Javier Ocaña: «Els nens no es converteixen en racistes per veure ‘Dumbo’»

Javier Ocaña és una persona que ha vist més cine del normal. Quan era adolescent, els seus pares li deien que veure tantes pel·lícules no podia ser bo. Preocupats per la seva estabilitat mental (no per les seves notes, que sempre van ser bones), ho van arribar a comentar amb els seus germans grans. Però ell, que també era un apassionat del futbol, estava perfectament. No veia tant cine per ser més culte, ni més solidari, ni més respectuós. Ho feia perquè en disfrutava. Convertit en crític cinematogràfic i pare, ara també gaudeix veient pel·lícules amb els seus fills (Julia, que té 15 anys, i Santi, de 12). El seu últim llibre, ‘De Blancanieves a Kurosawa’ (editorial Península), no és una guia pedagògica sinó una crònica personal de l’aventura de compartir el cine amb ells. El crític i docent afirma que només hi ha dues categories de pel·lícules: les bones i les dolentes. I, és clar, aquesta immensa gamma de grisos entre unes i d’altres. «Posats a veure cine a casa, escollim les primeres», diu. Els pares i les mares sempre volem que els nostres fills repeteixin la nostra infantesa i caiem en un exercici de nostàlgia. Vostè ha fugit d’aquest costum. ¿Com ho ha aconseguit? He intentat mantenir el que a mi em va servir emocionalment de petit, però sempre que conservi la condició de clàssic. És a dir, que pervisqui a través de generacions. No es pot dir que Chaplin sigui cine dels anys 20 sinó universal i imperible, igual que John Ford, ‘Los siete samuráis’, els clàssics de Disney, ‘Que bonic que és viure’ i ‘Matar a un ruiseñor’. No obstant, intentar que els meus fills s’emocionin amb sèries que per mi van ser un mite, com ‘Heidi’ o ‘Marco’, és inútil perquè no mantenen aquesta consideració de clàssic. Els nens i les nenes s’emocionen avui amb ‘Bob Esponja’. Vostè compara les seves delirants xorrades amb l’univers dels germans Marx. La sèrie infantil és un primer pas cinèfil per traçar paral·lelismes amb els gags perquè el surrealisme dels germans Marx és el mateix del Bob, el Patrici i el Calamard. És una manera d’introduir-los en el blanc i negre, en pel·lícules de fa 70 o 80 anys. ¿I creu que hi ha missatges racistes en alguns clàssics de Disney? Soc una persona observadora i m’agrada veure el comportament de pares i nens. El meu fill juga a futbol i la meva filla, a bàsquet. He vist partits en què els pares es fiquen amb els àrbitres i tenen detalls lletjos amb l’aspecte físic de determinats companys. Aquests pares, amb aquest comportament, són els que creen persones racistes, no les pel·lícules. Ric molt quan algú diu que veient ‘Dumbo’ els nens es convertiran en racistes. Ben al contrari. Els clàssics infantils, com els contes, contenen certa crueltat i enfronten els nens amb els seus propis problemes, els que tenen ara i els que tindran en el futur. Afirma que el primer acte de WALL.E (Andrew Stanton, 2008) és «el repte més suggestiu per als petits de tota la filmografia de Pixar». Pixar comença sempre a tota metxa. No obstant, WALL.E va a contracorrent i comença sense diàlegs. Si el teu fill té entre cinc i vuit anys, Pixar està bé, però jo no començaria per aquesta pel·lícula sinó per d’altres. Ho faria quan ja tinguessin certa formació, que no consisteix a fer classes sinó, simplement, que vegin cine. Hi ha un paral·lelisme molt bonic entre les mans entrellaçades del robot i la seva xicota i ‘Luces de la ciudad’. A més, el personatge femení, Eva, implica un canvi en els estereotips habituals de la feminitat i la masculinitat. Ella és la tia dura, amb personalitat, decisió i fins i tot capacitat per a la violència. Ell, espantadís, tímid i delicat. Hi ha un procés de coneixement mutu en el qual sorgeixen joiosos instants de tendresa, una cosa que, en aquest aspecte, té molt de Buster Keaton i del seu cine. Encara és Nadal, parlem de ‘Que bonic que és viure’ (Frank Capra, 1946). ¿Els hi posem als nostres fills i filles? Com més t’entossudeixis que vegin una pel·lícula, menys la veuran. La primera vegada que els hi vaig posar als meus fills vaig notar que els agradava, però que no els emocionava com a mi. Ho van fer quan el protagonista comença a passar penúries. No sé en quin moment els nanos comencen a pensar no només en els personatges infantils sinó en el dels pares. Mostrar-los aquestes pel·lícules és enfrontar-los als problemes dels adults. Fer-los conscients que hi ha adults que ho passen malament. No hi ha res malvat en això. El que és dolent és ficar-los en una falsa bombolla de felicitat. Els nens i les nenes, a una determinada edat, se n’han d’adonar que de vegades en la vida es passen putes. ‘Tauró’ (Spielberg, 1975) és una experiència diferent després de la covid. Sí, amb l’escena en què els personatges diuen: «¿On guardem els rètols de ‘platja tancada’? Mai n’hem tingut». En el guió veus l’entossudiment de certs governants quan arriba el perill. També parla de com s’ha de fer cas dels que en saben, de la importància de salvar-nos en comunitat i no com a individus egoistes mirant cada un cap al seu costat. És inevitable pensar en la pandèmia. Però no sé si els nens ho fan. Crec que no. ¿Agafaran por del mar? Hi ha una frase cinèfila que m’agrada especialment: «El cine no provoca assassins en sèrie, només els fa més originals». Respecte a les pors dels nens, no ens hem de llançar a la piscina sense que sàpiguen nedar. Amb el gènere del terror cal tenir especial cura perquè hi ha les pors infantils i els mals somnis. Jo he anat a poc a poc. Cada nen, a més, és diferent. La meva filla, que ara té 15 anys, mai ha tingut por en aquest sentit i li agrada el cine de terror. ¿I el Santi, que en té 12? És més espantadís. Hi ha cintes que la Julia va veure amb 12 anys i ell continua sense veure-les. No li insisteixo. Ell trobarà el seu moment, i probablement serà amb els amics. Dels 150 títols de què parlo al llibre n’hi ha alguns que no ha vist la Julia i d’altres que no ha vist el Santi. No se’ls ha de forçar. No se’ls ha d’obligar, d’acord. Però ¿com inculcar-los l’amor al cine? Hi ha un acudit clàssic que mostra dues mares en un banc del parc. Una li pregunta a l’altra: ‘¿Què he de fer perquè el meu fill llegeixi, com el teu?’. L’altra mare està llegint. Amb el cine passa una cosa semblant. Els meus fills m’han vist des de sempre veient pel·lis de tota mena a casa. T’has d’emocionar i divertir-te. Disfrutar del camí és estar amb ells, riure i plorar amb ells. No passa res perquè els agradi una història que a tu no. Això no és cap fracàs. S’ha de tenir en compte el gust personal. S’ha de fugir de sermons i doctrines. ¿Quina diferència hi ha entre un nen que estima el cine i un altre que no? Cap. El que sí que admeto és que bona part de les coses que sé de la vida me les han ensenyat les pel·lícules. Però també hi ha coses del cine que me les ha ensenyat la vida. És una retroalimentació constant. Un nen que no hagi disfrutat del cine i la lectura pot ser igualment feliç que un altre que sí que ho ha fet. L’únic a què aspiro amb els meus fills és que siguin bona gent, és el més important en la vida. I si no els agrada el cine, el futbol o la lectura, què hi farem... Que siguin bona gent i ja està. Pare i autònom. ¿D’on va treure temps per escriure el llibre? Va arribar l’oferta de l’editorial i no la vaig poder rebutjar. Em van dir: ‘Escriu el que vulguis’. Treballo massa, els autònoms som així. Les classes, la ràdio, les crítiques, la revista... No tenia temps, però el vaig trobar amb la pandèmia. Una vida dedicada al cine

Javier Ocaña: «Els nens no es converteixen en racistes per veure ‘Dumbo’»

Crític de cine i professor, publica ‘De Blancanieves a Kurosawa’, una crònica personal de l’aventura que suposa veure pel·lícules amb els fills.

El més llegit