Elvira Dyangani Ose: «S’ha de descolonitzar el Macba»

La plaça del Museu d’Art Contemporani de Barcelona (Macba) crema el dia més calorós del mes de setembre. Elvira Dyangani Ose (Còrdova, 1974) posa per al fotògraf amb un somriure i el front amarat en suor, un auguri potser de la difícil tasca que li espera al capdavant del centre. Encara segueix amb un peu a Londres, però ja té un pis al barri de Gràcia per viure amb el seu fill. Coneix bé la capital catalana perquè va estudiar aquí als anys 90 i parla català amb facilitat. Amb un currículum que inclou Europa, els Estats Units i l’Àfrica, la primera dona que dirigeix el Macba en 26 anys està llesta per fer volar el museu. No m’agradaria ser a la seva pell. ¿Per què no? Perquè dirigir el Macba és com entrenar el Barça. Si alguna cosa surt malament, la culpa serà seva. Doncs jo em sento supercòmoda a la meva pell [riu]. Part de la meva feina consisteix a acceptar que em donin la culpa si surt malament. Assumir els reptes importants és una cosa que he fet tota la vida. Si neixes en una condició de dissens has de treballar moltíssim per fer-li entendre al món qui ets i quina és la teva manera de veure les coses. Els reptes són el pa de cada dia. La primera dona directora en 25 anys i afrodescendent. ¿És conscient del que això significa més enllà de la institució, fins i tot a nivell de país? Entenc l’expectativa per ser dona i afrodescendent. Ho abraço i em sento molt honrada, però no sento el pes d’aquesta responsabilitat. Això té a veure amb com em van educar els meus pares. La meva mare em va transmetre la responsabilitat que tens com a individu de formar-te en el teu millor jo. De vegades això suposa alguna cosa per a més persones, però tu no ho fas amb aquesta visió. Però hi ha molta gent pendent dels seus actes. Em pregunto si la gent acceptarà els meus fracassos i frustracions, si continuaré sent l’Elvira de sempre si no actuo de la manera que esperen. He fet un esforç perquè les maneres de veure de la comunitat negra que no s’explicaven tinguessin una narració i trobessin el seu lloc. El meu rol ha sigut crear plataformes perquè, a l’avançar la comunitat negra, el món avancés amb ella. Que jo sigui aquí és un pas natural. El seu lema és que la plaça entri al museu. ¿Per què no organitza una ‘rave’? Ompliria el Macba i sortiria en tots els mitjans. [riu] No es tracta d’això. La plaça és dels ‘skaters’, de les famílies i de les comunitats de veïns. Hem de fer-nos-en ressò i oferir un espai fins i tot més gran, on la part física del museu sigui permeable a aquesta realitat. Una de les coses que m’agradaria més és que els espais de la planta baixa del museu es convertissin en una prolongació de la plaça. ¿L’art contemporani està disputat amb la festa? En absolut, de fet està molt vinculat a la festa. Hi ha un moment de crítica institucional en què la pràctica de la trobada social es converteixen en l’eix vertebrador d’una sèrie de maneres de veure l’art. Xavier Rubert de Ventós parlava de la idea de l’espectacle en oposició a la festa. L’espectacle et distancia, mentre que a la festa hi ha una possibilitat d’intercanvi. Llavors, ¿hi haurà ‘rave’ en el Macba algun dia? Ja veig que vostè vol el seu titular... Seria entre una ‘rave’, una festa popular i algun tipus de cercaviles. Quan vas a una festa a l’espai públic hi ha la gent que hi ha anat a propòsit, la gent que passa per allà i s’atura, i també la que passa de llarg. Aquest és el tipus de festa que m’interessa, el ‘block party’, en què es barreja gent de renom amb gent del carrer. En aquest tipus de festa de barri celebres qui ets, és el gest total. Jo veig la festa com una qüestió amb un sentit de pertinença, no com una cosa puntual. La institució museística com a tal és més del segle XIX que del XXI. El museu, els mapes i el cens eren la manera que tenia Occident de limitar les possessions d’un altre. Hem de descolonitzar el Macba, desjerarquitzar la història i descanonitzar les històries de l’art que expliquem aquí. D’aquesta manera farem un museu més permeable, que serà el museu que reclamem com a nostre. En la seva presentació abans de l’estiu va dir: «Volarem». Un no s’ha de posar límits. En un moment determinat s’han de prendre decisions, però s’ha de partir d’un espai de la imaginació, gairebé d’un espai de l’impossible per després veure què pots generar. Al final sempre es poden fer més coses que les que un pensa. ¿El manifest amb centenars de firmes del sector contra el Macba per dos polèmics acomiadaments just abans de la seva arribada van frustrar el seu primer vol? No, la decisió que va provocar aquesta crisi i aquestes demandes del sector no va ser meva. Va ser de la gerència del museu, amb qui vostè haurà de negociar. Ara sí, però en el moment de la presentació jo vaig dir que volia que ens deixessin treballar, perquè per volar has de creure que pots volar, però també que es tingui en compte la possibilitat d’intentar-ho i fracassar, de fer coses que no estiguin del tot bé, de ser vulnerables i de créixer dins d’aquesta vulnerabilitat. S’ha de superar el present de la crisi, s’ha d’anar més enllà d’on som. ¿Se sent còmoda entre els cognoms de llinatge ranci de la Fundació Macba? No només hi ha els cognoms, també està la gent anònima. El consorci no està format només per la Fundació [també hi ha l’Ajuntament, la Generalitat i el Ministeri de Cultura]. Treballar a Creative Time dels Estats Units i a la Tate de Londres suposa haver de negociar amb una gran varietat d’usuaris del museu, des del públic i l’equip humà fins a les persones que nodreixen la institució des d’una perspectiva econòmica. ¿Ha parlat ja amb Sofia de Grècia, la presidenta d’honor de la Fundació? No, però seria interessant tenir una conversa amb la reina Sofia. Un director anterior, Bartomeu Marí, va dimitir després d’intentar censurar una obra que mostrava Joan Carles I en un acte sexual. ¿Què hauria fet vostè? Li podria posar un exemple de bàsquet per a això. Vaig ser àrbitre de bàsquet de la Federació Catalana durant 13 anys. ¿Les habilitats d’un àrbitre serveixen per dirigir un museu? Has de saber moltes coses del joc i també de psicologia de l’esport, i això m’ajuda molt en les relacions humanes. Per a mi l’àrbitre és un jugador més i el que millor coneix les regles, no el sentit de judici sinó d’interpretació. De vegades et feien revisar un vídeo, et demanaven que diguessis immediatament què hauries xiulat tu en una falta i després et tornaven a passar el vídeo. Amb la distància és més fàcil. Però jo prefereixo equivocar-me i assumir l’error com una part de la meva decisió en lloc de censurar-la. ¿Això en què es traduiria amb l’obra sobre Joan Carles I? Una vegada que ja l’has demanat i és al museu, hauria defensat l’obra, els artistes i els comissaris. Va néixer a Còrdova i va estudiar Història de l’Art i un màster en Història i Teoria de l’Arquitectura a Barcelona. Però a més he viscut molt temps a les Canàries [va treballar en el Centre Atlàntic d’Art Modern (CAAM) de Las Palmas de Gran Canària]. La meva formació i la meva intuïció del món comencen des d’aquesta part de l’ésser illenc que suposa observar un horitzó més enllà del límit que tens. Encara existeix certa resistència als estudis artístics perquè es considera que no tenen sortida professional. ¿Els seus pares no li van advertir que millor es dedicava a les ciències? No, tinc molta sort. Els meus pares se’n van anar de Guinea [Equatorial], van deixar la seva família i van viatjar durant setmanes per arribar a Cadis i començar a estudiar a Sevilla. Ells mai ens van coartar. Els meus germans i jo vam disfrutar d’una llibertat brutal en aquest sentit, ens van fer creure que el món estava disponible al que volguéssim i així estic educant jo també el meu fill. Per això dic que no hi ha límits a la imaginació, els límits te’ls vas trobant dia a dia, però començar limitant-te és un problema. Suposo que ja s’ha vist amb la consellera Natàlia Martí i amb Jordi Martí de l’Ajuntament. ¿Els ha dit que amb menys de l’1% del pressupost per a cultura no es va enlloc? Amb Jordi Martí em veuré ben aviat i en tinc moltes ganes. Amb la consellera ens vam veure i li vaig dir que hem de fer més per la cultura. Durant la pandèmia hi va haver moments en què es va veure que la cultura és extremadament rellevant i crec que és molt important recuperar aquest paper. La institució que vulgui ser rellevant ha de proposar coses quan tot s’apaga perquè la gent senti que pot comptar amb tu. Vostè pot ser una revolució o la prova que la revolució no és possible. [riu] Això seria molt dur. L’altre dia algú que em va dir: «Bé, doncs a veure com et va». I jo vaig pensar: «Bé, a veure com ENS va». Jo tinc un rol però és responsabilitat de tothom que aquest museu tiri endavant, també seva [assenyala a la periodista]. Cada un té un lloc i una responsabilitat, però això és un repte col·lectiu.

Elvira Dyangani Ose: «S’ha de descolonitzar el Macba»

La nova directora del Macba, de pares equatoguineans, és la primera dona que comanda el museu en 26 anys d’història

Va ser àrbitre de bàsquet, aplica la psicologia de l’esport a la feina i vol obrir el museu al carrer

El més llegit