Charlotte Gainsbourg obre la fossa sèptica familiar

Charlotte Gainsbourg odiava parlar dels seus progenitors. Es volia apartar de l’ombra que projectaven sobre ella des que va néixer, deixar de ser objecte de comparacions i de sentir que ni canta tan bé com ho feia el seu pare ni és tan maca com ho va ser la seva mare. Ell, Serge Gainsbourg, un dels artistes francesos més grans de tots els temps; ella, Jane Birkin, personificació del glamur del Swinging London dels 60 i el desenfrenat París dels 70. «La premsa no feia més que preguntar-me per ells», ens explica l’actriu i cantautora. «I jo no podia evitar posar-me a la defensiva, i fins i tot ser hostil». Però ja no és així. «He après a reflexionar sobre tots dos en públic, perquè he entès que al meu país se’ls considera tresors nacionals», assegura Gainsbourg. I les seves dues noves iniciatives artístiques, de fet, són homenatges –o «cartes d’amor», segons els defineix, al seu pare i la seva mare. D’una banda, ha passat els últims mesos promocionant el seu primer llargmetratge com a directora, el documental ‘Jane por Charlotte’, un retrat íntim i tendre de Birkin traçat a través d’una successió de converses entre mare i filla –divendres que ve s’estrena a Espanya–; i mentrestant ha estat treballant a la casa on el mític músic va passar més de 20 anys per convertir-la en un museu, que està previst que s’inauguri en unes setmanes. «Els meus amics es burlen de la meva tendència a ficar-me en embolics però, ¿què podia fer si no? Tots dos projectes són un deute que tenia amb el públic». Mort en directe Charlotte tenia només 19 anys quan, el 1991, la mort del seu pare d’un infart va ser experimentada en directe per centenars de milers de fans. «Va ser terrible viure el dol davant l’escrutini col·lectiu; la gent insistia a donar-me mostres d’afecte, però em resultava odiós compartir la memòria del meu pare amb estranys», es lamenta, i les seves paraules expliquen per què ha trigat 30 anys a obrir al públic la residència paterna, convertida en aquest temps en centre de peregrinació i amb una façana que s’ha anat omplint de devots grafitis. Situada a la parisenca rue de Verneuil, la Maison Gainsbourg constarà d’una àrea d’exhibició, una llibreria i un piano bar. Tanmateix, quan mare i filla el visiten en el transcurs de ‘Jane por Charlotte’, l’apartament té el mateix aspecte que tenia quan el geni va morir. La pel·lícula ens mostra un espai ple de tapissos, instruments i flascons de perfum, decorat amb una escultura modelada a imatge de Birkin i un llum d’aranya sobre la banyera, i encara ple de llaunes de conserva a la cuina i fins i tot restes a la nevera. També veiem una imponent farmaciola. «Serge i jo preníem moltes pastilles per dormir», comenta Birkin durant l’escena. «I ens passàvem el dia bevent. Era una bogeria». Gainsbourg assumeix que durant molt temps va descuidar la relació amb la seva mare. «Ara sé que la meva mare sempre va pensar que jo preferia el meu pare, i ho entenc. A ell el vaig perdre massa aviat i el vaig posar en un pedestal; sempre en parlava». Fer el documental va ser la seva manera d’estrènyer llaços, però al principi del rodatge Birkin no ho va entendre així. «Vaig començar la nostra primera conversa fent-li preguntes molt directes, del tipus: ‘¿Per què no tractes les meves germanastres com em tractes a mi?’«, explica la directora. «I ella va pensar que jo la volia atacar, i que no estava preparada per defensar-se». Des d’aquest moment, el projecte es va mantenir en repòs durant dos anys. «Finalment, la meva mare va entendre la meva necessitat de trobar resposta a preguntes que m’havien fustigat tota la vida, i de distingir la mare de la icona». De la trivialitat i la tragèdia Ha plogut molt des que la model i actriu londinenca va participar en títols com ‘Blow Up’ (1966) i ‘La piscina’ (1969) abans de conèixer a París qui seria l’amor de la seva vida i interpretar amb ell l’himne eròtic ‘Je t’aime... moi non plus’ (1969), amb una passió que va escandalitzar mig món. «Arriba un moment que ja no et reconeixes al mirall», es lamenta Birkin en una escena del nou documental. «Així que treus els miralls de casa». Als 74 anys, va ser diagnosticada amb leucèmia el 2002, i el 6 de setembre passat va patir un vessament cerebral del qual es va refer del tot. «La meva mare i jo tenim el mateix tipus de conflicte amb la nostra imatge», explica Gainsbourg. «A mi em va costar molt acceptar el meu físic: el meu pare solia dir-me que jo era una orquídia disfressada d’ortiga, i les seves paraules em van acomplexar. I la meva mare, per increïble que resulti, mai va creure ser bonica». ‘Jane por Charlotte’ mostra les dues dones a la casa que Birkin té a la Bretanya, cuinant xai i rient sobre el llit, xerrant sobre la mida dels pits i les flatulències dels gossos però també, és clar, abordant temes dolorosos. La britànica, per exemple, es confessa afectada per la por de no haver sigut una bona mare. «M’he passat la vida tenint culpa, i preguntant-me si podria haver fet les coses d’una altra manera». I es veu incapaç d’amagar el dolor quan, en un moment de la pel·lícula, topa amb una imatge d’infància de la seva filla gran, Kate Barry –fruit del seu matrimoni amb el compositor anglès John Barry–, fotògrafa de moda morta el 2013 després de precipitar-se des del balcó del seu apartament a París. Aquesta mort va destruir diverses coses dins la família. «Quan la Kate va morir, la meva mare es va trobar massa enfonsada com per fer-me atenció a mi, que també estava destrossada», comenta Gainsbourg, que poc després de la tragèdia va decidir deixar França per traslladar-se a Nova York. «Avui em sento culpable per haver marxat i haver passat sis anys lluny de la meva mare i la meva germana petita», reconeix la directora amb referència a la també cantant i actriu Lou Doillon, que Birkin va tenir amb el cineasta Jacques Doillon. «Però necessitava allunyar-me de tot per recuperar-me al costat d’Yvan i els nens». El director Yvan Attal és la seva parella sentimental des de fa tres dècades, i han tingut tres fills. La seva filla petita, Joe Attal, també surt a ‘Jane por Charlotte’. «És curiós com els fills acabem repetint el que van fer els nostres progenitors», afirma Gainsbourg amb resignació. Al cap i a la fi, ella va treballar amb el seu pare en dues ocasions quan era nena, i en totes dues va arribar l’escàndol: el 1984, quan ella tenia 13 anys, van gravar a duo la cançó ‘Lemon Incest’, que explicava una relació paternofilial pertorbadorament íntima, i dos anys després van coprotagonitzar ‘Charlotte For Ever’ (1986), sobre un home que desenvolupa una atracció sexual per la seva filla. «El meu pare només era capaç de demostrar-me el seu amor patern si hi havia un micro o una càmera davant; en privat mai em va expressar veritable afecte. I per descomptat sempre estava atret per la possibilitat de provocar i escandalitzar. Suposo que això és una cosa que vaig heretar d’ell», afegeix Gainsbourg, amb una filmografia que inclou títols tan controvertits com ‘Anticristo’ (2009) i ‘Nymphomaniac’ (2014), que va rodar per al danès Lars Von Trier i inclouen nombroses escenes de sexe explícit. L’actriu, així mateix, també atribueix la seva gosadia davant la càmera d’adulta al dolor que estar-ne exposada li va provocar en la infantesa. «Viure exposada als focus, i l’escarni d’altres nens per coses que el meu pare havia dit o fet, em va marcar molt i va fer que des de molt petita em posés una cuirassa, i durant dècades els rodatges han sigut l’únic espai on m’atrevia a treure-me-la». Ara, ‘Jane por Charlotte’ sembla funcionar com un acte simbòlic de destrucció d’aquest escut. «Des que tinc ús de raó, la meva relació amb la meva mare sempre va estar condicionada pel pudor, i per la vergonya, i per la meva por d’acceptar qui soc i d’on vinc. Mai hi va haver manifestacions d’amor ni tendresa entre nosaltres. Però ara necessito aquestes coses d’ella. I he decidit reclamar-les».

Charlotte Gainsbourg obre la fossa sèptica familiar

Al documental ‘Jane por Charlotte’, que s’estrena el pròxim divendres, afronta els fantasmes del seu pare, el músic Serge Gainsbourg, i la seva mare, Jane Birkin

El més llegit