El rerefons d’‘El juego del calamar’ i altres sèries coreanes: inversió milionària, audàcia i explotació

Sens dubte, hi ha maneres més subtils de simbolitzar els mals del capitalisme que mostrar una bola gegant de poliestirè plena de diners que es manté suspesa en l’aire, i un grup de persones que la contemplen enlluernades mentre decideixen si estarien disposades a veure morir la resta per tal de quedar-se amb el botí. I malgrat això –o, potser, precisament per això– aquesta escena d’‘El juego del calamar’ està destinada a ser el seu significant visual per antonomàsia ara que els seus nou episodis estan conquerint el món. La imatge d’una esfera plena de bitllets, al cap i a la fi, s’entén en qualsevol idioma. Durant l’era de l’‘streaming’, poques sèries han arribat a l’estatus d’esdeveniment cultural a la mateixa escala i amb la mateixa rapidesa que la nova ficció coreana de Netflix. Des que va veure la llum el passat 17 de setembre, el seu cridaner títol ha estès els seus tentacles a titulars de premsa, discussions en xarxes socials i xerrades en grups de WhatsApp, i va camí de convertir-se en el títol més vist de tot el catàleg de la plataforma. Es tracta d’un assoliment especialment notori si es té en compte que també és un dels que conté escenes més pertorbadores. ‘Kingdom’: contempla una apocalipsi zombi en l’era de la dinastia medieval Joseon. L’èxit de ‘El juego del calamar’ suposa un pas de gegant en el procés de propagació per tot el planeta –originalment conegut com a Hallyu– que els diferents exponents de la cultura coreana –de pel·lícules i sèries a bandes de K-Pop, com BTS i Blackpink passant pels plats més típics de la gastronomia nacional– protagonitzen des de fa temps; concretament des de 1993, quan Corea del Sud es va alliberar de la censura que havia imperat durant dècades de dictadura militar i va protagonitzar un auge en el sector cultural. L’eclosió de les ficcions televisives, també conegudes com a K-Drames, va coincidir amb el principi del florir econòmic de la Xina i la seva creixent demanda d’entreteniment. Pequín considerava que les sèries nord-americanes eren incompatibles amb els valors comunistes, i així mateix es negava a importar continguts des d’un país enemic com el Japó; immediatament, Corea es va convertir en el seu principal proveïdor. Durant la dècada posterior, la popularitat dels K-Drames es va estendre per la resta d’Àsia, i a partir del 2010 van començar a obrir-se camí a Occident. I llavors va arribar Netflix. ’Sweet home’: un adolescent problemàtic es converteix en l’única esperança dels seus veïns per sobreviure a monstres salvatges. Agressiva estratègia financera En realitat, alguns dels motius que expliquen el triomf internacional d’‘El juego del calamar’ es resumeixen amb una gran N vermella. El totpoderós generador de contingut va arribar a Corea el 2015, i després de gastar-se 700 milions de dòlars en la producció de 80 pel·lícules i telesèries entre aquell any i el 2020, els seus plans d’inversió només per al 2021 se situen en els 500 milions. Aquesta agressiva estratègia financera, complementada amb la màgia, que obren els algoritmes en què es basa la seva plataforma de visionament ja havia proporcionat a la companyia sèries d’èxit en el passat. Entre elles hi ha ‘Kingdom’, imponent barreja d’intrigues polítiques i zombis ambientada en temps de la dinastia Joseon; i ‘D.P. El cazadesertores’, drama social centrat en els maltractaments sistemàtics patits pels reclutes que fan el servei militar; o ‘Sweet Home’, relat de terror que imagina els humans mutant en monstres ferotges i que, només quatre setmanes després de la seva estrena, a finals del 2020, ja havia sigut vist per 22 milions de subscriptors. ‘Està bé no estar bé’: un retrat diferent de la malaltia mental a través de l’idil·li entre un empleat d’un psiquiàtric i una pacient. Dit això, convé recordar que, fins fa no gaire, el gruix dels K-Drames eren comèdies romàntiques i melodrames dirigits principalment a aquesta etiqueta anomenada ‘públic femení’. També en aquest sentit va ser un revulsiu l’arribada al país de Netflix, que va empènyer productores rivals i canals de televisió per cable a apostar per continguts més diversos, atrevits i provocadors. En els últims anys han proliferat les sèries sobre assassins en sèrie –‘Beyond evil’, ‘The tunnel’–, sectes destructives –Save me–, esperits diabòlics –‘The guest’, ‘The uncanny counter’–, empreses que ajuden els seus clients a satisfer la seva set de venjança –‘Taxi driver’–, sinistres aeris que amaguen conspiracions a gran escala –‘Vagabond’– i detectius que viuen en èpoques diferents i, tot i així, es comuniquen a través de walkie-talkies per resoldre crims, com a ‘The Signal’. Desigualtat i violència Aquells espectadors per a qui ‘Paràsits’ (2019) va suposar la primera presa de contacte amb l’entreteniment coreà detectaran diverses similituds entre ‘El juego del calamar’ i la pel·lícula de Bong Joon-ho; al cap i a la fi, la nova sèrie també recorre a abundants dosis d’humor negre i també, diem, parla sense embuts de les desigualtats sobre les quals se sustenta el sistema econòmic i la competició extrema que imposa entre els membres de la societat. Els seus protagonistes, al cap i a la fi, són un grup de persones endeutades fins al coll que s’ofereixen voluntàries per participar en una sèrie de sàdics jocs de supervivència. Només hi pot haver un guanyador, que serà milionari; els 455 concursants restants moriran, gairebé sempre executats, en l’intent. ‘D.P. El cazadesertores’. Revela la dolorosa realitat de la mili obligatòria en un país que, oficialment, segueix en guerra amb el seu veí del nord. La manera particularment salvatge de capitalisme que impera a Corea també ha sigut retratada en altres sèries com ‘Sky Castle’ (2018) i ‘The Penthouse’ (2020-2021), totes dues centrades en el món dels fastigosament rics, però així mateix ha quedat en evidència en alguns casos d’explotació laboral revelats recentment en l’àmbit dels K-Drames. Fa dos anys la companyia Studio Dragon, una de les productores de contingut audiovisual més importants del país, va haver de sortir al pas d’informes segons les quals els seus equips de rodatge eren sotmesos a treballar fins a 151 hores setmanals. ‘Vincenzo’. Després d’enamorar-se d’una altra lletrada, un advocat que treballa per a la màfia comença a lluitar per la justícia social. La societat coreana, diuen els qui la coneixen, és una societat no només excepcionalment supeditada a les ferotges lleis del mercat sinó també profundament agressiva; els traumes que el país va patir al llarg del segle XX –la colonització japonesa, la guerra de Corea, gairebé 40 anys de dictadura, diverses crisis financeres– han deixat empremtes inesborrables en la seva psique col·lectiva i també han quedat impreses en les ficcions produïdes al país. Però, si les pel·lícules dirigides durant més de dues dècades per cineastes com Park Chan-wook o Kim Ki-duk han contribuït a popularitzar aquesta imatge del coreà com un ésser humà depravat i assedegat de sang, la violència explícita retratada a ‘El juego del calamar’ és una anomalia en l’àmbit de la televisió. Depenent del seu nivell de tolerància, davant les escenes més cafres el més probable és que alguns espectadors torcin el gest, d’altres es quedin bocabadats i d’altres recorrin al riure nerviós. L’èxit de la sèrie demostra que cap d’ells, això sí, deixa de mirar.

El rerefons d’‘El juego del calamar’ i altres sèries coreanes: inversió milionària, audàcia i explotació

Netflix ha invertit 1.200 milions de dòlars des del 2015 en l’audiovisual coreà, un sector en ebullició creativa i de producció, i amb greus problemes d’explotació

¿Per què mig món devora la sèrie ‘El juego del calamar’? Les claus d’un èxit sense precedents

El més llegit