Fernando Alejandre, excap de l’Estat Major de la Defensa: «Mai havíem estat tan a prop de la destrucció mútua»

El 5 de setembre del 2021, el general Fernando Alejandre, excap de l’Estat Major de la Defensa, va posar el punt final al seu llibre ‘Rey servido y patria honrada’ (Deusto). Amb tota probabilitat, no esperava que els periodistes es peguessin per la seva visió castrense. Volia deixar un llegat als militars més joves i un avís a la classe política. Però Vladímir Putin i la seva despietada invasió d’Ucraïna l’han convertit en una font inestimable: en el seu expedient hi ha l’Afganistan, l’Iraq, Bòsnia i Hercegovina i Kosovo. I sobretot, va ser un alt càrrec de l’OTAN quan el cap del Kremlin va desplegar les seves forces armades a la península de Crimea. Generals com Gan Pampols diuen que només s’ha sorprès qui es volia sorprendre. ¿Hi coincideix? El 2014 estava destinat al quarter general del Comandament Aliat d’Operacions de l’OTAN. Quan vam veure que les autoritats russes mobilitzaven tropes a Crimea, vam saber que era la punta de l’iceberg. Era el primer pas. El segon ha arribat ara, vuit anys després. I veig l’enviament de llançagranades, metralladores i carros i penso: «És tard». ¿Quines altres coses pensa? Miri, fa dos anys que vaig aixecar el campament i segueixo l’evolució de la guerra per la televisió, com tothom. No tots tenim 46 anys d’experiència militar. Segons el meu parer, és un envit de Putin. La comunitat internacional no se l’ha pres seriosament. Però no sabem quin és el següent pas. Sospito que ha iniciat una operació amb un resultat que és molt difícil que no sigui la cessió d’Ucraïna d’una part del seu territori. ¿Només una part? Així ho espero. Putin i els seus generals són perfectament conscients que passar d’aquí seria un esforç difícil i costós de mantenir. Un es pot enfrontar a les sancions econòmiques, a la traïció dels seus exèrcits en combat, però mantenir una presència militar en un territori com Ucraïna és esgotador. Analistes de tàctica militar coincideixen que l’avanç rus va malament. En aquesta mena de conflictes es barreja la desinformació amb la bona intenció. Tenim interès a creure que li va molt malament, però jo no hi estic d’acord. Ha llançat una operació i, segurament, el que pretén és guanyar una posició de privilegi per arribar a una negociació en les condicions que vol. Almenys no ha desplegat la força aèria. No li fa cap falta. Té una frontera enorme al nord d’Ucraïna i amb això en té prou i n’hi sobra per controlar qualsevol moviment sobre Ucraïna. Si es mogués res sobre l’espai aeri ucraïnès, seria abatut immediatament. L’ex primer ministre finlandès Alexander Stubb assegura que hem arribat a un punt de no retorn. Espero que no sigui així. ¿Hi ha raons per tenir por? N’hi ha en totes les guerres. La clau és que una vegada comença tot ha de transcórrer com està planejat, perquè els errors són molt fàcils de cometre, d’una banda i l’altra. En aquest cas, ens podem trobar amb una guerra molt llarga per part de Putin contra una resistència ucraïnesa organitzada. I si l’error és a l’altra banda, ens podem trobar amb una guerra nuclear global. Si ara mateix, amb la posició de privilegi que té Putin, es pogués iniciar una negociació, probablement hi hauria un retorn. ¿Probablement? ¿I si no? Algú es pot equivocar i prémer el botó que no és. Algunes de les ogives nuclears russes estan fora de servei. No posaria les esperances en això. Té una força nuclear útil. ¿Quin tipus d’enemic és Putin? Un de molt perillós. Putin no respon a cap tipus de paràmetre occidental. Les seves decisions es posen en pràctica, mentre que en aquesta banda de la frontera hi ha mecanismes de control democràtic. Una vegada Putin fa un pas, no es replega. Hi ha algú que ha cregut que està boig, però no és cert. Està obrant amb un enorme recolzament dels seus generals i les classes dirigents. Tenen una espina clavada des de 1991, amb la dissolució oficial de la Unió Soviètica. Si un comando acabés amb la vida de Putin, l’endemà apareixeria un altre Putin. ¿En els seus 46 anys de servei havia vist alguna cosa així? Mai havíem estat tan a prop de la destrucció mútua assegurada. La crisi dels míssils de Cuba, el 1962, va ser un moment molt delicat, però no es va arribar a això d’ara ni moltíssim menys. No és gaire tranquil·litzador vostè. Hi ha dues coses que no faig gens bé: tranquil·litzar les persones i fer pronòstics. Tot i així, del 0 al 10, ¿quina nota posa al risc real? Tirant al 5. Tot i que Putin ens sembli un monstre –que ho és–, estic segur que sap que hi ha un llindar que no pot sobrepassar. Negociar amb Nicolás Maduro la compra de petroli també era un llindar. I Joe Biden ho ha fet. Això és posar-nos als peus dels cavalls. No entenc el perquè de la urgència. No és necessari negociar quan estan caient les bombes sobre Kíiv. O almenys, no és necessari que se sàpiga. Llança un missatge lamentable. ¿Quines altres coses fa malament Occident? Fem el que podem perquè les coses surtin malament. Putin va aprendre les lliçons de l’Afganistan, nosaltres no. I a força de repetir el mantra de la pau, hem arribat a creure que la tenim assegurada i que no s’ha de fer res per aconseguir-la. Suposo que, al veure les imatges dels voltants de Khàrkiv, la societat entendrà a què ens referim. Per a les Forces Armades és molt dolorós mirar de complir amb la nostra missió davant la incomprensió, i de vegades el rebuig, de la societat a la qual servim. ¿Em permet un joc? Imagini’s que continua sent el cap de les EMAD. ¿Què fa? Tenir fe absoluta en l’Aliança Atlàntica i tornar a insistir, com vaig fer quan estava en actiu, en la necessitat d’apujar el pressupost de Defensa i dotar els militars espanyols d’uns mitjans segons la importància d’Espanya en el context internacional. ¿Res més? No es pot fer res més. Res d’aventures d’anar per lliure. Hem de serrar les dents, entrenar-nos més i seguir anant de la mà de les nacions democràtiques. Espero que aquest drama serveixi almenys com una crida d’atenció i que, per molt que repetim el mantra que som una societat pacífica, vegem que n’hi ha d’altres que no ho són. Juri que el perill no s’estendrà i arribarà fins a casa. No ho puc jurar perquè no ho sabem. ¿Qui ens diu que algú dispara contra l’avió que no és o toca una ciutat que no tocava? ¿Quan acabarà aquest infern? ¡Uff! Espero que abans de l’estiu. Però recordi que li he dit que el que pitjor se’m dona són les profecies.

Fernando Alejandre, excap de l’Estat Major de la Defensa: «Mai havíem estat tan a prop de la destrucció mútua»

El general en la reserva, autor de ‘Rey servido y patria honrada’, reclama una dotació pressupostària més gran per a Defensa

El més llegit