Estrany destí, el de Georges Brassens. Armat amb la seva pipa, el seu bigoti i el seu amor als gats, va irrompre com un torrent d’honestedat i senzillesa en el ja potent panorama de la cançó francesa dels anys 50. Grandàs i extremadament tímid, es movia molt matusserament a l’escenari, però les seves cançons reivindicatives i mordaces amb espurnejants llampecs de poesia popular deien al contrari: reivindicaven una manera més lliure i natural de ser al món, un viu com puguis àcrata i antisistema que es va avenir a la perfecció amb els corrents menys autoritaris del maig del 68. Per entendre’ns, més pròxims a Camus que a Sartre.
TERRITORI ‘VINTAGE’
Georges Brassens: la llegenda de la icona antisistema
El llegendari cantant francès torna en el record i en les noves edicions dels seus poemes i articles
El centenari del seu naixement i el 40è aniversari de la seva mort posen d’actualitat la seva volença antiautoritària