Reporters de guerra de la generació Twitter: «Em vaig pagar el viatge treballant de teleoperador»

La proximitat geogràfica d’Ucraïna i l’interès informatiu generat per la invasió russa han animat una constel·lació de joves periodistes espanyols a desplaçar-se fins a la zona en conflicte per explicar sobre el terreny el que està passant. Tots són debutants en escenaris bèl·lics i la immensa majoria va per lliure. S’han pagat de les seves butxaques el viatge i l’utillatge de reporter i, una vegada allà, s’han ofert per narrar el que estan veient i sentint. Representen una nova manera d’informar, aplicada ara a la guerra, que prioritza l’interès per acudir al lloc dels fets sobre el canal utilitzat per difondre’ls. En l’associació Reporters sense Fronteres són testimonis d’aquest nou fenomen informatiu. En les últimes tres setmanes no han parat de rebre trucades de joves periodistes, tots sense experiència prèvia en conflictes armats, que pregunten com poden aconseguir un casc, una armilla i una acreditació per anar-se’n a Ucraïna. «Han descobert que no necessiten estar lligats als mitjans per mostrar-li al món la cruesa de la guerra. En tenen prou amb les xarxes socials per donar a conèixer el seu treball», explica Alfonso Bauluz, president d’aquesta oenagé de periodistes, que ja ha comptabilitzat 90 informadors espanyols, la majoria freelance, destacats a Ucraïna. Però una guerra no és una manifestació d’estudiants. En els últims dies, alguns veterans reporters, com Gervasio Sánchez, han advertit dels riscos que comporta informar sota el rumor de les sirenes antiaèries. En tres setmanes de bombardejos han mort cinc periodistes, una amenaça que no ha dissuadit Lorena Sopena, Dídac Medrano, Fermín Torrano, Patricia Simón i Alfons Cabrera, els reporters que apareixen en aquest reportatge. Cap d’ells havia estat abans en una confrontació armada, però tots comparteixen la mateixa voluntat per narrar les tragèdies humanes que s’esdevenen sota els bombardejos. «Cada generació té la seva guerra. Ucraïna és la guerra d’una nova generació de reporters que està multiplicant les mirades sobre el conflicte bèl·lic», valora Bauluz. Cinc primeres vegades en la guerra «No busco aventures, sinó donar veu a qui no la té»(Fermín Torrano, 26 anys, Pamplona)L’entrada dels tancs russos a Ucraïna va agafar Fermín Torrano amb la decisió presa: si hi havia guerra, tenia clar que tornaria al país que ha visitat dues vegades des de 2019. Ara, la seva urgència era arribar a Kíiv abans que l’Exèrcit de Putin i qualsevol via servia per fer realitat aquest objectiu, inclòs l’atreviment de viatjar sense armilla i sense saber on publicaria els reportatges que faria sobre el terreny. Això últim ho va esbrinar a la cua d’embarcament de l’avió que el va portar de Madrid a Cracòvia 48 hores després que comencés la guerra. A través d’un amic, va contactar amb el diari digital ‘El Español’ i va acordar que els aniria enviant cròniques. Al final no va aconseguir arribar a la capital ucraïnesa ni va aconseguir una armilla, però els 12 dies que porta a Odessa li han servit per complir la meta que es va marcar quan va sentir Miguel Gil, el veterà reporter mort a Sierra Leona, fent una xerrada sobre periodisme en zones de conflicte a la seva facultat. «En una guerra, els reporters són els ulls i les orelles del món. Aquell dia em vaig dir: jo sé veure i escoltar, així que aquest és el meu ofici», explica. Més que la notícia urgent, la seva especialitat són les històries humanes, i aquests dies a Ucraïna no és difícil trobar-les, surten del no-res. «Qui digui que no té por, o menteix o és un inconscient. Jo no he vingut buscant aventures, ‘likes’ ni diners, sinó a donar veu a qui no la té. Quan penso això, em passa la por». «Em vaig pagar el viatge treballant com a teleoperador»(Dídac Merano, 23 anys, Sant Joan Despí) Les guerres no solen dependre del calendari, però el primer que va fer Dídac Medrano al tenir notícia dels primers bombardejos russos sobre terra ucraïnès va ser recórrer a l’almanac. La guerra va començar un dijous: si parlava amb els seus caps del Servei d’Emergències Mèdiques on fa de teleoperador els caps de setmana, podria demanar un torn lliure i anar-se’n a Ucraïna a fer reportatges per tornar al seu lloc de treball a mitjans de març. Dit així sona desconcertant, però explicat amb la passió que transmet al parlar de la seva vocació de reporter, de sobte el pla té una altra lògica. «Amb els diners que guanyo agafant trucades del 061 em pago els viatges pel món fent fotos i reportatges, que és el que m’agrada i al que em vull dedicar. Conec Ucraïna de visites anteriors i quan va esclatar la guerra no m’ho vaig pensar dos cops», explica aquest llicenciat en Antropologia Social Cultural. Va entrar amb tren per la frontera d’Hongria amb idea d’arribar a Kíiv, però finalment va desistir al comprovar que tindria difícil poder tornar a Barcelona el dia que havia promès. Però la setmana que ha passat a Lviv li ha permès veure l’espant de la guerra a la cara dels ucraïnesos que fugien dels bombardejos de l’est del país. «Mai havia vist una crisi humanitària com aquesta», reconeix. També ha pogut comprovar els riscos que comporta aquest ofici. «Lviv està militaritzada i les càmeres no són benvingudes. Les sospites d’espionatge són contínues. Tot i així, si el conflicte s’allarga, sé que tornaré. Vull ser reporter de guerra i Ucraïna ho posa fàcil: és a Europa, ho tinc a prop», assenyala. «Vull mostrar amb la meva càmera aquest moment històric»(Lorena Sopena, 28 anys, Barcelona)El 25 de febrer, el WhatsApp de Lorena Sopena es va despertar ple de missatges. «¿Què, estàs fent ja les maletes?». Mai abans havia cobert un conflicte armat, però al seu entorn sabien que, quan esclatés la guerra, marxaria cap allà. En qüestió de dies va aconseguir un casc i una armilla i es va plantar a la frontera de Romania amb Ucraïna, des d’on va posar un tuit oferint-se a compartir les seves imatges amb els mitjans que estiguessin interessats. La setmana anterior havia estat gravant plans al Mobile, però ara el seu objectiu aixecava acta de la crisi humanitària europea més gran en els últims 75 anys. «És un moment històric en una zona que m’interessa molt i que està a poques hores de vol. Volia veure-ho jo mateixa i mostrar-ho al món amb la meva càmera», explica des de Lviv. Ucraïna és el seu bateig de reportera de guerra, però la zona no li resulta aliena. Fascinada amb l’antic bloc soviètic des que era petita, ha viatjat diverses vegades per l’Europa de l’Est i es defensa en ciríl·lic. Però una guerra és una altra cosa. «És descoratjador veure com agafen les armes uns amics meus ucraïnesos que vaig conèixer quan feia cursos de pacifisme». Té pensat quedar-se a la zona mentre rebi nous encàrrecs. «Si no, tornaré a Barcelona. Soc aquí amb els diners que he estalviat durant mesos en previsió que arribés aquest moment», confessa. (Patricia Simón, 38 anys, Màlaga) De Colòmbia a Moçambic i d’Israel a Guatemala, fa 20 anys que Patricia Simón rastreja les empremtes que deixen al seu darrere els conflictes bèl·lics. No obstant, Ucraïna és la primera guerra que viu en directe. «Aquesta guerra ha sigut tan anunciada que hem pogut arribar a les ciutats abans que comencessin els bombardejos. Mai oblidaré la por i la tristesa tan insondables que vaig trobar a Kíiv quan va esclatar el conflicte», explica per telèfon des de Budapest, on s’ha desplaçat per cobrir la sortida de refugiats, tot i que ja està preparant la seva tornada a la capital ucraïnesa. La guerra la va agafar en plena promoció de ‘Miedo’, el llibre que acaba de publicar sobre les injustícies que persegueixen la població migrant al món, però estar per primera vegada en un front de guerra era prioritari per a ella. Acostumada a viatjar com a freelance, ara ho fa com a enviada del diari ‘La Marea’, un canvi que aprecia i valora perquè li permet tenir resoltes les qüestions logístiques que treuen molt temps als reporters que van per lliure. Així es pot concentrar a prendre el pols a la població ucraïnesa i visibilitzar els seus patiments, que és pel que ha vingut. «Crec en el periodisme que ajuda a salvar vides i cada vegada trobo més ucraïnesos que demanen que es negociï perquè acabi d’una vegada aquest desastre. Em preocupa que la visió acrítica que de vegades oferim de la guerra estigui incitant un discurs bel·licista», adverteix Patricia Simón. (Alfons Cabrera, 38 anys, Barcelona)Al seu perfil de Twitter, Alfons Cabrera manté fixat un tuit escrit el 28 de febrer que anuncia: «He aconseguit entrar a Ucraïna, tinc una cosa parlada amb un diari i una agència, però escolto propostes». «El missatge ha funcionat, perquè des que el vaig publicar no he parat de rebre encàrrecs. Vull fer-me un lloc en aquest ofici i Ucraïna és una oportunitat perfecta per aconseguir-ho», explica des d’Odessa. El seu cas és poc freqüent. Quan estava acabant la carrera de Medicina, va descobrir que la seva gran vocació era el reporterisme en zones de conflicte. De moment, aquest dilema el resol amb el calendari a la mà: nou mesos a l’any exerceix de metge en una clínica de Barcelona i el temps restant s’entrega a una professió a la qual diu que se sent lligat per dos grans impulsos: «M’interessa la política i la història, i per entendre el que passa cal ser on succeeixen els esdeveniments. Però també m’atrau l’adrenalina que ofereix aquesta feina. Fa cinc anys que cobreixo conflictes bèl·lics de baixa intensitat i ja tenia ganes de viure de prop una guerra», explica. Pensava viatjar a l’Afganistan d’aquí vuit mesos, però Putin s’ha creuat en els seus plans. «Ucraïna és més a prop i la conec millor», al·lega. A la feina, on té contracte com a autònom, s’ha demanat unes setmanes lliures per retratar amb la seva càmera l’horror de la guerra, però ara mateix la seva preocupació no és el bitllet de tornada, sinó la foto que espera fer en les pròximes hores. «Mentre em continuï sortint feina, continuaré a Ucraïna», assegura.

Reporters de guerra de la generació Twitter: «Em vaig pagar el viatge treballant de teleoperador»

Desenes de joves sense experiència prèvia en conflictes s’han desplaçat d’Espanya a Ucraïna. La majoria van per lliure i utilitzen les xarxes per donar a conèixer el seu treball. Parlem amb cinc d’ells.

El més llegit