Compartir bombolles i temors «Aquest any, torna la tradició». És el lema d’una campanya del Gremi de Restauració i de la Generalitat per incentivar el negoci de l’hostaleria, per sortir de casa i celebrar el Nadal en un restaurant. A Mercabarna també pensen que el que fa falta és reivindicar les coses d’abans, aquestes coses que teníem abans de tot això. «Recuperem l’alegria», diuen. Tornar, recuperar, ser com érem. És la tendència que observem en els anuncis que veiem en els mitjans o a la televisió. L’any passat (¿ho recorden?) els missatges eren de recolliment. Ikea, per exemple, proclamava que «la llar s’ha convertit, més que mai, en el nostre aliat» i es veia una nena, sola, que construïa una xemeneia per on el Pare Noel pogués baixar per deixar els regals. La nena i la família. Aquest any, els de Coca-Cola copien la idea, però resulta que ara és tota la comunitat de veïns qui construeix una xemeneia feta de cartrons, perquè «el Nadal és màgic quan el compartim» i perquè «després del que hem passat en els últims mesos, volíem reflectir aquests sentiments en un moment en què mirem a un futur més brillant». Fixin-se. En la gran majoria d’espots hi ha molta gent acumulada. Trobades més enllà de les bombolles, abraçades, ‘corpinnats’ i caves i xampanys, alegria. Ja no associem les bombolles, per cert, a l’efervescència nadalenca, sinó a la reclusió, i potser és per això que Freixenet ha aparcat les que va fotografiar Leopold Pomés i ha optat per un anunci asèptic, sense noies disfressades i sense coreografia, en un ambient més aviat estiuenc i neutral. Però és clar, les campanyes publicitàries aconsegueixen molta antelació i, quan es van pensar i van rodar no existia la variant òmicron ni la sisena onada i vivíem a l’oasi (un miratge) de pensar que tot això s’havia acabat i que tot allò d’abans estava a punt de tornar. Tensió al costat del pessebre Mentre escric aquest manual d’urgència, les xifres, els paràmetres, els índexs, no fan sinó pujar, i més que esperar el Nadal sembla que som a les portes d’una nova apocalipsi, si no fos per les vacunes, que aquest any haurien de tenir un lloc privilegiat en el berenar dels pastors o al costat del Nen Jesús. Tot i que fos simbòlic. Una xeringa de massapà al costat del caganer del pessebre, que pot tenir forma de vigilant de ‘El juego del calamar’, de Pere Aragonés o de Messi amb la samarreta del PSG, que ja són ganes de recordar la desgràcia. La polèmica del tronc Parlant de pessebres, dels creadors del ‘paisatge hivernal’ a les escoles, ara arriba «un acostament que no impliqui cops ni força física contra un dels nostres personatges més estimats». És a dir, hi ha qui diu que colpejar el tió (és a dir, un tros de tronc) és pedagògicament insostenible. Són els mateixos que organitzen excursions de nens per anar a buscar aquests troncs al bosc. No qualsevol tronc, sinó un personatge antropomòrfic, amb característiques humanes com un nas, uns ulls i una rialla. Són els mateixos que diuen que ha de ser un «tió» o una «tiona», no sigui cas, perquè una vegada humanitzat... ¿per què no pot ser femení? I si pegar un tió ja està mal vist, és lògic pensar que clavar cops contra una tiona encara és pitjor. El que s’ha de fer és acariciar-los i procurar que caguin amb fluïdesa i amor, molt amor. Ja han arribat ‘mems’ sobre la qüestió. Es veu un tronc d’aquests disfressat d’esclau sadomaso que clama: «¡Més, més!». I és que la gràcia és colpejar fort, no per fer malbé el pobre tronc gratuïtament, sinó per sentir-nos arrupits en la tradició. Estoïcisme nadalenc És evident que en vista del Nadal, hi ha dues opcions: la dels que voldrien viure ja el 7 de gener i la dels que esperen amb ànsia que arribi el 24 de desembre. Tinc la teoria que els primers són els responsables d’aquestes campanyes ensucrades que fan encara més dolç el Nadal fins a arribar a l’extrem que, amb tanta dolçor, la cosa explotarà definitivament. És el cas del ministre Alberto Garzón, que organitza una vaga de joguines per fomentar la no-discriminació, amb el lema: ‘De plàstic o de peluix, tenim el nostre cor’. No sé si som en vista d’un cataclisme, però segur que vivim els últims episodis d’una civilització. Això, segur. Es tracta d’assumir-ho amb elegància i estoïcisme. El sudoku familiar Pensem en els àpats d’aquests dies, per exemple. En la prèvia, abans d’atacar l’aperitiu, abans fins i tot d’haver rigut amb les bromes que correran pels grups de whatsapp (ja comencen a córrer: «– Podràs estar amb 10 persones sense problemes; –¿I on trobo jo 10 persones sense problemes»?), abans de mimar tendrament el tió o la tiona, hi haurà, al costat del pessebre, una tirallonga de proves d’antígens per mig assegurar una trobada familiar exempta de virus. A la llista de la compra (al costat de la pularda o els llagostins), hi havia un «passar per la farmàcia a recollir el ‘pack’». Podríem organitzar una espècie de concurs. Tots els de casa alineats i amb el pal al nas, el girem tots alhora, l’introduïm en aquella proveta de joguina i després aboquem el líquid al forat. Mentre esperem que surtin (o no) les ratlletes (C/T), podem picar unes olives. Si surt negatiu, tots a la taula. Si algú és positiu, l’aïllem i li portem la safata dels torrons a la cel·la. Les tradicions comencen així. Amb una broma. En uns anys, els nens de casa acariciaran el tronc i procedirem a fer-nos proves d’antígens com qui canta nadales. I ho veurem com el més natural del món. (Hiper)ventilats Una vegada asseguts a la taula, m’imagino les converses d’aquest any: «¿Ja tens el nen vacunat?» ¿I tu, ja portes la dosi de reforç?». I després hi haurà el comensal antivacunes, i ja tindrem la polèmica servida, i el que explicarà que han hagut d’ajornar el sopar d’empresa per culpa dels que no se la volen posar, i els que diuen que tot és un invent de les farmacèutiques, i potser els nens diguin un vers com aquest: «Soc petit i em vacunaré/ amb una sola dosi passaré. / Adoraré al Nen per Nadal / i us dic a tots felicitat». Hi haurà, molt probablement (ja comencen a ser legió), vegans i vegetarians que menjaran tofu amb forma de pollastre rostit i les finestres estaran obertes perquè passi l’aire i algú dirà que fa fred, però que la fraternitat nadalenca ho escalfa tot, i obrirem la caixa dels ‘panettoni’ (que ningú havia menjat mai fins fa quatre dies) i comprovarem com la varietat dels torrons arriba a uns extrems delirants, com un que he vist anunciat que és de pa amb tomàquet i oli. Estar junts i il·luminats en la sisena onada Mentrestant, fora, a la plaça de Sant Jaume, una mula projectada a la façana que no sé què sembla, i un bou que sembla un homenatge a ‘la vache que rit’, a la ‘ciutat de Nadal’, que no sé què vol dir, una ciutat on, aquest any, els Reis Mags (o les reines, perquè també hi ha novetats: s’està imposant la quota femenina al terreny de la màgia) arribaran sense problemes una vegada contemplin l’estrella de 12 puntes de la Sagrada Família. Els qui no visquin a la capital, hauran de conformar-se amb la brillantor de Venus (i, una mica menys, amb la de Saturn) que també funciona com a referent i no és tan ‘kitsch’. «Fem per ajuntar-nos», diu la campanya d’Ada Colau. De fet, aquesta ha de ser l’essència última, la més estesa, promocionada i assumida del Nadal. Fer coses per estar junts. ¿Quines coses? ¿I junts, amb qui? ¿I per què? Encara vivim en la ficció que el diccionari atribueix al tió. Un tronc que simula. Simularem que recuperem (allò) i que tornem (allà), però sota l’aparença enganyosa de la mascareta que no ens informa de qui som, sinó de què temem que puguin ser els altres. Sempre que em passen pel cap aquestes imatges truculentes, les de la por, les dels contagis disparats, les del final d’una civilització, em refugio en els poetes, com Foix, que parlava d’aquells, que «s’agleven en la nit dura». Que s’acompanyen. Encara som, és clar, en un penya-segat on retruny el so de la sisena onada, però ens ajuntem. O ens intentem ajuntar. Per foragitar els mals auguris i per recordar, també, el sentit tràgic de la vida. Com diu la nadala, «i nosaltres ens n’anirem i no tornarem més».