Pamela Palenciano, actriu i activista: «L’antifeminisme no ve només de la ultradreta»

Pamela Palenciano (Andújar, 1982) tria la paraula ‘artivista’, barreja d’activisme i art, per definir-se. Ha treballat amb menors, al Salvador, i amb condemnats per violència masclista, a les presons de Catalunya. Li agrada fer un teatre que incomodi i transformi i creu que, malgrat les denúncies i l’assetjament mediàtic, el seu projecte és més viu que mai. El seu fill de 7 anys, que es cola a l’entrevista al final de la videotrucada, expressa un desig per al 2022: «Que s’acabi la covid i que Vox deixi la mare en pau». Va viure una experiència traumàtica quan era jove. ¿Quan va ser conscient que el seu nòvio la va violar? Em va violar la primera vegada als 13 anys, però jo en tenia 21 quan me’n vaig adonar perquè la Maricarmen, la meva psicòloga, em va demanar escriure una carta-relat explicant «la meva primera vegada» i el titular va ser ‘El meu nòvio em va violar amb tot l’amor del món’. Ella va ser clau per entendre que el que m’havia passat no era perquè fos molt jove, perquè visqués en un poble de Jaén o perquè vingués d’una família de classe obrera, sinó per ser dona. De fet, la part del monòleg que més em commou és quan parlo de la violació. No perquè recordi la meva, perquè a nivell terapèutic té el seu lloc, sinó perquè m’arriben missatges cada dia de noies violades per les seves parelles i de forma reiterada. ¿Per què va decidir explicar la seva experiència a sobre d’un escenari i portar la seva peça de teatre als instituts? Perquè un dia vaig patir un atac de ràbia brutal. ¿Per què no m’havien explicat això abans a l’institut? La Maricarmen em va proposar que ho fes jo a través d’una exposició fotogràfica i a la Universitat de Màlaga una professora d’institut em va demanar que anés a veure els seus alumnes. Em feia vergonya, però em vaig presentar davant de 30 adolescents. Als 12 minuts em vaig posar a plorar i no vaig poder continuar. A poc a poc, el projecte es va transformar en un taller. Després, al Salvador, amb el teatre vaig descobrir que podia explicar la meva història sense tant dolor. El 2012, el taller es converteix en un monòleg i el 2019 el pedagog Dàrio Vantancoli em dirigeix cap a la versió actual. El seu projecte aviat complirà 20 anys ¿En tot aquest temps la reacció del públic ha anat variant? ¡Moltíssim! Hi ha coses en comú a Cadis, Navarra, el Salvador i Nicaragua, com que les noies s’hi solen identificar a la primera i reconeixen la violència que estan patint. A ells, el monòleg els incomoda, però a més d’un li cala i entén que la masculinitat que s’està construint és nociva. He sigut testimoni d’una evolució cap a dalt i ara veig com està baixant. ¿Per què està baixant? La gent creu que Vox és l’únic responsable perquè sembra el dubte que el feminisme és un xiringuito que no ha d’existir i que estem discriminant els homes, però l’antifeminisme no només ve de la ultradreta, perquè no en són tants. Molts que es creuen progressistes, antiespecistes i antitaurins són antifeministes. ¿Com s’entén, això? No ho entenc. A Catalunya, que té programes de prevenció de la violència de gènere des de fa temps, aquest discurs també està calant. A Rubí, fa un mes, una noia es va aixecar i em va cridar: ‘M’estàs adoctrinant’. ¿Qui se sent més molest veient-la adoptar els rols del maltractador i la maltractada? La convenció teatral que estableixo és la incomoditat perquè desmunto el discurs d’un sistema en què sembla natural que les diferències biològiques entre home i dona es converteixin en desigualtats. Els més incòmodes són els nois. Ataco la masculinitat hegemònica i en l’adolescència ells s’esforcen a vestir, caminar, parlar i comportar-se com el model que dic que mata, viola, humilia i els fa mal perquè els impedeix ser vulnerables. No dic com han de ser, sinó que pensin com no haurien de ser. Em sorprèn que només es vegi un atac al model masculí quan també faig miques el femení. Poso totes les ties de tontes i cap s’ha enfadat. Això és un termòmetre. Arran d’una actuació a Linares el 2019, on tres nois van acabar abandonant l’auditori, va rebre una querella de l’Associació d’Homes Maltractats i el 15 de setembre va haver de declarar al jutjat. ¿Com es va sentir? Vaig haver de defensar 18 anys de feina. D’aquest monòleg mai hi ha hagut queixes. Els professors em van felicitar per l’habilitat pedagògica de convidar-los a sortir de l’auditori i la regidoria de la dona de Linares em va felicitar. ¿Per què aquest vídeo s’ha fet viral a Tik Tok? Perquè el 25 de maig passat la diputada de Vox Alicia Rubio el va treure de context per dir a Ayuso que a Madrid hi ha «escombraries ideològiques». Aquest fragment va ser una diana política entre Vox i el PP. ¿És la primera vegada que la denuncien per una cosa semblant? Sí. Vaig tenir dues denúncies anteriors per apologia de la violència i maltractament a menors i totes dues es van arxivar. Aquesta és la primera vegada que declaro en un jutjat i ara mateix estic a l’espera. Si m’han de jutjar que em jutgin al més aviat possible perquè no només es veu afectada la meva imatge personal i d’activista; al tenir un procés judicial obert, en els consells escolars hi ha dubtes. També l’han amenaçat, fins i tot de mort, a les xarxes socials. ¿Té por? Les amenaces es van concentrar entre el 25 de maig i el 15 de setembre del 2021, que va ser quan vaig recollir la querella al jutjat. Després han deixat d’amenaçar-me de mort. No s’ha de ser gaire llest per adonar-se d’on venien. Ara estic més tranquil·la, però he estat terroritzada. He viscut vuit anys en un país com El Salvador i mai he tingut el pànic que he tingut aquí. No perquè em volguessin matar, sinó perquè el discurs d’odi ha crescut tant que un dia qualsevol persona et clava un cop de puny al carrer, surt corrents i no passa res. Però aquesta campanya no els sortirà bé. No em callaran. ¿S’ha plantejat deixar de representar ‘No solo duelen los golpes’? Ara no, però durant el temps que vaig tenir por, sí. Vaig pensar anar de nou al Salvador, deixar el monòleg de cop o treballar en altres coses, però van passar els mesos i em vaig dir que ho deixaria quan jo ho decidís. Ara bé, ¿serà un ingredient per prendre una decisió? Sí, perquè el nivell de mal que ha generat en mi i en la meva família em fa pensar que no val la pena treballar així. No vull ser ni màrtir ni heroïna de cap causa. Hi ha qui li retreu un excés d’adoctrinament que no s’hauria de permetre en centres educatius públics. ¿Què els diu? ¡Que no estic adoctrinant ningú, sinó que estic desmuntant la doctrina que existeix! Els professors quan donen classe de matemàtiques o història tenen ideologia. L’objectivitat no existeix. En una aula fins i tot faig que em qüestionin a mi i al feminisme, si volen. Intento que obrin la seva ment i pensin, que es qüestionin a si mateixos, les seves famílies, els youtubers i tik-tokers que segueixen, que tinguin un pensament crític de veritat. ¿Hem descuidat l’educació en valors dels nois? Crec que sí. Des de la llei de violència de gènere del 2004 hem aconseguit apoderar les noies, però falten referents d’homes que plorin, que cuidin, que no siguin mascles alfa. Se’ls ha de desapoderar amb estratègia. Quan a les aules parlo de les violacions grupals, a ells els dic que tinc un fill de 7 anys que penso educar de manera amorosa però ferma perquè no violi mai ningú. ¿Quina és la seva visió del feminisme? Per vostè, ¿quina és la prioritat? El feminisme a Espanya està fragmentat des de dins, no perquè hagi vingut un Cavall de Troia a rebentar-lo. Quan vaig arribar al feminisme em va impactar que no hi havia dogmes, sinó una pluralitat de veus que confluïen en objectius comuns. El que no pots fer el 25 de novembre, el dia contra la violència masclista, és parlar de l’abolició del gènere. A mi no em ve de gust parlar de la llei trans, ho sento molt. L’objectiu prioritari és que ens continuen matant, les xifres continuen pujant i no hi ha un escàndol social com a resposta.

Pamela Palenciano, actriu i activista: «L’antifeminisme no ve només de la ultradreta»

L’actriu i fa anys que activista Pamela Palenciano representa davant adolescents ‘No solo duelen los golpes’, un monòleg que, partint de la seva pròpia experiència, planteja una crua reflexió sobre la violència de gènere

El 2021 va patir una campanya d’amenaces a les xarxes i va ser objecte d’una querella de l’Associació d’Homes Maltractats, que l’acusava de fomentar l’odi

El més llegit