Madonna contra l’edatisme: ¿podeu deixar les dones en pau amb l’edat?

Madonna publica un ‘boomerang’ a Instagram en què mira fixament a la càmera mentre llepa un gelat. Sona la cançó de ‘Je t’aime... moi non plus’, de Jane Birkin i Serge Gainsbourg. El segon comentari, i un dels que més m’agrada té, és un en anglès que diu: «És com si la teva àvia estigués jugant a ser sexi». Dies més tard puja altres fotografies sobre un llit en què es cobreix un mugró descobert amb l’emoticona d’un cor. En ocasions anteriors, quan no es va tapar, les seves imatges van ser retirades, així que a la publicació fa un al·legat contra la censura d’aquesta part del cos en les dones i escriu la paraula màgica: ‘edatisme’. «Dono gràcies que he sigut capaç de gestionar per no perdre el seny després de quatre dècades de censura, sexisme, edatisme i misogínia», afirmava en el post. El cert és que aquests tres últims termes solen anar de bracet. En concret, la paraula ‘edatisme’ la va encunyar Robert Butler el 1968 per referir-se a la discriminació per raó d’edat i, més específicament, a la que es pateix a l’anar complint anys. Els estudis sobre aquest tema mostren que les dones perceben més aquest problema que els homes. Madonna és un exemple clar d’edatisme. Chris Márquez, president del seu Club de Fans Oficial a Espanya des de 1987, assegura que fins i tot els fans de Lady Gaga li diuen vella. També els de Miley Cyrus i altres estrelles del pop més joves, malgrat que ella va ser pionera en els 90 a reivindicar la llibertat sexual. «Ella es va atrevir a ser la primera icona pop del planeta que envellia davant del seu públic», assegura Márquez, que també està darrere de la web www.DivinaMadonna.com. «No vol simpatia. Vol lluita. Ella està activa i no pararà tan aviat de donar la cara». Ell considera que és possible que el 2040 es vegin més dones posant als 60 com ella ho fa ara i que això es consideri normal; que també en torni a ser referent. «Madonna és un exemple molt paradigmàtic perquè té una identitat molt marcada durant tota la seva vida. I ha volgut continuar mantenint aquesta imatge», explica Elena del Barrio, codirectora de Matia Instituto Gerontológico. «Ara la critiquen perquè ja és més gran, però les persones no deixem de ser les que vam ser per complir una determinada edat», afegeix. L’edatisme de cada dia És clar que Madonna no és l’única que ha patit l’edatisme al món de l’espectacle. L’estrella de ‘Matrix’, Carrie-Anne Moss, va assegurar que li van oferir un paper d’«àvia» després de complir 40 anys. «Vaig passar de ser una nena a ser la mare i més enllà...», afirmava en una conversa amb l’autora i cineasta Justine Bateman. En més d’una ocasió Melanie Griffith va parlar de com les dones a determinada edat eren relegades a papers secundaris. I Sarah Jessica Parker va demanar acabar amb la misogínia i l’edatisme de les xarxes en una entrevista amb ‘Vogue’. Quan van aparèixer les primeres imatges inèdites de la gravació de la tornada de ‘Sexo en Nueva York’, l’entrega ‘And just like that...’, li van ploure crítiques per semblar «més vella que quan va interpretar al personatge de Carrie Bradshaw per primera vegada». El cas de Madonna i altres actrius és que se les critica pel seu aspecte quan van tenint arrugues, el cos més flàccid o els cabells grisencs, però també quan es fan cirurgies per aparentar menys anys i entrar en els cànons que demana la indústria per a determinats papers o contractes. Els homes no ho solen tenir tan difícil. A Espanya, la presentadora Paula Vázquez també s’ha alçat contra l’edatisme. Durant l’entrega de l’edició del 2015 dels Premis Bodevil del Món de l’Espectacle va rebre el guardó a la seva trajectòria. I ho va aprofitar per dir que «quan t’entreguen un premi a tota la teva vida, quan arribes als 40, ¿no hi ha futur? A la televisió, ¿ja s’ha acabat tot? Jo veig els homes i és quan els arriben els ‘prime time’, els ‘late night’...». «L’edatisme és símptoma d’una societat que té uns valors molt associats al mite de l’eterna joventut i al patriarcat. Ser home té una mica més valor que ser dona. Quan s’ajunta aquesta discriminació múltiple de ser dona i, a més ser gran, impacta molt més», afirma la sociòloga i gerontòloga Elena del Barrio. La batalla dels cabells blancs Un exemple d’això són els cabells blancs. Mentre que lluir cabell blanc en els homes es veu com una cosa atractiva, en les dones sembla un signe de deixadesa. «Ells van guanyant estatus mentre que les dones el perden i s’invisibilitzen», afegeix. No obstant, cada vegada hi ha més dones que reivindiquen els cabells blancs. Una d’elles és la catedràtica a la Universitat de Cambridge Mary Beard. «Em fa molt feliç que les dones es tenyeixin els cabells si volen. Sobretot si és per diversió –una vegada vaig portar algunes metxes roses–, però no si tenen por que les vegin amb els cabells grisos. Existeix una divisió real entre homes i dones a la televisió. A ells se’ls permet –fins i tot se’ls anima– a tenir cabells blancs i arrugues. S’afegeix a la seva autoritat. A nosaltres no. És un recordatori que la funció de la dona encara es veu en termes de sexe i glamur, no coneixement i experiència», explica a EL PERIÓDICO. Beard assegura que tant de bo sabés per què la societat continua ignorant les dones adultes, més quan l’edat és sinònim d’experiència. «Però l’àvia és un dels pocs sectors de la societat contra els quals sembla correcte tenir prejudicis. Hi ha una cosa gairebé biològica en això; com si una vegada que ja no poguessis tenir fills simplement estiguessis passada», assenyala. Prejudicis entre feministes Fins i tot entre les feministes joves es palpen aquests prejudicis. A podcasts de referència volen bromes –o drames– sobre el malson que suposa anar complint anys i sobre els canvis que té el cos. Però, i aquí arriba la gran notícia, el problema ho té qui ho veu així, no la persona que compleix anys. Les investigacions que hi ha sobre els aspectes positius d’envellir confirmen una tendència a estar més alegres a partir dels 50 anys. «I de sentir-nos cada vegada més felices, de manera que als 80 anys som per regla general més felices que quan teníem 18 anys (no m’estranya)», diu la psicòloga i escriptora feminista Anna Freixas al seu llibre ‘Yo, vieja’ (Capitán Swing). «Igual que hi va haver un moment en què el masclisme o el racisme estava molt naturalitzat en pel·lícules o sèries fins que es va posar en evidència aquestes actituds, amb l’edatisme això encara no ha passat. Potser ara s’està iniciant. La covid ha posat el focus en l’edat. Hi comença a haver una mobilització, que alguns textos anomenen com gerontoactivisme, un moviment en favor de l’edat», explica Del Barrio. Per a l’experta, aquest ha de ser «liderat per les mateixes dones grans que reivindiquin aquesta igualtat». «La gent –conclou– no s’ha adonat d’aquestes actituds tan interioritzades de discriminació per l’edat». «Per fer front a l’edatisme necessitem valorar la diferència i validar l’edat major com un temps diferent i significatiu», recorda Freixas, que és una d’aquestes dones que lluiten perquè no se les encotillin en «en un model en què l’aparença juvenil sigui l’objectiu a aconseguir».

Madonna contra l’edatisme: ¿podeu deixar les dones en pau amb l’edat?

La cantant ha rebut nombrosos insults per mostrar-se sexi amb 63 anys.

L’edat femenina encara és un potent focus de prejudicis, tot i que una nova generació de dones es disposa a combatre’ls

El més llegit