Per molt que hagin passat tres dècades de la Ruta del Bakalao o aquell Así me gusta a mí amb què Chimo Bayo va enaltir les amfetamines a la categoria d’himne, hi ha coses que mai canvien, tot i que sí que varien –una mica– els contextos. Així, l’enèsima reivindicació hedonista de la química no ve de mans d’un heroi de la música electrònica, sinó de Farruko (Bayamón, 1991), figura de l’escena urbana llatina.