Les altres ‘tanxugueiras’: 9 emergents que porten les arrels a l’avantguarda (i claven un clatellot al patriarcat)

Per veure-ho i no creure-ho: Tanxugueiras, quadrilla de ‘pandereteiras’, enaltides com a símbols de modernitat i valentia, a cavall d’una vitaminada cançó folk, una mena de turbo-muiñeira amb fons electrònic i estètica gòtica, que el vot popular del Benidorm Fest va elevar fins a les altures (en contrast amb la fredor del jurat de RTVE). Polèmiques al marge, ja ningú podrà negar que, en efecte, les que anomenem músiques d’arrels, o tradicionals, o populars, o ancestrals, s’han convertit en un material sonor més sexi que mai havíem imaginat. El cas de Tanxugueiras ha sigut el detonant que bé pot ajudar a fer més visibles les propostes de molts altres artistes que operen lluny de la superpromoció televisiva. La tornada dels referents populars en la nostra música fa uns anys que es gesta, si bé els últims cursos ha registrat un ‘crescendo’: el cant electrònic de Maria Arnal i Marcel Bagés, el cançoner de l’Alcarria de Los Hermanos Cubero, el cabaret electro-folk de l’asturià Rodrigo Cuevas, el gir a l’essencial de l’urbà C. Tangana. I s’ha de parlar de la tasca prèvia de Sílvia Pérez Cruz, o del flamenc ‘free’ de Rosalía etapa ‘Los Ángeles’. Ara, fins i tot l’extriunfita Amaia es despenja amb una jota navarresa en el seu últim llançament. ¿Jota? ¿No representava això l’horror per a tot aquell que creixés en marcs culturals com la ‘movida’, l’indie o el techno? Com hem canviat. Un paquet de valors I bé, les dones afegeixen una capa més de significat a la tendència, col·locant la reivindicació feminista al mateix paquet de l’apreci per les cultures i llengües minoritàries, el respecte a la memòria de les generacions precedents, la clau ecologista i les celles arrufades en vista de les dinàmiques de consum de la indústria pop. Allà hi ha Tanxugueiras, com 20 i 30 anys enrere un grup, Leilía, que va modernitzar el format de ‘pandereteiras’, i com moltes altres artistes que sumen a la reivindicació de la música d’arrels la seva pròpia agenda de gènere. Repescar cançons d’un altre temps aquí forma part d’un procés d’assenyalament de vells motllos costumistes, de patriarcats i de codis repressius. Sovint, aquestes composicions, com els cants transmesos per tradició oral, es recuperen modificant la lletra o tergiversant-la amb ironia, mentre es recuperen altres que fan valer el rol històric de la dona en parcel·les com la vida obrera o el treball agrari. O que il·lustren la submissió secular davant el pare o el marit. Les llengües autòctones Les emergents i diverses veus femenines del folk tenen en comú amb Tanxugueiras aquest ànim reparador i una voluntat per transmetre determinació i poder a través d’un catàleg ampli i lliure de recursos musicals: rítmiques que poden ser invasives o vaporoses, ús a la carta de recursos pop o urbans, ocasional convivència d’instrumental ancestral amb l’electrònica i l’‘auto-tune’. I la sensibilitat lingüística com a ingredient troncal, en línia amb aquest ‘no hi ha fronteres’ declamat en les diferents llengües cooficials, i també en un asturià (o asturlleonès) que ha entrat amb força al paisatge. L’auge de les escoles superiors de música ha donat eines per superar l’amateurisme secular del folk, i una mirada dignificadora a l’instrumental i al catàleg tradicionals, trencant vells prejudicis. Així, tropes de músics àmpliament preparats, ells i elles, ara troben motivació en estètiques sonores i herències líriques d’un món antic que bé ens pot servir per orientar-nos en el modern, desviant de vegades el focus cap a l’imaginari de l’Espanya buidada. Reflex del signe dels temps, i derivada d’una guerra cultural que flota en l’ambient, aquesta música està, per damunt de tot, per ser escoltada, cantada, ballada, disfrutada. I a això aspiren les valeroses creadores que consignem a continuació. 1) María de la Flor (Madrid) 1) María de la Flor (Madrid)Veu clara amb memòria antiga Aquesta veïna de Carabanchel, d’arrels aragoneses, defensa que valorar la tradició no et fa necessàriament conservador, i en les seves cançons s’intueix una memòria antiga enredant-se en la seva veu de jove a la vintena. María Martín Blanco va estudiar violí i es va deixar embolcallar en les seves primeres gravacions per formats de música de cambra, que van donar pas a solucions més d’arrel, amb guitarres i instruments tradicionals com el bombo legüero (propi del folklore argentí) o la samfoina. La seva carrera va cançó a cançó, amb exponents com el diàleg entre generacions de ‘Dice la abuela’ o l’adorable ‘Vidrieritas’, que parla del seu compromís en el camí de la música i que encapçala l’epé de quatre temes ‘Temple’ (2021). Tonades cristal·lines, amb vestigis d’un món enterrat, vestides per la delicada producció del burgalès Diego Galaz, del grup folk Fetén Fetén. 2) Joana Gomila (Balears) Mallorca caleidoscòpica El seu cant fresc casa la Mallorca rural amb el llenguatge electrònic d’avantguarda, i s’obre a punts de fuga abstractes o onírics, però sense deixar de tenir els peus a terra. Manacorina graduada en cant jazz al Conservatori del Liceu, Gomila juga amb els timbres i les textures vocals unint sensibilitat i insinuant un pòsit salvatge, sempre en tensa complicitat amb els sintetitzadors de Laia Vallès. La seva és una música de profundes arrels i horitzons infinits, que treu de les golfes tonades ancestrals i dedica crítiques al desenvolupisme turístic: sentin ‘Jota dels hereus’, una cançó construïda amb noms d’hotel de l’illa, inclosa en el seu segon àlbum, ‘Paradís’ (2020). Mallorca és, en la seva obra, el paradís potser immolat, però sempre inspirador. 3) Elia Maqueda (Extremadura / Madrid) La copla futurista de l’Espanya buidada A Madrid es va trobar Elia Maqueda, de Badajoz, amb el canari Atilio González, i d’allà va sorgir un duo que, després de diverses mutacions (al principi es deia Psicodelia Popular) va evolucionar a través de l’encreuament de cant copler tradicional i pop electrònic. Ruiseñora plasma en les seves cançons un ressò ancestral vestit sense complexos per ritmes i textures digitals, sense fer fàstics de l’‘auto-tune’ i formulant construccions amb derives lisèrgiques. S’han de sentir les seves gravacions per entendre-ho: el primigeni ‘Siglo XX’ (2016), peces com ‘Villancicu’ (interpretada en ‘estremeñu’ o ‘castúo’, variant de l’asturlleonès) o el recent epé ‘La Jara’, nom de la comarca natural que s’estén entre les províncies de Toledo, Ciudad Real i Càceres. Ruiseñora canta allà a l’Espanya buidada, el seu tema de fons, traient brillantors del contrast entre el sentiment vocal i el tacte fred de la tecnologia. 4) Ajuar (Castella i Lleó / Extremadura) Joteres contra el patriarcat Pandereta, morter, picamà i forneres van ser els senzills estris amb què la lleonesa Ana Flecha (escriptora i traductora de l’anglès, francès i noruec) i l’extremenya Corazón Gallardo van entrar en escena fa tres anys. Això, i les seves veus, amb què passen per les armes el cançoner popular més humil amb un malparlat enquadrament batallador i feminista (no exempt de sentit de l’humor). L’autoeditat àlbum ‘Ajuar’ (2019) els va obrir camí sota radar, via boca-orella, valent-se de cançons com ‘Jota antipatriarcal’, ‘La republicana bollera’ i ‘Jota de la huelga’, molt apropiada per aquestes dates: «Se acerca el 8 de marzo, / ya lo estoy imaginando: / Nosotras parando el mundo / y el gobierno relinchando / Lo que pedimos es justo / que no es ningún disparate / Esta guerra la ganamos / por las que vinieron antes». 5) Queralt Lahoz (Catalunya) La sultana del barri Figura que fa tronar i ploure en escena, Queralt Lahoz ha marcat les seves regles en un primer àlbum, ‘Pureza’ (2021), en què, apel·lant a la innocència de l’ànima, desenvolupa un fecund mestissatge de tradició i modernitat: tonades de ‘copla’ amb cirurgia electrònica i hip-hop (sota l’halo inspirador de la cordovesa Gata Cattana, morta sobtadament als 25 anys, el 2017), i modismes ‘jondos’ i ‘son’ cubà acostant-se al r’n’b i les noves tendències urbanes. Angulosa proposta, la d’aquesta defensora del xarneguisme que, a ‘De la cueva a los olivos’, evoca les arrels de la seva àvia i el seu trànsit de Granada a Santa Coloma de Gramenet, on va néixer ella. Mou el seu cant l’homenatge a l’amor, entès com un estat mental transversal, apartat del cànon romàntic i expressat amb mística i sensualitat. 6) María José Llergo (Andalusia / Catalunya) La veu curativa del flamenc La ‘Sanación’ (2020) de María José Llergo va sacsejar estructures i preconcepcions en el diàleg del flamenc amb altres estètiques sonores. Lluny del barri i el ‘jaleo’, entén el seu art ‘jondo’ amb mística i ànima avantguardista, alçant el seu cant pur sobre una capa de promíscua severitat, amb el toc de les guitarres i les bases electròniques microscòpiques, així com el ‘pedal steel’ de David Soler i, en directe, l’ocasional concurs d’una ‘big band’ de sis integrants. Una cançó sensible llançada la tardor passada, ‘Te espera el mar’ (per a la pel·lícula ‘Meditérraneo’, de Marcel Barrena), va evitar la llarga espera del seu nou disc, del qual encara no hi ha notícia. Pot ser el gran salt de la Llergo, cordovesa de Pozoblanco que un dia es va traslladar a Barcelona per estudiar al conservatori del Liceu. 7) Maria Valle Roso (Astúries) Del local a l’universal El seu pare va ser campió d’abocar sidra, i la tonada asturiana tradicional (per interpretar ‘a cappella’ o amb el recolzament de la gaita o el pandero) va marcar el seu destí des de petita: als 12 anys, Marisa Valle Roso, natural de Langreo, es va obrir pas guanyant tots els concursos juvenils que se li posaven per davant. Va formar tàndem amb el seu germà Fernando i després, a poc a poc, va obrir l’enquadrament estilístic, mirant a Galícia i a Llatinoamèrica, i acostant-se al jazz, la cançó d’autor i el pop. Com a l’àlbum ‘Lo fugaz’, acabat de publicar. Valle Roso canta en castellà i asturià, i va ser reclutada per Víctor Manuel a la seva gira ‘50 años no es nada’. El 2020, al començament de la pandèmia, va participar en el tema ‘Si se calla el cantor’, en recolzament al lema #culturasegura, amb col·legues com Amaral, Luis Pastor i Rayden. 8) Anna Ferrer (Balears) A la recerca del cançoner extraviat Aquesta menorquina formada al Taller de Músics es va donar a conèixer treballant amb l’orquestra de percussió ibèrica Coetus i anant de gira amb Clara Peya, entre altres còmplices. Va presentar les seves arts amb l’àlbum ‘Tel·lúria’, en què va treballar amb harmonies vocals buscant l’expressió popular i va portar al seu camp els fandangos illencs. A ‘Vega’ (2020) va explorar el rol de les dones en el cançoner de generacions passades en tàndem amb un altre talent emergent del Taller, Paula Grande. Ja sigui rescatant i ‘tunejant’ tonades de treball, com les de recollir espigues, o recordant la tràgica història de ‘Caterineta’ (sobre la violència que un pare exercia en la seva filla perquè no anés a ballar), Anna Ferrer, fan de Chavela Vargas, sorprèn amb el seu cant aventurer acompanyant-se del teclat, el petit guitarró i el timbal. I més que ho farà amb el seu nou espectacle, ‘Parenòstic’, amb direcció del Niño de Elche. 9) Anabel Santiago (Astúries) Tonades amb rock electrònic Professional, com Valle Roso, dels concursos de tonades asturianes, Anabel Santiago, precursora de l’actuar auge les músiques d’arrel, aviat es va proposar transcendir aquest àmbit posant la seva veu esvelta al cançoner amb creixent pulsió pop. Així, trobem àlbums com el més pròxim i audaç, ‘Y_andá’ (2018), amb un repertori sobretot tradicional (i textos de Rosalía de Castro) en què presenta encreuaments que criden l’atenció: formes vocals heretades i teixits electrònics, amb cadències ballables que miren de reüll un invasiu disco-rock, com a ‘Tráimela’. En aquest tema clama per un amor miner de complicada concreció: «‘Mis padres quieren casarme con unu de la oficina / y yo lu quiero mineru’». Anabel Santiago va saltar a la política el 2019 quan es va convertir en regidora a l’oposició, per Somos Oviedo, de l’ajuntament de la capital asturiana, etapa que va tancar un any després amb la seva desenganyada dimissió.

Les altres ‘tanxugueiras’: 9 emergents que porten les arrels a l’avantguarda (i claven un clatellot al patriarcat)

Les artistes troben motivació en estètiques sonores i herències líriques d’un món antic

Sílvia Pérez Cruz, Rosalía i C. Tangana n’han sigut els precursors

El més llegit