Barcelona és paisatge literari. Això ningú ho dubta. No disposa de la seva pròpia novel·la com poden tenir Dublín amb Jame Joyce i el seu ‘Ulises’ o Nova York amb John Dos Pasos i el seu caleidoscòpic ‘Manhattan Transfer’, però sí compta amb molts relats que l’expliquen, la majoria amb lletra d’home: Juan Marsé, Manuel Vázquez Montalbán, Eduardo Mendoza, Josep Maria de Sagarra, Carles Soldevila, Carlos Ruiz Zafón... Ningú dubtaria a incloure en aquesta llista de postals literàries de la ciutat Mercè Rodoreda, per descomptat, i ‘Nada’, de Carmen Laforet, i per poc que es pensi també apareixeria el nom de Montserrat Roig. Però punt. La resta és silenci. I no. Hi ha moltes més coses. Hi ha un munt d’escriptores que han utilitzat Barcelona com a paisatge de les seves novel·les i que en massa ocasions han sigut oblidades o silenciades. De subvertir aquest cànon – «des de la pluralitat i la inclusió» – s’encarrega M. Àngels Cabré en l’acabat d’editar ‘Flors i violes’ (Ajuntament de Barcelona).