Hildegarda de Bingen: la monja del segle XII que va parlar de l’orgasme femení

Hildegarda de Bingen, visionària del segle XII amagada durant centúries pel –molt masculí– ‘star-system’ de l’Església, s’ha convertit en «santa de referència» contemporània. Les feministes la reivindiquen pionera. El col·lectiu LGTBI celebra el seu confés amor sàfic. Els ecologistes busquen en la seva cosmologia –es refereix a Déu com la força verda–. Els alternatius refresquen la seva concepció holística de la salut. I fins i tot els cervesers li agraeixen haver afegit llúpol al most d’ordi. No obstant, el públic general continua sense situar-la als altars domèstics. Crear un ‘fanclub’ és el que intenta la danesa Anne Lise Marstrand-Jorgensen amb ‘Hildegarda’ (Lumen), una biografia novel·lada d’aquesta dona que, segons el parer de la benedictina Teresa Forcades, és una barreja de «Teresa de Calcuta, Montserrat Caballé i Greta Thunberg» (ho expliquem al final). Marstrand-Jorgensen, que no sabia res sobre la mística alemanya, va buscar a internet i va voler «ficar-se a la seva ment». Com la monja de Bingen, experimenta sinestèsia, l’associació instantània de dies a colors o de números a gustos. El resultat és una ficció de 500 pàgines –molt cinematogràfiques– de la vida de l’estrella medieval. Aquí va una sinopsi del personatge: Hildegarda, desena filla d’una família de la baixa noblesa, era una nena trencadissa i rara. La primera paraula que va pronunciar va ser «llum» i als tres anys formulava profecies, cosa que va crispar els nervis de la seva mare, que va sentir que la cosa feia olor de sofre i que el millor era entregar-la a la vida espiritual. És a dir, tancar-la als 14 en una cel·la del monestir de Disibodenberg, quatre parets que, no obstant, no li van impedir desafiar el rol assignat. Es va il·lustrar a tota pastilla, als 38 va fundar un convent –la seva «habitació pròpia», com diria Virginia Woolf– i als 42 anys i set mesos –segons va deixar escrit–, «del cel obert» va venir «una llum de foc enlluernadora» que va inundar el seu cervell i de sobte va poder «entendre el que deien les Escriptures». Revelació instantània que durant 10 anys va consignar a Scivias, la seva obra profètica. Ni boja ni migranyosa La modernitat ha intentat desxifrar el fenomen. Els trols apunten a la bogeria i al recórrer a l’apotecaria. El neuròleg Oliver Sacks va apuntar a un tipus especial de migranya. I la medievalista Victoria Cirlot, que veu en les visions «un esdeveniment psíquic» denominat «despertar de l’ànima», les connecta amb la psicoanàlisi i el surrealisme per la seva manera de «forçar» la facultat imaginativa. En tot cas, Hildegarda va llegar la seva versió: «Ho vaig veure amb els ulls interiors de l’esperit i vaig sentir amb les orelles interiors, no en somnis ni en èxtasi». És a dir que ni migranyes, ni bogeria, ni ‘chupitos’ de belladona. Teresa Forcades –monja multitasca que recorda la de Bingen– remarca que Hildegarda «va tenir el coratge de creure en ella mateixa» i no va dubtar a confrontar-se amb el seu entorn polític i religiós. Tant que va ser la primera en segles a representar la Trinitat dibuixant el Pare com a llum, el Fill com una figura d’aparença femenina i l’Esperit Sant com a foc. Va escriure, sense por, que Eva no era la culpable del pecat original sinó Satanàs, que va posar verí a la poma. I va descriure l’orgasme femení amb sorprenent precisió. Per aquest llegat, una part del feminisme la veu precursora. Marstrand-Jorgensen ho posa en qüestió –«era molt conservadora en l’àmbit religiós»; Forcades ha trobat una única cita que ho validi («¿La sang vessada d’un soldat al camp de batalla és senyal d’honor reconegut socialment i la sang vessada per la dona mensualment que mostra la seva capacitat de donar vida és un senyal de vergonya ocultada socialment?») i Cirlot constata que «és la primera autora que té autoconsciència de ser dona com una cosa diferent a l’home». Amor sense embuts L’apropiació de la monja pel col·lectiu LGTBI se sosté per una evidència: Hildegarda, ja abadessa, va sentir una indissimulada passió per la seva assistenta, la noble Ricardis de Stade. «Estimo la teva vida sencera, tant que molts m’han dit: ‘¿Què estàs fent?’», va escriure. La història, ai, no va acabar com els culebrons turcs: el germà de Ricardis va disposar que fos la líder d’un convent llunyà i, malgrat que Hildegarda va pregar al Papa que aturés la designació, l’estimada no només va marxar, sinó que va morir aviat. La mística Bingen va fer ‘tours’ de prèdica, va escriure poesia i música, va enunciar solucions botàniques als mals del cos i no va cedir ni un mil·límetre en el seu activisme social. Forcades explica que, quan ja tenia 80 anys, un bisbe va intentar castigar la seva desobediència –havia enterrat un noble excombregat al seu monestir– prohibint fer música i cant a la seva comunitat. I ella va escriure unes pàgines acusant-lo –indirectament– «de ser un dimoni, ja que els àngels canten, però els dimonis no poden tolerar els cants». El bisbe va cedir i ella va morir poc després. Retrat robot Per tot això, Hildegarda, segons Forcades, té una mica de Teresa de Calcuta per la seva cura dels malalts –«la diferència és que no es va dedicar només a l’assistència, sinó que va estudiar a fons la medicina i va innovar»; una mica de Montserrat Caballé per la seva sensibilitat musical i interpretativa –«la diferència és que Hildegarda, a més, componia amb una originalitat que avui perdura»– i molt de Greta Thunberg pel seu caràcter profètic, «la lucidesa amb què experimenta el profund vincle amb la terra» i la seva ferma crida a l’acció.

Hildegarda de Bingen: la monja del segle XII que va parlar de l’orgasme femení

La danesa Anne Lise Marstrand-Jorgensen publica ‘Hildegarda’, una biografia novel·lada que acosta la figura de la mística medieval

El més llegit