Dolly, l’ovella que continua sent ‘superstar’ 25 anys després

No tenia l’aspecte d’un monstre, ni el d’una atracció de fira. El seu morro i les seves orelles tenien un to rosaci, com de costum entre els nounats de la seva espècie. El seu cos estava cobert de rínxols de llana, que el proveïen de protecció natural contra l’hivern, i les seves pestanyes blanques parpellejaven somnolentes mentre els fotògrafs es barallaven per cridar la seva atenció. En suma, semblava una ovella normal, i s’hi comportava. Però la Dolly no era normal. Quan va ser presentada oficialment al món el 22 de febrer de 1997, ja feia set mesos que havia sigut dissenyada per un equip de científics de l’Institut Roslin, a Edimburg (Escòcia). Ella no era el primer clon d’un animal; abans s’havien clonat granotes, carpes i altres exemplars ovins. Però sí que era el primer mamífer clonat a partir d’una cèl·lula adulta, la demostració que les cèl·lules de qualsevol part del cos poden comportar-se com un òvul acabat de fertilitzar. ‘Dolly: la oveja que cambió el mundo’, el documental de la BBC que ara s’estrena a Espanya a través de Movistar+, explica el procés de creació i el llegat de la que sens dubte és una de les figures més peculiars de la història de la ciència i de la cultura pop, batejada en honor de la cantant Dolly Parton perquè un dels metges de Roslin va pensar que, ja que l’ovella provenia d’una cèl·lula de glàndula mamària, l’ideal era que compartís nom amb una dona de pits impressionants. Definitivament, eren altres temps. Fa gairebé un segle que la ciència mira de fer progressos en la clonació d’animals amb finalitats agrícoles, i des de mitjans dels 80 es va estendre l’interès a alterar genèticament la llet de vaca o ovelles transgèniques per al seu ús medicinal en humans. Però és la irrupció de la Dolly el que va fer que idees fins aleshores circumscrites a l’àmbit dels relats de ciència-ficció s’incorporessin al ‘mainstream’, i que entre l’opinió pública s’estengués la sensació que, per fi, el futur havia arribat. A l’allau de prediccions derivades d’això es va barrejar l’optimisme amb la distopia. Es va vaticinar que sorgirien nous mètodes per prevenir malalties, que els nadons de disseny i la immortalitat aviat estarien a l’abast de la mà, que els morts serien ressuscitats o almenys recreats, i que els dictadors sentirien la temptació de poblar el món amb versions duplicades de si mateixos. El Vaticà va posar el crit al cel, els mitjans de comunicació alemanys van recordar els experiments eugenèsics dels nazis, i els pares de la Dolly van començar a rebre milers de cartes de persones que els imploraven que clonessin els seus éssers estimats. Fins ara, que se sàpiga, ningú ha clonat un ésser humà. Alguns asseguren haver-ho aconseguit –com Raël, líder de la secta dels realians–, però no han aportat proves. Considerant que els científics de l’Institut Roslin van necessitar 277 proves fallides abans de donar a llum la Dolly, es dona per fet que intentar clonacions humanes provocaria grans quantitats d’avortaments, morts prematures de nadons i naixements de nens amb malformacions. I, per descomptat, també elevaria la veu dels qui s’hi oposen per motius ètics, argumentant que portar persones al món d’aquesta manera seria una violació de l’ordre natural i un intent de jugar a ser Déu, i que la clonació restringiria de manera dramàtica la diversitat de les persones. Des del naixement de la Dolly, en canvi, una vintena d’altres espècies animals han sigut clonades. La carn i la llet d’animals clonats es venen en països com els EUA, la Xina, Austràlia, el Brasil i l’Argentina. I la clonació de mascotes s’ha convertit en tendència gràcies a l’abaratiment de la tecnologia que la possibilita i de la publicitat gratuïta efectuada per celebritats com Barbra Streisand, malgrat la controvèrsia que genera, i amb raó. Al cap i a la fi, ¿no és frívol recórrer a una tècnica tan complexa només per continuar disfrutant de la companyia d’un gos o un gat, quan n’hi ha tants d’abandonats i preparats per ser adoptats? ¿No és immoral mercantilitzar i sacrificar animals amb finalitats de lucre? ¿No és estúpid pensar que una simple rèplica física d’un ésser sentent pot arribar a reemplaçar-lo efectivament? Edició genètica De moment, el que s’ha après gràcies a la Dolly ha permès a la ciència avançar en la teràpia amb cèl·lules mare i estudiar, així, com progressen certes malalties, i també en camps com l’edició genètica. Els experts continuen mirant d’aplicar la tecnologia que va donar vida a l’ovella més famosa de la història a la cura de mals com el Parkinson, les anomalies coronàries i el càncer. En qualsevol cas, el cert és que, 25 anys després, ni els increïbles progressos científics ni les més apocalíptiques amenaces generades pel naixement de la Dolly s’han complert. Potser, al cap i a la fi, veure’ns privats de l’un sigui el preu a pagar per estar fora de perill de l’altre.

Dolly, l’ovella que continua sent ‘superstar’ 25 anys després

El primer animal clonat, presentat fa 25 anys, va desencadenar prediccions que van oscil·lar entre l’optimisme i la distopia. Un documental a Movistar+ n’explora el llegat.

El més llegit