Quan el Japó va inaugurar l’era Meiji el 1868, no només va abraçar un nou règim i una revolució a tots els nivells. També es va obrir a l’exterior i va començar una fructífera relació que va canviar per sempre els gustos estètics a un costat i un altre del planeta. Perquè allò va ser un intercanvi. Van Gogh o Toulouse-Lautrec van incorporar a les seves obres les estampes Ukiyo-e, els seus colors i composició, precedint els quimonos de Fortuny, les avantguardes i els particulars homenatges a les altres cultures de Picasso o Miró. Europa estava tan fascinada amb Orient com el Japó amb Occident: els nipons van portar els gustos de l’Anglaterra victoriana als seus gravats, en els quals apareixen figures amb roba occidental, trens i estructures metàl·liques símbol d’indústria i progrés. Va ser també llavors quan va néixer el manga, una de les tres grans tradicions d’historietes del món, al costat del còmic nord-americà i la bande dessinée francobelga (sense oblidar el tebeo espanyol o el fumetto italià).