Céline Sciamma, cineasta: «Que els nens hagin viscut menys no significa que siguin idiotes»

La seva carrera com a directora, que es va iniciar amb ‘Water Lilies’ (2007) i va arribar a cotes extraordinàries d’èxit internacional gràcies a ‘Retrato de una mujer en llamas’ (2019), funciona a tall d’enlluernador mostrari de personatges femenins sotmesos a ritus de passada. Confirmada com a membre de l’elit del cine europeu actual, acaba de guanyar el Premi del Públic al Festival de Sant Sebastià gràcies a la seva nova pel·lícula, ‘Petite maman’, una preciosa miniatura que divendres arriba als cines. Va rodar ‘Petite maman’ durant el confinament. ¿Quant va tenir-hi a veure la pandèmia en la idea de fer-la? -Quan va començar el confinament acabava d’escriure les primeres 10 pàgines del guió, en què es descriu com una nena de vuit anys diu adeu a la seva àvia morta. I el cert és que la primera onada de la pandèmia, durant la qual tants nens van haver d’acomiadar-se dels seus avis o van tenir por de perdre’ls, em va empènyer a seguir amb la pel·lícula. En tot cas, la idea de fer-la parteix d’una imatge que em va sorgir al cap: dues nenes construeixen una casa en un arbre i, tot i que totes dues tenen la mateixa edat, una d’elles és la mare i l’altra la filla. Em va semblar una situació alhora màgica i pertorbadora, com un conte de fades. I em va semblar que em permetia qüestionar el tipus de relació mare-filla que el cine i la literatura solen retratar. -¿En quin sentit? -Hi ha molt poques ficcions protagonitzades per dones de diferents generacions, i les que expliquen històries sobre mares i filles solen centrar-se en el conflicte. I sento que això respon a un clima de ruptura social; les relacions intergeneracionals s’estan esquinçant, i això em sembla terrible. He volgut reivindicar la importància de la transmissió, i no només en l’àmbit de la família. Jo no soc heterosexual i segurament mai transmetré el meu ADN, però això no m’impedeix sentir la necessitat de transmetre les meves idees i sentiments a amics, veïns o espectadors de les meves pel·lícules. -¿Alguna vegada ha pensat què li diria a la seva pròpia mare si la conegués quan ella era una petita? -Per descomptat, i crec que tots hem sentit curiositat per saber com eren els nostres pares de petits. És important tenir en compte que ells també van ser uns mocosos al seu dia, perquè això elimina la jerarquia que hi ha entre generacions i ens permet veure’ls com a iguals. Un amic meu, després de veure la pel·lícula, em va dir: «Ara, quan estic discutint amb el meu pare, penso en ell com en un nen junt amb qui construeixo una casa en un arbre, i immediatament deixo d’estar enfadat amb ell». Em sembla una cosa preciosa. -Vostè ja va parlar de la infantesa a ‘Tomboy’ (2011), la segona pel·lícula que va dirigir, i a ‘La vida de calabacín’ (2016), de la qual va ser guionista. ¿Què l’atrau especialment d’aquella etapa? -Els nens són molt més intel·ligents, sensibles i perspicaços del que acostumem a creure. Que hagin viscut menys no significa que siguin idiotes. Solem considerar-los ciutadans del futur, però mai els acceptem com a ciutadans del present, i mai els tenim en compte més que per instrumentalitzar-los. Durant el més dur de la pandèmia, ells han experimentat el mateix estrès i les mateixes inseguretats que els adults, i en lloc d’intentar protegir-los, els hem culpat de ser els veritables transmissors del virus. Els hauríem d’escoltar molt més. Si ho féssim, ens podrien guiar i liderar. -De fet, alguns d’ells ja són líders. Greta Thunberg, per exemple. -És cert, el moviment de lluita contra el canvi climàtic està encapçalat pels més joves. I es pot dir que TikTok, que és una xarxa social integrada sobretot per les noves generacions, en general professa una ideologia d’esquerres. Hi insisteixo, els nens tenen molt a ensenyar-nos. I la pel·lícula mira de rebatre aquesta idea segons la qual, quan arribem a l’edat adulta, la nostra infància es converteix en una cosa pertanyent al passat i el nen que portàvem dins mor. Al cap i a la fi, ¿no ens convertim tots en nens quan entrem al cine? Sí, quan un nen va al cine a veure una pel·lícula pot madurar gràcies a aquesta, però en el cas dels adults el procés és l’oposat. El cine ens pot remuntar a la nostra infància o proposar-nos una infància alternativa, ens pot convidar a mirar el món a través dels ulls d’un nen. I en aquest sentit, crec que la meva pel·lícula és un tractament de rejoveniment idoni. -També, en certa manera, és una pel·lícula sobre viatges en el temps... -¡Sí! Però, a diferència de ‘Retorn al futur’, no hi ha efectes especials ni màquines del temps ni condensadors de flux. A més, ‘Retorn al futur’ abordava els viatges temporals des d’una perspectiva capitalista: els entenia com una oportunitat per millorar de vida, guanyar més diners i quedar-se amb la noia. Que consti que és una pel·lícula que m’encanta, però ‘Petite maman’ és una altra cosa; suggereix que la millor màquina del temps són les nostres pròpies ments, que ens permeten viatjar no només a través de la memòria sinó també de la imaginació. Potser també per això és una pel·lícula perfecta per a aquests temps de pandèmia, en els quals la imaginació pot arribar a ser un lloc on refugiar-se de la realitat. -‘Petite maman’ és la primera pel·lícula que dirigeix després d’obtenir un gran èxit internacional gràcies a ‘Retrato de una mujer en llamas’ (2019). ¿Com la va afectar aquella repercussió i en quina mesura va condicionar el seu següent projecte? Vaig fer ‘Retrato de una mujer en llamas’, que és una història d’amor entre dues dones ambientada al segle XVIII, gairebé com un gest polític i, per tant, amb l’esperança que la veiés la quantitat de gent més gran possible; el seu èxit, doncs, em va fer sentir en un núvol. Probablement, després d’obtenir una recepció tan positiva podria haver fet una pel·lícula de més pressupost i envergadura. Però ‘Petite maman’ és just la pel·lícula que necessitava fer. ¿Per què? -Quan ens va sobrevenir la pandèmia vaig sentir que havia de rodar alguna cosa i estrenar-la al més aviat possible, perquè la gent necessitava pel·lícules amb què evadir-se i inspirar-se. La vaig estrenar en la passada edició de la Berlinale, que es va celebrar en format virtual, i per tant, des del principi vaig saber que molta gent no la veuria en una sala de cine sinó a casa, en ‘streaming’. Però no em va importar, ateses les circumstàncies. Crec que el que ha passat aquests últims mesos ens ha empès a descobrir maneres d’experimentar les pel·lícules i ha renovat l’amor col·lectiu per aquestes, i en el procés ens ha permès expandir els límits del que considerem l’experiència cinematogràfica. Potser a partir d’ara les sales tindran un paper menys rellevant en el nostre consum de pel·lícules, però això no significa que el futur del cine estigui en perill. De fet, ha quedat demostrat que no podem viure sense.

Céline Sciamma, cineasta: «Que els nens hagin viscut menys no significa que siguin idiotes»

La realitzadora de ‘Retrato de una mujer en llamas’ estrena ‘Petite maman’, una miniatura sobre el poder de la imaginació per lidiar amb la pèrdua

El més llegit