L’‘auto-tune’: ¿trampa o revolució musical?

Podem fer-nos els sorpresos o els puristes, però la immensa majoria de les cançons actuals, que sentim amb delit i sense fer-nos preguntes, han passat per aquest filtre tecnològic anomenat ‘autotune’, l’invent amb el qual es poleixen impureses i desafinacions en les veus, i que al seu torn ha donat ales a una estètica musical distintiva. Per això pot haver-nos xocat, aquesta setmana, la retirada de la cantant Luna Ki del Benidorm Fest, el procés de selecció del tema representant d’RTVE a Eurovisió, al·legant que aquest certamen en veta l’ús. ¿Però de què parlem quan parlem d’autotune? Vet aquí un processador d’àudio creat el 1996 per Andy Hildebrand, enginyer nord-americà que treballava per a Exxon en la localització de jaciments de petroli a partir de les ones sísmiques. Adonat que el seu mètode li permetia detectar sons i modificar-los el to, va replicar a l’audaç pregunta d’una amiga («¿és possible crear una màquina que permeti cantar afinat?») desenvolupant una eina de la qual no va tardar a apropiar-se la indústria musical, amb una derivada no planejada: la modificació del timbre vocal amb un efecte robòtic, espècie de melisma digital, que Cher va lluir en l’èxit ‘Believe’ (1998). El precedent del ‘vocoder’ Durant un temps se’l va conèixer precisament com a ‘efecte Cher’ i representava un pas més, refinat i simplificat, de les modificacions de la veu ja practicades en el passat en l’estudi per artistes com Kraftwerk (‘Autobahn’, 1974), l’Electric Light Orchestra (‘Mr. Blue Sky, 1977) o la disco-diva Dee D. Jackson (Automatic lover, 1978). En aquells temps solia recórrer-se al vocòder, descodificador de veu (de voice i encoder) que va ser encunyat en el llunyà 1938 per l’enginyer Homer Dudley. Però l’arribada de l’autotune va permetre, d’entrada, un ús pragmàtic a què s’acabarien acollint artistes de tota condició, ja fossin fiables rossinyols o intèrprets més matussers, novells o consagrats: clavar l’afinació amb encert matemàtic. Per allà passa el gruix de la música actual. «Molta gent no és conscient que almenys un 80% de la música que sentim s’ha gravat amb un processador d’efectes per a la veu», deixa clar Víctor Partido, músic i mànager de l’estudi de gravació Aclam Records, a Barcelona. Buscant la versió perfecta Allà entra en joc no només l’‘auto-tune’, sinó altres editors de veu (amb marques d’ús comú com Vocalign i Melodyne), utilitzats per harmonitzar cors o practicar el ‘comping’: la selecció dels millors fragments de múltiples preses per construir una versió teòricament perfecta. Aquestes eines han facilitat que cantants limitats puguin desplegar les seves carreres (el cas d’Enrique Iglesias ha sigut objecte de jocoses paròdies). No sembla just desacreditar un cantant pel simple fet que compti amb l’autotune entre les rutines de les seves sessions de gravació, si bé és cert que la recerca del registre impol·lut ha aixecat veus de protesta. Creadors per a qui «la interpretació amb passió i ‘feeling’ és més important que un defecte ocasional en l’afinació», indica Partido apuntant a bandes de l’entorn folk-rock i Americana, «com Wilco o The Jayhawks», que prioritzen l’expressivitat de la presa. Timbre identitari Però la popularització de l’autotune deriva també del seu ús per desenvolupar aquell efecte Cher i modelar una manera diferent de projectar la veu, fins al punt que algunes estètiques musicals l’han integrat com a senyal de caràcter. «És una eina identitària», observa Víctor Partido. «Devorada pel ‘mainstream’, i integrada pels artistes preocupats per aconseguir un espai en una època de demanda constant de novetats». Tampoc aquest ús s’ha lliurat de les objeccions: el grup Death Cab For Cutie va clamar fa una dècada contra el ja llavors emergent «abús de l’autotune», i el raper Jay-Z va deixar clars els seus sentiments a el D. O. D. (death of autotune). El 2010, la revista Time va incloure l’autotune en el seu rànquing dels 50 pitjors invents de la història. Sorprèn la seva longevitat com a signe de modernor, i que es manifesti tant en el pop de consum com en el trap més fosc i minimalista. La seva vibració metal·litzada es va fer notar ja fa dues dècades en el house de Daft Punk (‘One more time’) i, d’ara endavant, en els èxits pop de Lady Gaga, Britney Spears i Jennifer López, en el hip-hop de Kanye West o en el r’n’b de The Black Eyed Peas. També en propostes més interioristes i experimentals, com les de James Blake i Bon Iver. Una altra manera de cantar A Espanya, les noves vedets de la música urbana i voltants (Rosalía, C. Tangana, Bad Gyal o Yung Beef) fa anys que el fan valer com a senyal estilístic generacional. En el trap, gairebé es pot afirmar que cantar amb ‘autotune’ equival a cantar, sense més ni més, d’igual manera que, en el heavy metal, tocar la guitarra representa tocar la guitarra elèctrica, i amb pedal de distorsió. La deformació de la veu, entesa com una solució plàstica legítima. És així per a Luna Ki, la barcelonina Luna Górriz, que ha baixat de la competició eurovisiva (amb el tema ‘Voy a morir’) apel·lant a una normativa difusa: el festival prohibeix aquelles «pistes d’acompanyament» que «ajudin indegudament la veu principal», tot i que no queda clar que això apunti a l’ ‘auto-tune’ com a opció associada a una estètica musical. Potser Eurovisió podria posar al dia les seves normes, tot i que el que sí que sabem és que, per ara, l’episodi ha subministrat a Luna Ki un efectiu gag promocional.

L’‘auto-tune’: ¿trampa o revolució musical?

El processador d’àudio, utilitzat per corregir errors d’afinació, ha precipitat la polèmica baixa de la cantant Luna Ki en la preselecció d’Eurovisió

Conegut durant anys com a ‘efecte Cher’, s’ha convertit en símbol de les tendències urbanes

El més llegit