Així és la Barcelona silenciada de les escriptores

Barcelona és paisatge literari. Això ningú ho dubta. No disposa de la seva pròpia novel·la com poden tenir Dublín amb Jame Joyce i el seu ‘Ulises’ o Nova York amb John Dos Pasos i el seu caleidoscòpic ‘Manhattan Transfer’, però sí compta amb molts relats que l’expliquen, la majoria amb lletra d’home: Juan Marsé, Manuel Vázquez Montalbán, Eduardo Mendoza, Josep Maria de Sagarra, Carles Soldevila, Carlos Ruiz Zafón... Ningú dubtaria a incloure en aquesta llista de postals literàries de la ciutat Mercè Rodoreda, per descomptat, i ‘Nada’, de Carmen Laforet, i per poc que es pensi també apareixeria el nom de Montserrat Roig. Però punt. La resta és silenci. I no. Hi ha moltes més coses. Hi ha un munt d’escriptores que han utilitzat Barcelona com a paisatge de les seves novel·les i que en massa ocasions han sigut oblidades o silenciades. De subvertir aquest cànon – «des de la pluralitat i la inclusió» – s’encarrega M. Àngels Cabré en l’acabat d’editar ‘Flors i violes’ (Ajuntament de Barcelona). «La Barcelona que ens venen estava incompleta. M’agraden els escriptors i els llegeixo, el problema és que ells no ens llegeixen a nosaltres. Veia la ciutat en penombra, amb només la meitat dels carrers il·luminats, així que vaig decidir posar llum a la meitat que semblava que no tenia els fanals posats», afirma aquesta crítica literària amb tres dècades ressenyant la ploma d’altres dones. Aquesta meitat inclou algunes peces molt conegudes, com la ja citada ‘Nada’ de Carmen Laforet, un retrat de la Barcelona grisa de la primera postguerra en una família vinguda a menys; l’arxiconeguda ‘La plaça del Diamant’ de Mercè Rodoreda, un fresc del dolor indeleble que va causar la Guerra Civil centrat en la Gràcia més menestral, i Montserrat Roig i el seu ‘Ramona, adeu’, un recorregut per tot el segle XX a través de la mirada de tres generacions de dones de l’Eixample. Fins aquí la producció que recull el cànon. Però aquesta meitat a evidenciar també inclou obres i autores llargament silenciades i en procés de recuperació, com la pionera Dolors Monserdà i la seva ‘La fabricanta’ (1904) –«una peça necessària i clau en la història del feminisme». Allà hi ha la seva protagonista, Antonieta Corominas, que lluny d’assumir el paper de comparsa que li hauria correspost a la Barcelona del XIX, en ple procés d’industrialització, serà qui impulsi el negoci de teles del seu marit. I allà hi ha, també, la seva autora per retratar els ambients obrers del nucli antic i els burgesos de l’incipient nou escenari dibuixat per Cerdà. Entre les precursores, a més, hi ha espai per a Víctor Català (Caterina Albert), que, malgrat tenir una producció ambientada sobretot al món rural, va tenir temps per dedicar-se a Barcelona a ‘Un film (3.000 metres)’, escrita entre 1918 i 1926. La República, oasi de talent El període de la República «va ser un oasi per al talent femení, però ha caigut al pou de l’oblit», afirma Cabré, amb autores com Maria Teresa Vernet, les obres de la qual eren ‘bestsellers’ en el seu moment però que va enterrar la seva ploma com a protesta durant el franquisme, i la moderna i descarada Rosa Maria Arquimbau. Totes dues amb peces ambientades a la Barcelona de l’època. Amb tot, la gran figura a recuperar, segons Cabré, és la de Maria Aurèlia Capmany: «Una dona superrellevant perquè fa de pont entre la República i el feminisme dels 70. És un personatge capital, la Simone de Beauvoir catalana». Són moltes les Barcelones que retrata aquesta polifacètica intel·lectual a la seva producció: la treballadora, la popular, la burgesa, l’aristòcrata, la canalla... amb especial atenció a la mobilitat social a què la ciutat s’ha vist sotmesa en diferents etapes. Cent per cent barceloní és el seu volum de relats ‘Aquelles dames d’altres temps’, en què narra la vida de Barcelona de finals del XIX i principis del XX. Tot i que una de les seves novel·les més emblemàtiques és ‘Feliçment, jo soc una dona’, la protagonista de la qual, Carola Milà, pateix en carn pròpia gairebé totes les vicissituds del segle XX esdevingudes a la ciutat. Anna Maria Moix, Maria Barbal, Teresa Pàmies... –sense oblidar les autores de novel·la negra, d’Alicia Giménez Barlett a Roser Caminals– són altres de les escriptores que poblen les pàgines de ‘Flors i violes’, que arriba fins a les contemporànies. «N’escullo cinc amb una trajectòria consolidada però amb estils molt diferents amb la idea de mostrar que, amb visions diferents, s’està descrivint l’actualitat de Barcelona». Són Lolita Bosch, Ada Castells, Care Santos, Marina Espasa i Llucia Ramis. En femení i feminista Arribats a aquest punt, la pregunta és obligada: ¿La Barcelona plasmada per les escriptores és diferent de la que ofereixen els homes? «Ho és, sobretot quan la protagonista és una dona, una cosa que passa en el 99% dels casos. Elles tenen una vida diferent de la que tindrien els seus germans, pares o cosins. Expliquen altres històries i canvia el punt de vista radicalment. Expliquen la Barcelona de les petites coses, més de la vida privada que de la pública. No parlo de literatura femenina, perquè de femení ho pot ser qualsevol senyor si vol, sinó de literatura en femení, com si fos en català o en anglès. És clar que hi ha una literatura en femení, i és clar que té diferències». ¿En femení i feminista? «El grau de feminisme d’aquestes autores és tan divers com el feminisme actual. Hi ha un compromís feminista a Capmany i Roig, en altres menys». No hi ha malvolença en el treball de Cabré, ja que no només recull més d’un segle –des de finals del XIX a l’actualitat– de relats d’escriptores en què Barcelona és un personatge indispensable per entendre l’obra, sinó que també té espai per a protagonistes, dones, creades per homes: «Les incloc perquè els autors han fet personatges femenins molt interessants, tot i que menys empoderats que els creats per autores». Així la segona part del llibre la dedica a figures de ficció sortides de la ploma dels dos gèneres, des de Nonnita Serrellac, l’artista de circ protagonista, al costat del Paral·lel, de ‘La felicitat’, de Lluís-Anton Baulenas, fins a Mariona Rebull, figura central del llibre homònim d’Ignacio Agustí, i Pilar Prim, la viuda jove que dona títol a la novel·la de Narcís Oller. De carn i ossos ‘Flors i violes’ té un tercer apartat en què Cabré se centra en dones de carn i os que han inspirat (amb la seva identitat o amb el nom canviat) diferents obres. «És un afegit per dir que hi ha moltes dones reals que també configuren la Barcelona literària perquè algú s’ha molestat a escriure sobre elles». És el cas d’Enriqueta Martí, ‘la vampira del Raval’, i Carmen Broto, la prostituta de luxe misteriosament assassinada el 1949. Necessiten poca presentació. D’altres no són tan populars, com Júlia Peraire, la lotera que va enamorar el modernista Ramon Casas. I alguna, com Isabel Llorach, apareix per duplicat al llibre. La burgesa i agitadora cultural lluu com a figura de ficció –Sagarra, a ‘Vida privada’, hi va pensar per al personatge d’Hortènsia Portell–; i com a dona real que va inspirar Sergio Vila-Sanjuán per a la novel·la ‘Una hereva de Barcelona’ i F. Javier Baladia per a la pel·lícula ‘Antes de que el tiempo lo borre’. El llibre és un viatge històric a través de la meitat de la Barcelona no il·luminada per mitjà de dones conegudes i d’altres per conèixer. És, en paraules de Cabré, dir que «la Barcelona literària en clau femenina també existeix i val molt la pena visitar-la, és a dir, llegir-la».

Barcelona reivindica les seves il·lustres escriptores: benvinguts a la ciutat explicada en femení

M. Àngels Cabré recupera a ‘Flors i violes’ les Barcelonas de Mercè Rodoreda, Dolors Monserdà, Maria Aurèlia Capmany, Maria Barbal, Carmen Laforet i Montserrat Roig, entre d’altres

El més llegit