Morir no és ‘ecofriendly’: tot cadàver deixa empremta ecològica

Morir no és fàcil, però deixar aquest món sense deixar més empremta ecològica de la generada en vida és gairebé impossible. Desmond Tutu ho va intentar. L’arquebisbe i nobel de la pau, mort el 26 de desembre, va deixar escrit que no volia ser ni inhumat ni incinerat, sinó tractat amb el mètode de l’aquamació o hidròlisi alcalina. Una tècnica que consisteix a dissoldre el cos en un tanc a pressió i que s’autodescriu com a econfriendly. ¿Ho és? No està clar. Sí que és cert que amb prou feines genera emissions de CO2 (10 quilos, segons un estudi de la Universitat de Colúmbia) i que l’energia que es fa servir en el procés (90 kWh, apunta la mateixa anàlisi) és moltíssim menor que en una incineració (230 kg CO2 i 583 kWh). ¿Però què passa amb els 300 litres d’aigua i la solució alcalina utilitzades? ¿Són innòcues? «Hi ha dubtes. S’utilitza aigua, per tant tampoc és un procés 100% ecològic, i com a resultat es produeixen uns 300 litres de fluid, que no està clar que puguin anar directament al desaigüe com passa en alguns països», reflexiona Josep Maria Mons, president d’Asfuncat (Associació d’Empreses de Serveis Funeraris de Catalunya). A Cementiris de Barcelona no estan gaire lluny d’aquesta desconfiança: «El problema és la gran quantitat d’aigua que requereix. Aquest fet no l’acaba de convertir exactament en ecològic». N’hi ha més: «S’hauria d’estudiar que realment tot el que es diu és veritat. S’utilitza molt als EUA, on la legislació ambiental és menys restrictiva que a Europa; i curiosament, als països nòrdics o Alemanya, els més innovadors i pioners amb les incineracions, no està permès», observa Joan Ventura, directiu d’Àltima, empresa líder al sector dels serveis funeraris. Inhumació o incineració Sigui com sigui, el mètode no casa amb la normativa vigent per aquests verals. Aquí és impossible desaparèixer per hidròlisi. A Espanya la legislació només permet tres alternatives per als cossos dels difunts: les dues usuals, la inhumació i la incineració, i una tercera, anecdòtica, però que continua recollida al decret que regularitza el procés i que consisteix en la immersió en alta mar. Un mètode, aquest últim, vinculat a les morts d’abans que tenien lloc durant grans travessies en barcos amb poques possibilitats de mantenir un cos a bord sense descompondre abans d’arribar a port, i un mètode, avui dia, que no arriba ni a residual. Així doncs, descartada l’aquamació, ¿inhumació o incineració? Difícil decisió si l’elecció depèn de la sostenibilitat ambiental. Cap dels dos mètodes és inofensiu. Segons l’estudi ja citat de la Universitat de Colúmbia, la inhumació tradicional suposa una despesa energètica de 301 kWh i una empremta ecològica de 160 kg CO2, que altres investigacions, com la feta per la Fondation Services Funéraires de París, situen entre 833 i 1.252 kg CO2 si es té en compte tot el cicle de vida. La inhumació directa a terra seria menys nociva, però la pràctica està prohibida en la majoria de països occidentals per insalubre. Amb tot, Mons i Ventura insisteixen en un punt: «Ara, les emissions de les incineracions són mínimes, moltes activitats quotidianes contaminen molt més». Això es deu que s’ha avançat molt en el funcionament sostenible dels forns i que s’intenta evitar l’ús de vernissos i metalls als taüts i de teixits sintètics als sudaris. Ultracongelació i compostatge Hi ha una altra opció però és més de futur que de present: la ultracongelació amb nitrogen líquid (-196 ºC) del cos per després reduir-lo a vidres a partir de vibracions i posteriorment deshidratar el resultat i separar els metalls. El mètode només està testat en animals. I tot i que se suposa que l’empremta ecològica que deixa és molt baixa i que les restes són molt poques i poden ser utilitzades com a compost orgànic, el cert és que és una tècnica molt embrionària. Menys incipient –en alguns estats d’Amèrica del Nord s’està legislant– però encara lluny de ser una opció és el compostatge dels cossos per a la seva descomposició natural fins a convertir-los en un humus útil com a fertilitzant. Així que el recomanable continua sent escollir entre inhumació o incineració –actualment repartides entre un 49 i 51% a Espanya. I apostar per intentar fer les coses el més sostenibles possibles: «Al cementiri de Roques Blanques oferim alternatives ecològiques, com urnes biodegradables per enterrar les cendres sota arbres o panteons verds per a enterraments tradicionals amb taüts i mortalles que no danyin el medi ambient», afirma Ventura, que assegura que, mentre no arriben nous mètodes, «l’important és regular la destinació final de les cendres». No hi ha norma que obligui ni prohibeixi, així que tant es poden guardar a casa que desfer-se’n. Mons afegeix un altre punt per tenir en compte normativament: que és el canvi de l’IVA en els serveis mortuoris, que està en el 21%, i el sector demana que passi a reduït com els productes essencials. Al cap i a la fi «la gent no demana un servei funerari per gust», afirma.

Morir no és ‘ecofriendly’: tot cadàver deixa empremta ecològica

No hi ha mètode mediambientalment innocu per tractar un cos després de la mort, ni tan sols l’aquamació, venuda com l’alternativa verda

El més llegit