Stephanie Land, autora de ‘Criada’: «Quan netejava cases em sentia invisible»

Un embaràs inesperat i una parella violenta van frenar els plans de Stephanie Land (Washington, EUA, 1978) de ser escriptora. Al no comptar amb el recolzament de família o amics, es va dedicar a la neteja durant sis anys per arribar a fi de mes i es va acollir a diferents programes d’assistència social. Tenaç, va estudiar a les nits fins a llicenciar-se a la universitat i començar a treballar com a escriptora independent. A ‘Criada. Trabajo duro, sueldos bajos y la voluntad de supervivencia de una madre’ (Capitán Swing, 2021) –llibre en què es basa la sèrie de Netflix ‘La asistenta’ (‘Maid’)– explica la seva experiència, que és la de molts nord-americans l’horitzó laboral dels quals està marcat per la precarietat, el risc de pobresa i el menyspreu de les classes mitjanes. ¿Infravalorem les tasques de neteja? Sí. De fet, sovint em vaig sentir invisible. Era important demostrar que havia passat per la casa que netejava; per exemple, doblegant les puntes del rotllo de paper higiènic o que tot fes bona olor, però no podia deixar cap evidència que havia sigut allà com a ésser humà, perquè el client podia trucar i queixar-se. Per la naturalesa invisible d’aquesta feina, la gent s’oblida que existeix. ¿Si la feina estigués més ben remunerada es valoraria més? Crec que el que passa a Amèrica afecta la dignitat personal. Feines mal pagades, com la neteja, es consideren poc dignes o menys importants que la d’un metge, per exemple. No obstant, l’ocupació domèstica permet al país que la resta de les feines puguin fer-se. Hauríem de començar per donar a tothom la mateixa dignitat, independentment de la feina que fa. Diu que sentia vergonya per rebre subvencions públiques. Però la seva situació no li permetia res més. Em sentia culpable d’haver fracassat i d’haver-li fallat a la meva filla. En aquella època hi havia amics que penjaven a les xarxes socials missatges que comparaven als que rebien ajudes amb el missatge dels parcs nacionals: «No donis menjar als ossos perquè es tornen dependents de les almoines». ¡Se’m comparava amb un animal! Això se’t queda enganxat. ¡És un sistema tan humiliant! Havies de demostrar que no tenies diners en béns que podies vendre i sentia que només tenia valor si treballava físicament. M’avergonyia no ser un membre de la societat que hi contribuïa plenament. ¿Encara se sent així? A poc a poc ho vaig superant. Sobretot ara mateix. [Rialles] La meva feina com a ‘freelance’ és gairebé de 24 hores al dia i dedico tot el temps a escriure. No em queixo, però havia firmat un contracte per escriure el meu pròxim llibre i no n’he sigut capaç. Ha sigut molt dur perquè hi ha molta energia mental que entra en el procés d’escriptura, no és només un esforç físic. ¿La situació que va viure era suportable perquè creia que era una cosa transitòria, que en algun moment trobaria una cosa millor? Em centrava a superar el dia i a no pensar molt més enllà. Era molt bona planificant, molt organitzada, sabia en tot moment quants diners tenia en el meu compte, quanta llet tenia a la nevera i tota la meva energia se n’anava en això, a arribar a l’hora en la qual la nena se n’anava a adormir i tenir uns minuts per a mi. Però moltes coses t’empenyen a sortir d’aquesta situació. Volia mostrar als meus fills que podien fer el que volguessin. I jo també necessitava fer-ho. ¿Què sent quan veu que per a moltes dones el seu únic destí és encadenar una feina precària rere una altra? Crec que la meva història és privilegiada en aquest aspecte. Soc una persona blanca que va créixer en el que era la classe mitjana. No vaig ser la primera generació a anar a la universitat, perquè la meva mare ho va fer primer, així que tenia la sensació que aquell destí no era el meu destí final. Però això té a veure amb el privilegi dels blancs. Jo no venia d’una pobresa o d’un racisme sistèmic, de generacions i generacions d’immigrants o netejadores. Crida l’atenció que digui que ser pobre és com estar en llibertat condicional. ¿És així com es percep la pobresa als Estats Units? ¿Com un delicte? Mai he estat en llibertat condicional !Mai! Però quan vivia a l’alberg per a persones sense llar havia de fer-me anàlisis d’orina per demostrar que no bevia i venien a comprovar que encara continuava treballant per a l’empresa de neteja. Era un tipus de vida molt regulada, molt estranya. Fins i tot quan estava en una relació d’abús i de control [amb la parella de la qual es va separar] tenia més llibertat. ¿Quina és avui la situació de les netejadores als Estats Units? He tingut molts comentaris a Instagram i a Twitter de gent que comença a veure com és de fàcil trobar-se amb dos dòlars, necessitar treballar i l’estrès que això genera. No crec que la gent canviï, però espero que no pensin que aquesta situació és fruit d’una mala decisió personal i, per tant, que no s’ha d’ajudar. Aquesta ha sigut la lectura durant molts anys. Hi ha una escena incomprensible: la seva mare es nega a pagar-li una simple hamburguesa malgrat que vostè amb prou feines té diners. Bé, jo encara no ho entenc. La meva mare i jo hem sigut gairebé unes completes estranyes durant vuit anys. No he parlat amb ella durant aquest temps. No coneix la meva filla de set anys. Mai vaig entendre la seva manera de pensar. A molta gent no li agrada aquesta escena, i en certa manera ho agraeixo. Jo hauria d’haver-me enfadat també, però en aquell moment només em vaig sentir desmoralitzada. ¿El seu llibre és una mostra que el somni americà és només això, un somni? Jo ho anomeno un mite. Ni tan sols és un somni. No és veritat. Això que pots tirar endavant pel teu compte i que si treballes molt, ho aconsegueixes... Si no ho aconsegueixes, la gent dona per fet que és perquè no treballes prou. Però no crec que els pobres puguin treballar més. «La meva filla va aprendre a caminar en un refugi per a persones sense llar». És la primera frase del llibre. ¿Com està avui la seva filla? ¡Genial! La Mia té 14 anys i mig. ¡És tan intel·ligent! Molt més que jo... Ha triat utilitzar el seu segon nom, Story, i el pronom ‘they’ [gènere no binari]. ¿Quines empremtes ha deixat en vostè aquella etapa de la seva vida? Moltes dificultats per disfrutar de les coses bones, perquè la meva experiència em deia que cada vegada que passava una cosa bona després passaria una cosa dolenta. Ara començo a confiar que les coses bones poden durar, però sempre em quedaran empremtes d’això. Quan tens problemes de vivenda estàs en permanent estat de pànic i el cos no es recupera fàcilment. Hi ha hàbits que no t’abandonen, com li passa a qui creix en la pobresa o pateix violència masclista. «Un dels grans avantatges d’estar disposat a agenollar-se per netejar un vàter és que mai tindràs problemes per trobar feina», diu vostè a ‘Criada’. ¿Continua pensant-ho? Per descomptat. Sens dubte.

Stephanie Land, autora de ‘Criada’: «Quan netejava cases em sentia invisible»

L’autora del llibre que va inspirar la sèrie ‘La asistenta’ de Netflix denuncia que ser pobre als EUA és com estar «en llibertat condicional»

El més llegit