebé temps per trepitjar el carrer. Costa buscar històries pròpies enmig de tanta unanimitat, en una cobertura en què els teus caps sovint t’expliquen el que estàs veient, o t’exigeixen explicar el que passa a centenars de quilòmetres, a l’altra punta d’Ucraïna. Es va perdre l’originalitat, la sorpresa. Els millors mitjans ja han descobert que les pàgines web permeten explicar les històries en gran, amb textos, fotos, vídeos i gràfics, i que les xarxes socials poden ser un vehicle extraordinari per narrar la realitat. Només fan falta mans i talent. Ulls i consciència Necessitem convèncer els lectors mal habituats pel gratis total dels primers anys que és necessari pagar per llegir, l’única manera de comprendre aquest món complex i perillós. La independència econòmica és l’única garantia de llibertat. Són mals temps per a l’ofici, però si tingués 18 anys tornaria a ser periodista. No hi ha millor feina que ser els ulls i la consciència crítica de la societat.

La feina d’explicar guerres

Si tingués 18 anys tornaria a ser periodista. No hi ha millor feina que ser els ulls i la consciència crítica de la societat.

El més llegit