Aleksandr Alekhin: l’escaquista espia i amoral

Aleksandr Alekhin (Moscou 1892 - Estoril 1946) solia dir que per a ell els escacs no eren un joc, sinó un art, i presumia de complir totes les obligacions que aquesta consideració comportava. La seva manera de practicar-lo era agressiva, implacable i increïblement creativa i gràcies a això se’l continua recordant com un dels grans genis del tauler. També, això sí, com un home mancat per complet de moralitat i escrúpols, que es va casar quatre vegades i va dilapidar glop a glop les fortunes de les seves successives dones –totes substancialment més grans que ell; que va col·laborar amb els nazis i va simpatitzar amb les dictadures de Franco i Salazar, i que va morir en circumstàncies misterioses, potser assassinat i sens dubte destrossat físicament i psíquicament per l’alcohol i qui sap si també per la culpa. ‘La diagonal Alekhine’, novel·la de l’escriptor francès Arthur Larrue que l’editorial Alfaguara publica aquests dies, reconstrueix la seva vida. La seva peripècia internacional s’inicia el 1921, quan va sortir de Rússia després d’estar a punt de ser ajusticiat per un escamot d’execució. A causa dels vincles dels seus pares amb l’aristocràcia, havia sigut considerat un menxevic, i condemnat a mort per col·laborar suposadament amb l’Exèrcit Blanc antirevolucionari. La llegenda explica que mentre esperava la seva execució va ser visitat per Lev Trotski en persona, i que aquest va decidir alliberar-lo després de jugar una partida d’escacs amb ell. Lluita pel tron Pràcticament arruïnat –els bolxevics s’havien apropiat de la fortuna de la seva família–, va visitar diverses ciutats europees en companyia de la seva segona dona, i va participar en una successió de tornejos. És després d’instal·lar-se a França que va decidir lluitar pel tron dels escacs, i el 1927 va aconseguir arrabassar el títol de campió del món al cubà José Raúl Capablanca, que des de principis d’aquella dècada s’havia mostrat imbatible gràcies al seu joc modest, tàctic i conservador. Capablanca mai va deixar d’exigir una revenja, però Alekhin, a qui la corona atorgava la potestat per elegir aspirants, sempre l’hi va negar, probablement per por. En canvi el rus sempre es va decantar per rivals més dèbils, i tot i que el 1935 va perdre el títol davant l’holandès Max Euwe –a la seva derrota va poder contribuir l’estat d’embriaguesa en el qual va jugar algunes de les partides de la contesa–, dos anys més tard el va recuperar i ja no va tornar a perdre’l al llarg de la seva vida. Refugiat a Espanya Quan els nazis van entrar a França, Alekhin va témer que s’apropiessin de la immensa fortuna de la seva quarta dona –i, en particular, del castell que posseïa a Normandia–, així que el 1941 va acceptar no només competir sota la bandera germànica, sinó també dedicar-se activament a la promoció de la suposada supremacia intel·lectual alemanya. Amb aquesta finalitat va publicar una successió d’articles en els quals parlava de la diferència entre els escacs aris i els escacs jueus; uns, assegurava, eren valents, mentre que els altres eren covards i, per tant, deshonrosos. Posteriorment, va lamentar públicament l’escriptura d’aquests textos, i va arribar a excusar-se assegurant que havien sigut modificats sense el seu consentiment per part de la Gestapo amb finalitats propagandístiques. No obstant, això no va impedir que després de la derrota de Hitler es veiés obligat a veure com tornejos de tot el món vetaven la seva participació malgrat ser el campió. Va decidir refugiar-se durant un temps a Espanya –hi ha qui assegura que va treballar com a espia per a Franco–, i després es va instal·lar a Portugal. ¿Resistència o KGB? Alekhin va aparèixer mort el matí del 25 de març de 1946, a la seva habitació de l’Hotel do Parque d’Estoril (Portugal), als 53 anys; el metge encarregat de certificar la seva defunció, Antonio Ferreira, va dictaminar que es va deure a l’asfíxia que li va produir un tros de carn. No obstant, existeixen diversos motius per dubtar d’aquesta versió. El rus va ser trobat assegut en una butaca davant un tauler d’escacs vestint un gruixut abric en plena primavera portuguesa i mostrant una actitud excessivament calmada, impròpia d’algú que està morint ofegat. El mateix Ferreira va relatar molts anys després que en realitat Alekhin havia sigut assassinat a trets, i que el cadàver havia sigut trobat al carrer a les portes de l’hotel i pujat fins a l’habitació embolicat en una lona. Una vegada allà, s’havia utilitzat un abric per ocultar les ferides. Potser el va matar la resistència francesa, a causa de la seva col·laboració amb els nazis, o potser Stalin va ordenar a la KGB que acabés amb ell. Tal com el descriu ‘La diagonal Alekhine’, en tot cas, aquell home ja feia molt temps que estava reduït a runa.

Aleksandr Alekhin: l’escaquista espia i amoral

Rus i antirevolucionari, Aleksandr Alekhin va col·laborar amb els nazis, es va beure la fortuna de les seves quatre dones i va morir en estranyes circumstàncies. I, a més, va ser campió del món.

El més llegit