El personatge de l’any no és ni Trump, que va atiar els histrions feixistes, disfressats d’indis i amb barrets estrafolaris i armes reals contra el Capitoli; ni Angela Merkel, que passarà a la història com la política de dretes més progressista d’aquest segle XXI; ni tan sols la reina d’Anglaterra, que desafia les lleis de la mortalitat dels cossos i es manté en una solució de formol i ginebra, per sobre de les defuncions dels altres, com la del seu marit, Felip d’Edimburg, que aquest sí que era mortal. No ho és tampoc Lionel Messi, que, de fet, també va morir per al barcelonisme quan va decidir que per anar a París val la pena deixar enrere tota una vida de blaugrana, entre llàgrimes (un dia) i somriures (l’endemà). El personatge d’aquest 2021 tampoc és Jean-Paul Belmondo, que va ser enterrat com només ho saben fer els francesos, que és fer passar el protocol majestuós de l’adeu com un acte minimalista. No ho és tampoc Raffaella Carrà (tan entusiasta i ballarina) ni Franco Battiato, que buscava un centre de gravetat permanent que a tots ens costa trobar. El personatge de l’any, tot i que podria ser-ho, no és el gran Stephen Sondheim, que es preguntava, en aquella cançó tan trista, on són els pallassos. Sempre hi hauria d’haver pallassos.