Joan Didion, íntima i personal: retrat d’una figura clau del nou periodisme

‘Joan Didion El centro cederá’ és el retrat documental de l’escriptora Joan Didion (Sacramento, Califòrnia, 1934), figura clau del nou periodisme, cronista exemplar dels Estats Units del segle XX i autora de diverses memòries i novel·les inoblidables. El documental que es pot veure a Netflix parla sobre Didion i l’entorn que flota al seu voltant, una aura de culte entre molts motius perquè, més enllà de les seves obres, és reticent a exhibir-se en públic. Amb ‘Joan Didion: El centro cederá’, Griffin Dunne ha aconseguit una fita: fer seure aquest mite de les lletres americanes davant d’una càmera perquè parli sobre la seva vida. Didion no va acceptar la proposta de Dunne perquè sigui un actor carismàtic, protagonista atribolat del ‘¡Quina nit!’ de Martin Scorsese ni perquè li agradés alguna de les comèdies romàntiques que ha firmat com a director. Si va acceptar va ser principalment perquè Dunne és el seu nebot. I perquè li va agradar el curt promocional que va rodar per a ‘Noches azules’, l’assaig que Didion va publicar el 2011 sobre la mort de la seva filla Quintana. Dunne va temptar la sort i li va preguntar: «¿Què passaria si féssim un documental?». Per a la seva sorpresa, ella hi va accedir. Converses cara a cara La pel·lícula es basa en molt material d’arxiu –potser fins i tot massa–, però el ganxo principal està en les converses íntimes, cara a cara, amb la tia Joan. Al maig, Dunne va declarar a la revista ‘Vanity Fair’: «Joan ha vist la pel·lícula un parell de vegades, la commou i li agrada molt. Crec que percep quant amor hem invertit en la seva creació. Ha sigut un viatge molt personal per a mi com a cineasta, com nebot i com a membre de la nostra família». Joan Didion va iniciar la seva carrera entre les pàgines de la revista ‘Vogue’, on va entrar a treballar com a ajudant d’investigació després de guanyar un concurs d’assajos a la Universitat de Califòrnia a Berkeley. Mentre treballava allà va escriure la novel·la ‘Run river’, no gaire bona, segons ella mateixa. Poc després es va casar amb el també escriptor John Gregory Dunne i va tornar a Califòrnia, on va començar a escriure les seves millors peces. Assajos com els que s’inclouen a ‘Slouching towards Bethlehem’, sobre la cultura hippy californiana dels 60, la van convertir en figura destacada del nou periodisme, el corrent que prefereix la «veritat» als «fets» i en el qual no es valora tant l’objectivitat, sinó més aviat la immersió personal del periodista en l’univers que retrata. En el documental recorda com durant el seu viatge a la contracultura de San Francisco es va arribar a trobar un nen de dos anys que havia pres àcid. «Va ser or», afirma. «Vius per [trobar] moments així quan estàs fent un article». Brevetat natural Davant la càmera, Didion pot ser tan essencialista com davant la pàgina en blanc: millor les poques paraules ben disposades que no pas el barroquisme. «De vegades contesta en dos o tres paraules i ja està, no per reticència a parlar més, sinó per una brevetat natural que també forma part de la seva escriptura», ha dit Dunne a ‘Variety’. Però Didion s’hi va obrir. «Un dels aspectes que em van commoure i dels quals estic més orgullós és que la seva expressió és molt diferent quan em parla a mi que quan parla en antics programes d’entrevistes», afirma el director. A més de Didion, en el documental parlen personalitats com Anna Wintour (sense ulleres de sol, en senyal de respecte absolut per l’homenatjada), l’escriptor i crític Hilton Als, la novel·lista Susanna Moore, Vanessa Redgrave i Harrison Ford, que va treballar com a fuster a casa de Didion i Dunne i, pel que sembla, es va sentir absolutament intimidat a nivell intel·lectual per la fauna que corria per allà. Didion i Dunne van ser, a més d’un matrimoni unit, un duo creatiu. Junts van escriure un grapat de guions per a Hollywood, entre els quals hi ha una adaptació de ‘Según venga el juego’, segona novel·la de Didion. També van firmar els guions adaptats del clàssic drama de drogues ‘Pánico en Needle Park’; la versió de 1976 d’‘Ha nascut una estrella’, amb Kris Kristofferson i Barbra Streisand, i ‘Íntim i personal’, popular vehicle perquè s’hi lluïssin Robert Redford i Michelle Pfeiffer. Quan John Gregory Dunne va morir sobtadament d’un infart agut de miocardi, Joan Didion va perdre el que havia sigut el seu millor company en molts nivells. Per a súmmum de mals, l’única filla de la parella, Quintana, feia cinc dies –el 30 de desembre del 2003– que estava inconscient en una unitat de cures intensives. Un clàssic del dol De la tragèdia va sorgir un llibre absolutament meravellós, ‘L’any del pensament màgic’, en el qual Didion escrivia sobre els dies i mesos posteriors a la marxa del seu marit, durant els quals va ser incapaç de mantenir la lògica mental d’altres temps. Es convencia a si mateixa de la possibilitat de canviar la història tan sols a base de desitjar-ho. Si no regalava totes les sabates de John Gregory Dunne era perquè, quan tornés, les necessitaria. Didion va escriure sobre el dolor per la pèrdua d’un ésser estimat: «Ve en forma d’onades, de paroxismes, de premonicions sobtades que debiliten els genolls, enceguen els ulls i cancel·len la normalitat de la vida». Línies com aquesta han fet del llibre tot un clàssic del dol. L’autora va tornar al mateix tema amb ‘Noches azules’, sobre la mort de la seva estimada Quintana, dos anys després que morís el seu pare, per les complicacions d’una grip que es va convertir en pneumònia i després un grapat d’episodis terribles llargs d’enumerar. Milions de lectors al voltant del món han trobat refugi i significat en les paraules de Joan Didion sobre vida i mort, tenir i no tenir. Molts d’aquests admiradors són conegudament possessius i fins i tot pot ser que vegin amb cert recel l’estrena mundial de ‘Joan Didion: El centro cederá’; no saben del tot si volen compartir la seva millor amiga, la seva terapeuta personal a distància.

Joan Didion, íntima i personal: retrat d’una figura clau del nou periodisme

L’actor i director Griffin Dunne va entrevistar la cronista cultural, novel·lista i guionista de culte per a un documental que es pot veure a Netflix

El més llegit