Dani Rovira: «Promoure la bondat és l’actitud més punk que existeix»

Torna als cines a bord del primer llargmetratge que va rodar mentre es recuperava del càncer. A ‘Mediterráneo’, el malagueny encarna el socorrista Gerard Canals, que el 2015 va viatjar a l’illa grega Lesbos ambÓscar Camps –interpretat en pantalla per Eduard Fernández–, per iniciar una tasca humanitària que encara avui segueix en marxa: el rescat d’aquells que es llancen al mar fugint de conflictes armats i altres situacions tràgiques. La pel·lícula arriba als cines l’1 d’octubre. Vostè sempre ha sigut una persona compromesa. ¿S’imagina viatjant a l’altre extrem del Mediterrani per treballar juntament amb Òscar Camps i el seu equip? El cert és que, des que conec l’Óscar, ell mira de convèncer-me perquè els acompanyi en alguna de les seves missions marítimes. ¿Que si me’n veig capaç? Crec que sí. Segurament seria una experiència molt commovedora per a mi. No és que em faci por, però sí que m’imposa cert respecte la possibilitat d’arribar a ser un destorb en lloc d’una ajuda. En el fons jo soc una cara coneguda, i el valor que jo puc aportar a les causes solidàries és utilitzar aquesta fama per exercir d’altaveu. És ni més ni menys el que vam fer Clara Lago i jo quan vam viatjar amb l’oenagé Save the Children a Bangladesh per donar a conèixer el drama dels nens i nenes rohingya. ¿Sent que les figures públiques com vostè tenen la responsabilitat de ser solidàries? No. Ningú està obligat a res pel simplefet de tenir milions de seguidors a Instagram. Diré que, en el meu cas, el treball que faig amb la Clara a través de la fundació Ochotumbao té molat part romàntica. La vida ens ha tractat tan bé que creiem que hem de tornar-li alguna cosa. Soc una persona educada a partir de certs valors, molt empàtica i dotada d’una manera molt concreta d’entendre el món. Crec que és important mirar de transmetre bondat. ‘Bondat’ és una paraula una mica cursi, però significa una cosa molt seriosa. Vivim en un món tan envoltat de soroll, i tan capaç de caure en la més absoluta baixesa, que promoure la bondat és l’actitud més punk i rebel que hi ha. Del drama dels refugiats, ja no se’n parla tant als mitjans, però la ferida continua oberta. ¿Què opina de l’actitud d’Europa, amb les fronteres tancades i els discursos d’odi a l’estranger promoguts per les ultradretes? Si he de ser sincer, no soc ningú per parlar de política i sento que, si ho faig, seré malinterpretat. En tot cas, jo defenso el mateix que Open Arms i altres organitzacions humanitàries: que hi ha una llei universal, que és la llei del mar, segons la qual cal rescatar tota aquella persona que s’estigui ofegant i posar-la fora de perill a terra. És igual de quin país sigui, o de quina ètnia, religió o sexe. Totes les altres coses, penso, té a veure amb interessos polítics en què no em fico. ¿Fins a quin punt l’economia i el poder prioritzen sobre l’ètica, la moral i la dignitat humana? No em correspon a mi respondre a això. ¿I què sent al comprovar com aquest discurs d’odi ha calat a Espanya? Passa a Espanya i moltes altres parts del món. S’imposen l’odi i la propaganda fàcil. I això fa bastanta por, perquè no és nou, i ja sabem a què va conduir quan va succeir fa unes dècades. La majoria de nosaltres sempre hem pensat que una cosa com allò no podria tornar a succeir, però potser estem equivocats. A Espanya mai havíem tingut un Govern tan progressista com el d’ara, però tampoc havia existit mai una oposició tan extrema. Estem envoltats de gent que busca el diàleg i el consens, però hi ha tant soroll al seu voltant que no se’ls sent. És necessari que estimulem la mirada crítica i el discurs calmat, perquè hi ha moltes persones vulnerables i que ho passen molt malament i que, a causa d’això, s’agafen a un clau roent. I quan ve algú i els diu que els dolents són els de fora i que ens prendran el que és nostre, s’ho creuen. No ho sé, crec que és obvi que ningú es llança al mar amb el que porta posat per gust. El rodatge de ‘Mediterráneo’ es va veure afectat tant per la pandèmia com pel limfoma de Hodgkin que li van diagnosticar poc després de l’inici del confinament. Atès que la pandèmia va provocar el retard del rodatge, vaig poder recuperar-me a temps per participar en la pel·lícula. No vull ser frívol, però és cert que jo he pogut fer ‘Mediterráneo’ gràcies a la pandèmia. Des que va descobrir la seva malaltia, n’ha parlat sense objeccions, ¿per què? Des del principi em vaig adonar que si en parlava amb franquesa i sense dramatismes ni sensibleria, des de l’humor però sense ser frívol, el meu testimoni podia ajudar molta gent a perdre el pudor i el pànic a la malaltia, que al cap i a la fi és una cosa que li pot passar a qualsevol. Per mi, la recuperació ha sigut un procés molt estrany. La vaig viure en paral·lel a una pandèmia mundial i durant els primers tres mesos, com que el món es va parar, no vaig tenir la sensació que s’hagués parat només per a mi. Les etapes posteriors, això sí, van ser més dures emocionalment. En tot cas, és important aprendre de tot el que la vida et posa per davant. ¿Què n’ha après, vostè? Òbviament ara ho valoro tot moltíssim més. He après a viure en l’ara més absolut i limitant-me a fer les previsions més petites i imprescindibles: que hi hagi cafè a casa a l’hora de l’esmorzar, per exemple. Fora d’això, insisteixo, intento disfrutar al màxim cada moment, perquè qualsevol dia de vent et pot caure un test al cap i s’ha acabat. El tòpic és cert, doncs. La malaltia reconfigura les nostres prioritats... Inevitablement. Fa que t’adonis que som uns privilegiats pel simple fet d’estar vius. L’univers és una punyetera casualitat aleatòria. Tu i jo podríem haver sigut un protozou, o un tros de roca que orbita el satèl·lit Tità. En lloc d’això, formem part d’una d’una espècie meravellosa, l’ésser humà. I a sobre en una època que, diguin el que diguin, està de puta mare. Les dues pel·lícules que ha rodat amb el director Marcel Barrena, ‘100 metres’ (2016) i ara ‘Mediterráneo’, són les més allunyades de l’àmbit de la comèdia de la seva filmografia. ¿Sent que el cine destinat a fer riure s’infravalora? Jo mai he representat ‘Hamlet’ ni ‘Calígula’, sinó que he passat anys i anys pujant a un escenari per fer riure centenars de persones. I mai he compartit aquesta opinió segons la qual un actor de comèdia no és un veritable actor fins que fa un drama. Disfruto amb el que faig, independentment del gènere. Potser les comèdies no vagin a festivals, però són importants per a la taquilla, i per a mi el més important sempre és el públic. ¿Quin sentit tindria la meva feina si ho fes per guanyar premis i no per arribar a la gent?

Dani Rovira: «Promoure la bondat és l’actitud més punk que existeix»

L’actor torna amb ‘Mediterráneo’, primera pel·lícula que va rodar mentre es recuperava del càncer

Hi encarna el socorrista Gerard Canals, que el 2015 va viatjar a Lesbos amb Óscar Camps

La cinta arriba als cines l’1 d’octubre

El més llegit